Una màfia mediocre i parasitària

La reacció del PP valencià davant la
publicació, per part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), del
‘Diccionari normatiu’, reflecteix perfectament les dos ànimes que el
configuren: el franquisme ideològic i el franquisme organitzatiu.

En coherència amb el vessant ideològic, sempre
han professat un violent menyspreu per tota cultura que no fos la castellana.
Qualsevol altra llengua ha estat per a ells una nosa, un anomalia molesta i
prescindible, que calia destruir definitivament, com més prompte millor. De
fet, crec que el clàssic recurs al concepte d’autoodi, que Gordon Allport
definia, en 1949, com el menyspreu que s’experimenta envers característiques que
ens són pròpies, ha quedat clarament superat per a la sucursal valenciana del
PP. Ells no senten el valencià com una cosa pròpia. Els és perfectament aliè.
Ells parlen, escriuen, viuen i crien els fills sempre en perfecte madrileny.
Sense fissures. No és, per tant, cap mena d’autoodi; és pur i simple odi.

Mireu com el model de càrrec del PP és d’una
uniformitat monolítica: un cognom de profunda ressonància valenciana (Bellver,
Camps, Barberà, Ripoll…) precedit invariablement d’un nom genuïnament castellà.
No hi ha lloc per a cap Vicent, Beatriu o Francesc dins del PP. Només els
castellans vocacionals hi tenen cabuda. Si a algú li cal alguna prova
addicional, només cal recordar l’actual consellera d’Educació demanant
disculpes públiques pel ‘defecte de ser valencianoparlant’:

Tradicionalment, han compaginat l’afany
exterminador que forma part del seu ADN ideològic amb un discurs sobre el
valencianisme, perfectament folklòric i superficial però encara amb una certa
capacitat d’enganyar algú. S’embolicaven amb la senyera coronada per a (sempre
en castellà, això sí) parlar del valencià només quan en podien traure rendiment
electoral, a còpia d’atiar sense manies el conflicte i l’enfrontament entre
valencians.

D’una altra banda, el franquisme organitzatiu
que professen els ha duts a bastir un model de partit basat en les lleialtats
incondicionals, l’adulació indissimulada i els favors deguts i pagats. D’això,
però, n’ha resultat una brutal manca de talent en les seues files. Com que els
únics criteris de progrés intern han estat la reverència al superior jeràrquic,
la submissió abjecta i la informació privilegiada, ara que les circumstàncies
ja no són tan favorables, no hi queda ningú capaç de pensar amb un mínim de
claredat. No és solament que tenen uns líders patèticament mediocres i
profundament discapacitats per a concitar cap entusiasme; és que ni tan sols
tenen assessors capaços d’aportar cap idea passable sobre com afrontar els
esdeveniments que els desborden dia per any.

Sobre la publicació –després de dotze anys de
feina– del ‘Diccionari normatiu’, no n’han dit ni pruna. Només els ha
interessat el paràgraf en què s’equiparen els termes ‘valencià’ i ‘català’ com
a noms d’una mateixa llengua. El diccionari, com la llengua, no els interessa
perquè no se l’han de mirar ni molt ni poc. No té cap espai en les seues vides
quotidianes. Ni en la del partit ni en la dels militants. La seua proposta per
als valencians és clara i diàfana: ser valencians ha de ser la nostra manera de
ser uns madrilenys de segona categoria. I, això sí: a callar i a pagar!

Però és la dimensió organitzativa del seu
franquisme, allò que ara com ara els passa una factura més elevada. Actuen en
pànic. I, com qualsevol organisme viu i atemorit, tendeixen a fer allò que
tenen més automatitzat, que és –en el cas que ens ocupa– atiar el conflicte.
L’estratègia els havia funcionat, en el passat. Però ara no tenen ni el talent
ni la capacitat per a fer una anàlisi de la situació i arribar a entendre que
potser ja no els resultarà tan efectiu. És així que el senyor Fabra (Don
Alberto, no Don Carlos) reacciona amb un tic tan franquista com l’amenaça
velada de tancar l’acadèmia. És molt senzill, si no ens convé ho tanquem tot;
les oficines de promoció lingüística, les línies en valencià a les escoles,
totes les emissores de ràdio i televisió. I si cal, l’AVL o la Generalitat i
tot. Les institucions hi són per a servir els interessos particulars del PP. I
si no, les tanquem i prou.

No comprenen (no poden) que no hi ha cap
estratègia que siga eternament efectiva, ni cap imperi que dure per sempre.
Només tenen els automatismes adquirits amb els anys d’enquistament en el poder.
Uns automatismes que els dicten que no han de perdre cap ocasió de sembrar
l’odi i la discòrdia a costa del valencià. Potser sense un franquisme organitzatiu
tan arrelat, i sense l’enorme càrrega d’incompetència que se’n deriva,
s’haurien adonat que, per una vegada, potser era millor deixar passar
l’oportunitat, i haver optat per una presentació ‘de perfil baix’ del
diccionari de l’AVL, en compte d’obrir un altre front de batalla, en una guerra
que els desgasta massa.

Potser sense tanta mediocritat parasitària
serien capaços d’adonar-se que a hores d’ara el seu problema no és tant si la
gent els percep o no com a ‘valencianistes’, sinó que deixen de percebre’ls com
una màfia. És clar que, ben mirat, això possiblement requeriria que deixaren de
ser una màfia. I llavors deixarien de ser el PP.