Mirem d’ordenar amb una certa lògica les següents afirmacions? No estic segur de quin seria l’ordre correcte, que permetria de construir un discurs coherent, sense grans contradiccions internes.
– No hi ha diferències biològiques entre hòmens i dones, que justifiquen el fet que, en termes generals, mostren distintes preferències (activitats, professions, productes de consum, …).
– Les diferències observables es deuen a factors enterament culturals i, per tant, dependents de la societat. Fonamentalment, a que som educats de distinta manera: les dones són discriminades i no tenen els mateixos privilegis que els hòmens.
– Cal incorporar dones a tots els àmbits de predomini masculí, peqruè les dones aporten una perspectiva i una manera de fer, que són diferents. S’han de reservar quotes per a dones, per tal de facilitar-ne la incorporació, i beneficiar-se de les aportacions diferencials que fan, pel fet de ser dones.
– Els àmbits laborals amb més predomini masculí són la mineria (80.2 hòmens per cada dona), i la construcció (64.8 hòmens per cada dona). També hi ha diferències enormes a les presons (entre 1,9 i 8.2% de dones, als països europeus*) i entre la gent sense sostre (71% d’hòmens).
– La violència contra les dones (“de gènere”) és un producte d’eixa educació diferencial (patriarcal, masclista, discriminadora, sexista), i s’ha de combatre (a) amb estratègies centrades en modificar la manera en què eduquem les noves generacions d’humans, i (b) amb lleis elaborades amb perspectiva de gènere.
– El sistema educatiu més admirat d’Europa és el de Finlàndia, i els estats amb més lleis feministes, i més govern amb perspectiva de gènere són els dels països escandinaus (Suècia, Noruega, Dinamarca, Finlàndia).
– Els dos països europeus amb més incidència de violència contra les dones són Dinamarca i Finlàndia (https://fra.europa.eu/sites/default/files/fra-2014-vaw-survey-at-a-glance-oct14_en.pdf), i la ‘bretxa salarial’ (diferència entra entre les mitjanes dels salaris d’hòmens vs dones) és més alta en els països escandinaus (això es deu, fonamentalment, a que hi ha més dones que trien quedar-se a casa a criar fills, en comptes de buscar treball en el mercat laboral).
– Entre els estats amb menys incidència de violència contra les dones hi ha Espanya, Itàlia, Polònia i Portugal, que són també els estats més catòlics d’Europa, i figuren entre els més sospitosos de transmetre valors patriarcals i de ser més tolerants amb el masclisme.
* Una curiositat: els valors més baixos (San Marino: 0%), i els més alts (Andorra: 21%) es troben als països més menuts d’Europa (els citats + Mónaco i Lichestein).
Molt interessant, i capgira creences, sovint no fonamentades en dades. En perspectiva, resulta que els països on hi ha lleis més feministes, o el que podria ser el mateix, es governa a base de lleis amb perspectiva de gènere (potser la discriminació positiva?) són els països on més incidències hi ha contra les dones, Dinamarca i Finlàndia. Em deixa tan confós que dubte haver-li donat la interpretació correcta.
No sé si és la correcta, però la meua interpretació és que si no s’entén que les diferències sexual en comportament no provenen enterament de factors socials, i no són sistemàticament causades per alguna discriminació injusta, és impossible dissenyar polítiques que puguen canviar la realitat. Amb un diagnòstic errat no es pot aplicar un tractament correcte.