La idea d’oposar-se a la teoria de l’evolució sol evocar referents religiosos, sostinguts des de perspectives socialment conservadores. És difícil trobar un exemple més clar d’aquesta mena d’oposició, que la frase atribuïda a Lady Ashley, després de saber que Darwin havia proposat la idea que els humans descendim d’altres primats: “Esperem que no siga cert; i si és cert, esperem que la gent no ho arribe a saber”.
Molts progressistes somriuen sarcàsticament davant de manifestacions antievolucionistes d’aquest l’estil. I tanmateix, tinc la impressió que, actualment, la major part de l’oposició real a l’evolucionisme no prové de les files del conservadorisme, sinó que està fortament arrelada en el determinisme social o cultural, molt més característic de posicions escorades a l’esquerra en l’espectre polític.
No és, com en el cas de Lady Ashley, una oposició conceptual a la idea que provenim d’altres espècies, o un qüestionament frontal de l’evolucionisme en sí mateix. Ans al contrari, generalment es declaren decidits partidaris de la teoria de l’evolució i de la ciència en general. El problema ve a l’hora d’aplicar els principis científics i evolucionistes a l’estudi de l’espècie humana. És com si acceptaren l’evolució fins a l’alçada del coll. Ara bé, si parlem de la conducta, i per tant -tot i que no en exclusiva- del cervell, s’ha acabat el bròquil!: les causes de la conducta humana s’han de trobar exclusivament en les influències socials i culturals a què estem sotmesos.
Les coses que han passat, les pressions evolutives que hem experimentat al llarg dels milions d’anys que ens han dut a ser com som ara, no tenen cap importància, al costat de l’efecte de modelatge d’una sèrie de televisió, o del poder immens de les instruccions que rebem a l’escola o en família. Les preferències distintes que hòmens i dones expressen en múltiples àrees no tenen res a vore amb que l’evolució ha primat característiques distintes en un i l’altre sexe, tal com ho ha fet en la resta d’espècies que recorren a la reproducció sexual. Ans al contrari, han de ser producte d’una malintencionada conspiració que malda per inculcar diferències en uns cervells que, violant tots els postulats evolucionistes, resulta que són indiferenciats, i que no contenen característiques essencialment diferents, que modifiquen la probabilitat de conductes vinculades a aspectes com ara la reproducció.
El determinisme cultural considera, per exemple, que el fet que les cries femella de ximpanzé agombolen branques com si foren criatures, mentre les cries mascle es dediquen a lluitar i acaçar-se, s’explica perquè amb això estan practicant destreses que els serviran en el futur. Tanmateix, quan passem a l’espècie humana, si les xiquetes solen preferir els jocs amb nines, i els xiquets es fabriquen pistoles amb qualsevol estri que troben, això s’explica perquè estan sotmesos a models socials que els forcen a fer eixes tries.
Què ha passat perquè un model explicatiu deixe de ser vàlid quan canvien d’espècie? És sabut que compartim més d’un 98% del genoma amb els ximpanzés. I tanmateix, a l’hora d’explicar una conducta, cal abandonar els postulats de la ciència, si hem passat a interessar-nos per l’espècie humana?
Quan era estudiant, sovint vaig sentir a dir que els humans ens havíem alliberat de les pressions selectives de l’evolució, gràcies al gran desenvolupament del nostre cervell. Mai no em van respondre, però, la pregunta (que vaig repetir unes quantes vegades, a professors diferents) de com ho havíem fet, això. Quin és el mecanisme que permet que una espècie salte a una categoria diferent? Què fa que un cervell, òrgan tan tan biològic com un fetge, un renyó o una cama, deixe d’estar sotmés a les pressions evolutives que l’han fet precisament com és? En quin moment deixem d’estar sotmesos a les mateixes lleis de la naturalesa que afecten tots els altres éssers vius? El misteri, per a mi, és com dimonis s’explica tot això, sense negar palmàriament la ciència? Perquè és això el que fan, una adscripció explícita a la ciència, al mateix temps que invoquen, només per a l’espècie humana, excepcionalitats completament inexplicables científicament.
Fa temps que em crida l’atenció aquesta inconsistència, que és molt habitual en el terreny de les ciències socials, i que, paradoxalment, fa molt difícil d’entendre la conducta social dels humans, i del tot impossible analitzar-la científicament. Crec que la dificultat per a entendre com s’aplica l’evolucionisme a la comprensió de la conducta humana (i per tant, de la conducta social, que n’és una part d’extraordinària importància) es recolza en tres tipus de barreres, que miraré d’explicar en el pròxim article.