Autor: ferran

Les urnes no absolen

En la societat valenciana fa més de 300 anys que està vigent el requisit lingüístic castellà. Més de tres segles que, per a treballar en l’administració pública, cal saber el castellà i ser capaç de comunicar-se en aquesta llengua, amb una fluïdesa proporcional a la responsabilitat del lloc que hom pretén ocupar. A ningú no se li ha demanat de conèixer cap altra llengua durant els últims tres segles. Poc ha importat si havien de tractar amb malalts valencians o amb administrats illetrats, incapaços d’entendre allò que els explicaven en la gloriosa llengua dels il·lustres Lope de Vega o Cervantes. Poc ha importat, o no gens, quantes vegades haurien de fer cua les dones i els hòmens que venien del poble a arreglar-se els papers. També per a ells, que no cobraven sous públics, ha regit el requisit lingüístic castellà. Durant l’últim quart del segle XX, la societat valenciana va viure un procés de transició que ens portà des de la darrera dictadura fins a l’actual sistema de govern, basat en la celebració periòdica d’eleccions.

El requisit lingüístic castellà també ha resistit intacte aquesta metamorfosi social. Des de Felip V fins a Joan Lerma, des de Primo de Rivera fins a Zaplana, i des de Francisco Franco fins a Francisco Camps, tots els governs que hem tingut –o que hem patit– han continuat considerant imprescindible la imposició del coneixement del castellà a tot aquell que volia treballar en la funció pública valenciana. És gràcies a aquest requisit lingüístic castellà que tenim funcionaris i polítics completament incapacitats per a expressar-se en valencià, com l’alcaldessa de València o l’anterior president de la Generalitat, o que ho fan amb evidents limitacions i dificultats fonètiques, lèxiques i sintàctiques, com l’actual president de la Generalitat. Això sí, tots ells i totes elles parlen un castellà d’excel·lent factura, cosa que els permet de comunicar-se amb desimboltura amb els valencians dels Serrans o de la Foia de Bunyol, i els facilita enormement la comprensió inequívoca de les ordres que els arriben de Madrid. Ara mateix, en 2009, 302 anys després de la derrota d’Almansa, la societat valenciana està en el procés de dotar-se d’una nova llei de la funció pública.

Potser ja és l’hora de reconèixer legalment que les persones que volem expressar-nos en la llengua que l’Estatut d’Autonomia vigent estableix com a oficial i pròpia, també tenim drets. Que no són els habitants de Xest o de Sogorb els únics valencians amb dignitat suficient perquè els funcionaris els parlen en la seua llengua. Que també els altres valencians, els que tenim i sentim el valencià com a llengua pròpia, els que –a diferència de la immensa majoria de la nostra classe política—no ens avergonyim ni de ser valencians ni de parlar valencià, també tenim el dret que les persones que ens administren ens parlen en la nostra llengua. I això només es pot aconseguir si en l’accés als llocs de treball públics es demana que, qui vulga treballar en l’administració valenciana, siga capaç de parlar i escriure –també– en valencià.

Gràcies a Internet he tingut ocasió de sentir un discurs del senyor Alfonso Rus, pronunciat –es veu que—davant d’una parròquia ben complaent. Fonèticament, el valencià del senyor Rus és una delícia. Té el parlar ric i assaonat propi de la seua comarca, la Costera, ple d’inflexions i harmonies vocàliques que fan goig de sentir-les. El seu nivell lèxic i sintàctic, tanmateix, són prou deficients. És normal. Durant segles, les autoritats militars i civils que ens han governat han menystingut la nostra llengua, i han procurat marginar-la i condemnar-la a un paper residual, reduït, a tot estirar, als usos familiars i a un nivell col·loquial. Sovint, han treballat obertament en contra del valencià, amb mètodes tan expeditius que comptarien, sens dubte, amb el beneplàcit entusiasta del senyor Rus. Mentre han pogut fer-ho, han eliminat el valencià de l’ensenyament, de la cultura oficial i de la presència pública. I quan no han tingut més remei que reconèixer-li una certa presència, ho han fet de mala gana, amb poca espenta i menys vergonya. És per això que el senyor Rus, com tantes altres persones, que tampoc no en tenen cap culpa, és analfabet en valencià. I és probablement per això, pel seu analfabetisme, que no sap què vol dir ‘aleshores’. Ell no en té la culpa. Per edat, no va poder accedir a una educació en valencià, i es veu que després, no ha trobat el temps, l’ocasió o l’interés necessaris per a alfabetitzar-se en la seua llengua materna. És fàcilment comprensible. Li ha passat a molta gent, i no és la meua intenció de fer-lo responsable de les seues mancances de formació. No és tan comprensible, en canvi, que considere que cal eliminar els qui no són tan analfabets com ell mateix. I no ho és, sobretot, que tinga la barra de manifestar públicament que a eixos que diuen ‘aleshores’ «anem a rematar-los».

Jo sóc un d’eixos que el senyor Rus vol rematar. Sóc professor d’universitat, i –efectivament– quan vull utilitzar un adverbi temporal, dic aleshores, o dic llavors. Un excel·lent i conegut remei contra la ignorància, el diccionari, diu: «Aleshores: En aquell moment, en aquell temps». De fet, no sóc l’únic que utilitza eixa paraula. Ho han fet també clàssics valencians com Onofre Pou (segle XVI) o Marc Antoni Ortí (segle XVII). Potser el senyor Rus voldrà també rematar-los. No ha de patir per això: ja són morts, i no cal que ni ell ni cap altre botxí vocacional els remate. Probablement no caldria dir-ho, però ateses les enormes limitacions de la cultura valenciana del senyor Rus, he preferit especificar-ho.

Com he dit al principi, he sentit les declaracions del senyor Rus, i he de confessar que estic atemorit. Ho estic perquè el senyor Rus no és qualsevol. En contra del que cabria esperar, atenent al contingut de les esmentades declaracions, el senyor Rus no és un no ningú. No és, com podria semblar, un perdonavides de tercera divisió, amb el cervell profundament perjudicat pel consum de drogues adulterades, i la llengua afluixada pels efectes d’algun licor de garrafa. No. El senyor Rus és alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València. És una persona amb molt de poder. I el poder inspira respecte en mans de persones respectables, i por quan l’exerceixen fanàtics violents, assassins potencials que somien matances i s’omplen la boca d’amenaces fàcils. El poder provoca pànic quan està en mans de persones capaces d’usar el verb rematar per a referir-se a uns altres éssers humans que, com és ara el cas, cometen l’imperdonable delicte de no ser tan profundament, tan rematadament analfabets com ells, en la llengua del seu poble. En un estat democràtic, aquesta classe de fanàtics de la violència haurien de ser perseguits, d’ofici, per un poder judicial independent. En un estat democràtic, això sí.