Resar

L’església de Sant Agustí, a Màlaga estava pràcticament buida. Només una figura agenollada es mostrava uns poc bancs per davant de mi; un home d’uns quaranta-tants anys, amb un sobrepés moderat. Vint minuts més tard, quan vaig alçar la vista del meu llibre (Nabokov és un d’eixos escriptors que em captura l’atenció amb avarícia), ell s’incorporava. O més ben dit, canviava l’incòmode agenollament per la relativa comoditat de la fusta freda dels bancs correguts. Encara s’estigué una bona mitja hora allà mateix, immòbil fins que, replegant una bossa de bandolera, es va alçar per a fer una darrera genuflexió —escassament atlètica— abans de persenyar-se i eixir cap a la porta.

Vaig sovint a les esglésies, sobretot quan estic de viatge i tinc algun temps lliure. Són llocs privilegiats per a descansar, llegir o pensar. Quasi sempre acabe pensant en déus i religions, clar. No hi ha dubte que l’espai invita a fer-ho. Probablement, Déu és la més humana de les creacions. Té el seu què que totes les religions l’anomenen ‘Creador’ i li atribuïsquen —precisament— la funció d’haver creat el món en general, i els humans en particular. És com una mena de bucle infinit, en què algú crea algú altre, i pel camí es genera tot un cos teòric (filosòfic i teològic), que contribuïx enormement a mantindre la creença.

Durant anys vaig ser molt hostil a la religió. A les religions, en general, però sobretot al catolicisme, que és la versió del cristianisme en què em vaig educar. Vaig aprendre, ben jove, que jo no havia estat beneït amb la classe de dotació genètica que facilita les creences místiques. Ho he tingut per una sort o una virtut, fins que he començat a dubtar-ne, i ara em sent més inclinat a vore-ho com un dèficit. Com més va, en la vida, més temps passes sol, i estic convençut que disposar d’algú amb qui pots parlar a qualsevol hora, i que fins i tot té cases a tots els pobles i ciutats, on pots anar a trobar-lo d’una manera especial, ´pot ser un gran què.

M’imaginava que aquell home que resava davant de mi a Sant Agustí, tindria preocupacions, problemes o angoixes, que pot revelar al sant o a Déu mateix, sense por de malinterpretacions o usos abusius de la informació, i pensava que és mot més racional que no abocar-ho al Facebook, al Twitter, o a qualsevol altre dels mecanismes ‘a distància’ que ens venen la fantasia que tenim una vida social. Sant Agustí no se’n riurà, no l’insultarà si algun dels seus mals resulta que no és políticament correcte, o que els seus desitjos ofenen la sensibilitat d’alguns dels nombrosos professionals de l’ofensa, i exègetes de la virtut ideològica més pura, que dediquen bona part del seu temps a fer-nos saber com de purs són, i com de disposats estan a combatre les desviacions inacceptables, sempre —això sí— que no s’haja de donar la cara.

Agenollar-se és incòmode; exigix un sacrifici, i per això mateix, té alguna possibilitat d’encetar un camí de resolució d’algun problema. Diuen els terapeutes que un dels efectes més potents de la teràpia é el fet que el client paga. No és cap mostra de cinisme, no. El fet de pagar segella un compromís amb la intenció d’assolir els objectius, que —precisament— hi focalitza l’atenció i els fa més probables. Imagine que agenollar-se i fer penitència fan la mateixa funció: mobilitzen els recursos individuals, i focalitzen la voluntat en l’assoliment d’un objectiu desitjat.

I potser, com a efecte secundari, ens mantenen viu el record que no som perfectes ni eterns, i que —havent de bregar amb les nostres imperfeccions— una miqueta d’ajuda no pot vindre malament.

Tot això ho dic jo, que continue sent un descregut. Que ara em definiria més com a agnòstic que no com ateu, perquè la certesa m’abandona com més va més, i també per respectar encara més aquells que creuen, i que gràcies a això, troben —si més no, de tant en tant— uns preciosos instants de consol, que a mi m’estan vedats.

Com diu el meu amic Miquel Strubell, si la psicologia trobara un mecanisme equivalent al de la confessió, l’eficàcia dels tractaments es dispararia cap al cel.

Dogma

Probablement, el terme evocarà, per a molta gent, significats de caràcter religiós. El dogma de la Santíssima Trinitat o el de la virginitat de la Mare de Déu, són els exemples que em venen al cap. El diccionari diu que ‘dogma’ és “cosa que es creu o s’afirma com a indiscutible”. Afirmar i creure són els punts fonamentals ací. Res no se’n diu de demostrar, perquè els dogmes no en necessiten, de demostració.

En el cas de la religió, el requisit per a acceptar-los és la fe, que no demanda proves empíriques. Sovint, he sentit com algú feia burla de l’acceptació acrítica de dogmes que mostren les persones religioses, i m’he sorprés (al principi, ara ja fa temps que no) de la facilitat amb què ignoraven la seua pròpia acceptació acrítica d’idees o principis no demostrats. Que no siguen relatius a divinitats o assumptes sacres no els fa menys dogmàtics. Si de cas, en la meua opinió, els en fa més. Els dogmes religiosos es basen en la creença en un nivell d’existència (déus) que no pertany al món físic. Estrictament parlant, l’existència dels déus no és ni demostrable, ni tampoc falsable. No se’n poden aportar proves en favor, però tampoc no n’hi ha en contra, perquè, literalment, no són del nostre món. La fe, ací, només cal per a assumir que hi ha un altre món.

En canvi, els dogmes laics, molt freqüents entre ateus i agnòstics declarats, sí que fan referència a assumptes terrenals, subjectes, per tant, a les lleis de la naturalesa, i que es poden sotmetre a prova. Continuar aferrant-s’hi, quan ja han estat falsats és, tal com jo ho veig, una mostra de fe encara més gran que la religiosa. Implica tancar ulls i orelles a tota prova empírica, i continuar mantenint una hipòtesi, a pesar de l’evidència en contra. La visió del cervell humà com una tabula rasa, la creença en l’existència de diferents estils d’aprenentatge (visual, auditiu, cinestèsic…), o en l’origen exclusivament cultural de les diferències entre sexes, formen part d’eixa categoria de dogmes laics.

Hi ha, però, molts punts en comú entre el dogmatisme religiós i el laic. Els dogmes no són amics de proves, demostracions o debats civilitzats; són molt més amics d’excomunions, insults i intents de silenciar el dissident. Els dogmàtics d’un i l’altre sector s’exclamaran, plens d’indignació moral, que cal posar fi a qualsevol veu que qüestione el seu dogma. Invocaran, amb tota probabilitat, motius diferents, des de la blasfèmia contra l’autoritat divina fins a qualsevol dels postulats de la correcció política, o la ruïna social a què -sens dubte- portaria la difusió de tan pernicioses idees.

No poden negar, tanmateix, que són dogmatismes germans, quan la conducta que susciten és tan idèntica, i la incidència de fanatisme entre les seues files, tan prevalent. No poden suportar el debat de base empírica, on els fets s’analitzen i es discuteixen obertament resultats i interpretacions. La mera possibilitat que pogueren no tindre raó, els altera de tal manera que prefereixen, de llarg, carregar contra l’heretge i, si poden, enviar-lo a la foguera, literal o metafòrica.

Tot i ser declaradament agnòstic, em costa més d’entendre la segona classe de dogmatisme. Crec, de veritat, que cal més fe, i una fe més cega, per aferrar-se a idees que han estat àmpliament falsades, i que en qualsevol cas, poden sotmetre’s a prova, amb experiments o amb estudis de camp. Estrictament, eixes són les idees que no necessiten cap mena de fe. Les podem abraçar, com es fa en la ciència, mentre no apareix una hipòtesi més sòlida, i les podem descartar quan els fets així ho recomanen.

Només cal, això sí, no ser un fanàtic de cap a peus. I potser, també, un mínim nivell d’humilitat, per a reconéixer que potser hi ha alguna mínima probabilitat que allò que a mi em pareix tan evident, no siga del tot cert.

Realitat i significat evolutiu de les diferències psicològiques entre sexes, en humans

El Prof. John Archer (University of Central Lancashire), un dels més reputats especialistes en l’estudi de l’agressió humana, ha publicat una revisió titulada “THE REALITY AND EVOLUTIONARY SIGNIFICANCE OF HUMAN PSYCHOLOGICAL SEX DIFFERENCES”. A continuació, hi ha la traducció del resum (abstract) de l’article, que resulta molt clarificador.

Els objectius d’aquest article són: (1) proporcionar una visió general quantitativa de les diferències sexuals en les característiques psicològiques humanes, i (2) considerar l’evidència dels seus possibles orígens evolutius.

Les diferències sexuals s’han identificat a partir d’una recerca sistemàtica de  de meta-anàlisis i estudis duts a terme amb mostres grans (molts participants). S’han organitzat, en termes de significació evolutiva, de la següent manera: (1) característiques derivades de la competència entre hòmens (agressió entre mascles; impulsivitat i cerca de sensacions; por; memòria visuospacial i de localització d’objectes; orientació a objectes); (2) les relatives a les relacions socials, que probablement hagen derivat de les adaptacions de les dones per a interaccions en petits grups, i dels hòmens per a grups cooperatius més grans (orientació centrada en la persona i habilitats socials; llenguatge; depressió i ansietat); (3) els derivats de l’elecció femenina (sexualitat; elecció de parella; conflicte sexual). S’han trobat diferències sexuals en totes les categories, les magnituds de les quals oscil·laven entre (1) petita (memòria de localització d’objectes; emocions negatives), a (2) mitjana (rotació mental; trastorns d’ansietat; impulsivitat; desig sexual; interés pel sexe ocasional); 3) gran (interessos i habilitats socials; sociosexualitat), i (4) molt gran (escalació de l’agressió; sistematització; violència sexual).

Les explicacions evolutives s’han avaluat segons si: (1) diferències similars ocorren en altres mamífers; (2) hi ha consistència intercultural; (3) s’originaven a l’inici de la vida o en la pubertat; (4) hi havia evidència d’influències hormonals; i (5), quan era possible, si hi havia evidència de característiques de disseny derivades d’evolució. L’evidència ha estat positiva per a la majoria de les característiques, en la major part de les categories, cosa què suggerix orígens evolutius per a una àmplia gamma de diferències sexuals. També s’han assenyalat els atributs per als quals no s’han trobat diferències entre els dos sexes. Les variacions intrasexuals es discuteixen com a limitacions de l’èmfasi en les diferències sexuals.

Benvolguts i benvolgudes mestres i mestres

Benvolguts i benvolgudes mestres i mestres,

Fa anys que observe que quan parleu en públic feu això de desdoblar les paraules en masculí i en femení. Sóc coneixedor de la intenció de visibilitzar les dones que subjau a tal pràctica, i no és la meua intenció -ara mateix- entrar a discutir les dos bases conceptuals que sóc capaç d’identificar-hi: (1) que el sexe cromosòmic i el gènere gramatical tenen una correspondència plena, i (2) que canviant el llenguatge es pot canviar la realitat.

Només voldria obtindre indicacions, tan precises com siga possible, sobre el model de llengua que ensenyeu, per tal de poder ajudar en les tasques escolars, o en la resolució dels dubtes lingüístics que puguen tindre les meues filles. Entenc que, com a claustre de l’escola, i en sintonia amb la vostra dedicació pedagògica (de què no tinc cap queixa, i que, de fet, considere admirable), haureu reflexionat en profunditat sobre les conseqüències que es generen amb l’aplicació d’una nova norma, de l’abast de la que estem considerant ací. Continuaré, per tant, en format de preguntes numerades, per tal de facilitar-vos les respostes.

      1. Quan hem de fer els desdoblaments? Sempre? En algunes ocasions? Només a l’inici?… Ho dic perquè totes eixes alternatives, i algunes altres, les he pogut constatar en les vostres intervencions públiques, i en els vostres missatges per escrit. Quina regla expliqueu per a ensenyar això? Perquè done per descomptat que no proposareu res semblant a “com et vinga bé en cada moment”, o “unes vegades sí i unes altres no”.
      2. Com es fa la concordança amb el verb? Si dieu que “els i les professores estem molt satisfets”… heu d’afegir “i satisfetes”? I això com hauria de continuar? Per exemple: “… de constatar que els i les alumnes esteu ara capacitats i capacitades…”?
      3. El plural genèric (els qui teniu formació filològica sabeu que les llengües romàniques tenen un gènere femení, marcat, i un altre de no-femení, no marcat), ja no existeix? Vull dir, expressions com ara “els ciutadans”, “els humans” o “els alumnes” ja no inclouen persones dels dos sexes? Hem de considerar, per tant, que si algú diu “els ciutadans”, s’està referint exclusivament als hòmens? És així com expliqueu les regles de construcció de frases?, consideraríeu incorrecte, en un examen, utilitzar expressions genèriques que incloguen tots dos sexes?
      4. Com és que dieu “els i les estudiants” quan no he sentit que ningú diga “estudianta”. Els articles que complementen substantius invariables, també s’han de desdoblar?
      5. Com ensenyeu que s’ha de fer creació literària? Hi ha poesia dobletista? Com s’hi ha de fer la rima; com es manté la mètrica? Pot fer-se prosa literària si desdoblem tots els substantius en masculí i femení, i fem la corresponent concordança verbal? Es pot produir un text fluid d’eixa manera? O esteu ensenyant un estil oral que no té ni pot tindre plasmació literària? Estic segur que haureu reflexionat sobre les implicacions que això pot generar sobre les competències creatives dels vostres alumnes.
      6. El desdoblament s’ha d’aplicar només a persones? O cal que expliquem als xiquets que hi ha girafes i girafs, foques i focs, o gambes i gambs? I si s’aplica només a humans, han d’estar complets? Vull dir, si diem “els i les membres del claustre”, cal també que diguem que “el braç és un membre del cos i la cama és una membre del cos”? En cas contrari, com els expliqueu que la norma s’aplica de manera diferent a uns substantius i a uns altres, per bé que tots tenen gènere gramatical?
      7. Addicionalment, també he sentit que expliqueu que classificar en hòmens i dones no és del tot correcte, perquè hi ha hòmens que se senten dona i viceversa. Com és, doncs, que només desdobleu en masculí i femení? No invisibilitza ningú eixa pràctica? No caldria que desdoblàreu en quatre (o en molts més, si accepteu que el gènere -o el sexe- és una categoria fluida)? Si uses un genèric, hom pot entendre que tothom hi està inclòs; si desdobles en dos, és dicotòmic: o pertanys a una categoria, o a l’altra.
      8. També he observat que teniu preferència per termes com “el professorat” (que significa, o bé ‘tots els professors’, o bé ‘l’exercici de la professió docent’), o “l’estudiantat“. Tots dos són substantius tan masculins com ‘professors’ o ‘estudiants. Com és que el masculí singular és preferible al masculí plural? Quina és la norma?  Hem de dir “la infància” en lloc de dir “els xiquets”,o “la medicina” en comptes d'”els metges”?

Tinc més dubtes al respecte, però no pretenc ser exhaustiu. Estic convençut que tots els aspectes que he citat, i probablement alguns altres que hauré omés, no vos hauran passat desapercebuts abans de prendre la decisió d’incorporar un canvi tan revolucionari als usos lingüístics de l’escola. Des que vos conec, he sentit dir mantes vegades que una llengua replega la saviesa ancestral d’un poble, i la seua manera peculiar de mirar el món. És per això, tal com heu ensenyat als nostres fills, que cal conservar, respectar i promoure les llengües. Entenc, per tant, que abans de prendre la decisió que la manera com els valencians hem anomenat les coses durant segles, s’havia de modificar radicalment, tindreu raons ben sòlides que avalen la vostra decisió. No em puc ni imaginar que algú de vosaltres poguera subscriure la idea que “una llengua reflecteix la saviesa ancestral d’un poble, fins que a mi em dóna la gana de canviar com es diuen les coses”.

Estaré molt agraït de rebre les respostes que em permetran de continuar podent ajudar les meues filles amb les tasques escolars, i sobretot, que m’ajudaran a entendre quin és el nou sistema lingüístic que es genera a partir del moment en què deixem de considerar que el genèric inclou sistemàticament els dos sexes. El fet que, de considerar que les dones queden excloses del plural genèric, se’n diga “llenguatge inclusiu”, el deixarem, si de cas, per a una altra ocasió.

Ajudar els fills

Sense necessitat de prometre-ho per escrit, diria que molts pares (dels dos sexes, per descomptat) miren d’ajudar tant com poden amb les tasques escolars. Això mateix intentava hui, camí de l’escola, quan la filla em demanava què són els registres col·loquial i estàndard.

Com a exemple, li he dit que l’estàndard és el que usen els mitjans de comunicació, i per a il·lustrar-ho, he sintonitzat la ràdio d’Àpunt, en un moment en què el locutor explicava que s’havia arribat a un acord, i continuava dient que hi hauria un nou decret-llei.

El problema és que pronunciava ‘acord’ amb una o tancada, i que ‘decret-llei’ sonava exactament ‘decret-iei‘. Mala sort! No li he pogut donar un exemple d’ús de l’estàndard, perquè es veu que per a treballar com a locutor de ràdio en Àpunt, no cal tindre competència lingüística en la llengua de l’emissora. I sí, la competència fonètica és part de la competència lingüística. I no, no cal exigir-la als parlants individuals, que fan bé d’usar la llengua amb independència de quines siguen les seues habilitats de pronúncia. És als professionals als qui se’ls ha d’exigir competència professional. I si et guanyes la vida locutant per la ràdio, no sembla excessivament destarifat que se’ls demane que siguen capaços de parlar un valencià normatiu i fonèticament correcte.

No m’ha servit per a explicar les diferències entre estàndard i col·loquial, però sí les que hi ha entre una llengua normal(itzada) i una ben anormal(itzada), com el valencià, i també quines són les coses que es podrien fer (i no es fan) si hi haguera una intenció real de contribuir a retornar-li la normalitat.

Què pot aportar la psicologia evolucionista a la comprensió del comportament lingüístic?

El passat dijous 31 de gener, vaig fer una conferència titulada «Res a dir? Què pot aportar la psicologia evolucionista a la comprensió del comportament lingüístic», a la Sala de Professors de la Facultat de Filologia de la UB. L’organitzava el CUSC (https://cuscub.wordpress.com), que celebrava els primers 20 anys d’existència.

El diàleg posterior va ser especialment interessant. Sobretot, la part que tingué lloc al voltant d’unes cerveses alemanyes molt ben aconseguides, que vaig compartir amb els professors Xavier Vila i Amadeu Viana.

Si voleu, la podeu trobar a: https://youtu.be/tmoNnTpJFvo

Esquerres, dretes i autoritarisme

Un comentari sentit fa poc, en directe, (“És inconcebible que una persona siga d’esquerres i no estiga a favor de l’autodeterminació de les persones i dels pobles”), m’ha fet pensar en una de les trampes més comuns que ens fem, fins i tot quan juguem al solitari.

Convé recordar que el cervell humà no ha evolucionat tant per a trobar la veritat com per a tindre raó. A algú li semblarà que és el mateix, però no, no ho és.

Si cada vegada que un element englobat en una categoria fa una cosa mal feta, el traem fora de la categoria, la categoria semblarà sempre perfecta i impol·luta. Ara bé, això no deixa de ser una burda trampa per a mantindre neta la categoria.

En posaré un exemple. Si després d’haver pres el poder com a conseqüència d’una revolució comunista, un governant actua tirànicament i es converteix en uin dictador, i llavors deixem de considerar que és d’esquerres, podrem continuar dient que no hi ha tirans d’esquerres, o que l’esquerra no pot ser tirànica. Supose que si l’objectiu és conservar una consciència neta, l’estratègia pot ser individualment efectiva. També és, però, d’una deshonestedat intel·lectual evident.

Durant molt de temps, la psicologia social ha utilitzat una escala d’autoritarisme que només considerava l’autoritarisme de dretes. Les puntuacions  altes de l’escala únicament s’assolien si qui la responia es mostrava d’acord amb afirmacions de caràcter marcadament conservador. Tanmateix, en el moment en què s’ha dissenyat una escala d’autoritarisme que també s’ajusta a ideologies esquerranes, els resultats han mostrat clarament que l’eix esquerra-dreta (progressisme-conservadorisme) i l’eix autoritarisme-democràcia, són ortogonals. És a dir que es pot ser molt o poc autoritari, alhora que puntúes alt o baix en l’escala de progressisme.

Dit d’una altra manera, i per si queda més clar, hi ha dictadors (si més no, en potència) tant a la dreta com a l’esquerra de l’espectre polític. Per si la història no ho havia demostrat a bastament, ara ho confirmen els instruments que usem per a investigar la conducta social, i les actituds subjacents.

Per tant, la frase que enceta l’article, s’hauria de reescriure, en la meua opinió, així:  “És inconcebible que una persona siga demòcrata i no estiga a favor de l’autodeterminació de les persones i dels pobles”

Antievolucionisme modern (2)

Explicar cada any com  els mecanismes de l’evolució ens ajuden a entendre la conducta humana m’ha proporcionat una excel·lent oportunitat per a observar les dificultats que els humans experimentem a l’hora de copsar plenament l’abast de les hipòtesis evolucionistes. Generalment, faig classes amb grups de bons estudiants; persones joves, intel·lectualment ben capacitades i inquietes, amb ganes de saber. Les preguntes i els arguments solen repetir-se en cada curs, i tinc la impressió les discussions que se’n deriven -com sempre que hi ha un debat honest- m’han resultat tan profitoses a mi com a ells. Efectivament, l’ensenyament és un procés de caràcter bidireccional, en què el benefici no es limita al fet que els estudiants aprenen del professor.

La primera dificultat que podem identificar deriva precisament de la naturalesa del nostre cervell, que ha evolucionat per a resoldre eficaçment problemes que tenen lloc en seqüències temporals relativament curtes. Som molt hàbils per a trobar solucions a fenòmens que ocorren en segons, minuts, hores, dies… i fins i tot al llarg d’uns quants anys. Des de predir la reacció immediata d’un animal o persona a un estímul concret fins a entendre com progressa una plantació fins al moment de la collita, mesos després, els cervells humans han evolucionat per a comprendre i ser capaços d’actuar sobre situacions temporalment limitades a períodes relativament curts. Les coses que s’esdevenen en períodes molt més llargs, en canvi,  ja no ens resulten tan intuïtivament senzilles, i l’evolució ocorre gradualment, al llarg de milers de generacions, i ho fa mitjançant la producció de canvis pràcticament imperceptibles. Els mecanismes perceptius i cognitius que hem desenvolupat al llarg de milions d’anys d’evolució estan perfectament adaptats a terminis temporals relativament curts i, en canvi, no ens ajuden precisament a entendre allò que s’esdevé en períodes llarguíssims.  Dit d’una altra manera, la immensa major part dels humans que han viscut, des de l’inici dels temps fins ara, no han necessitat entendre un procés tan complex com l’evolució. Ans al contrari, han pogut sobreviure i reproduir-se sense que la capacitat de manejar-se amb la complexitat suposara cap inconvenient, o els perjudicara l’èxit reproductiu. Així, podem dir que la primera barrera per a entendre l’impacte de l’evolució sobre el cervell humà és, precisament, el tipus de problemes que el nostre cervell ha evolucionat per a resoldre.

La segona barrera és, en la meua experiència, la gran prevalència d’una fal·làcia lògica, ja esmentada pel filòsof E.G. Moore en 1903. La fal·làcia naturalista es pot descriure com una confusió entre ‘deure’ i ‘ser’, i sol resumir-se en la frase: “allò que és natural, és bo”. És a dir, confon la descripció científica d’una conducta humana, amb la prescripció de la mateixa conducta. La fal·làcia és fàcil d’entendre i de rebutjar teòricament, i tanmateix, un curs darrere d’un altre, veig estudiants que, després de conéixer-la i ser capaços d’identificar-la , l’apliquen inadvertidament en els raonaments que fan mentre discutim d’evolució. Si tot allò que és natural fóra bo, hauríem de deixar immediatament d’investigar la curació de malalties (són perfectament naturals), i hauríem d’assumir que és correcte que els forts abusen dels dèbils (passa constantment, en la naturalesa), entre moltes altres coses. És obvi, i fàcil d’entendre, que descriure un fenomen no implica afirmar que hem de renunciar a qualsevol possibilitat de modificar-lo, veritat? Així, per exemple, identificar l’impuls agressiu que els humans experimentem, no equival a proposar que la violència ha de ser legalment acceptada. Observar com, sistemàticament, les xiquetes obtenen millors resultats en habilitats relacionades amb la lecto-escriptura que els xiquets, no implica assumir que no hem de millorar les capacitats masculines en eixa àrea… i així successivament.

També hi sol aparéixer una barrera de caràcter ideològic. És cert que els postulats evolucionistes han estat històricament tergiversats per tal de sustentar suposades superioritats racials o de sexe. L’anomenat Darwinisme social tenia com a objectiu la justificació pseudocientífica d’unes certes desigualtats. Això no justifica, però, que confonguem la descripció científica d’un fernomen amb l’inent il·legítim d’usar la ciència per a propòsits polítics concrets. Menys encara, pot justificar la resistència a usar les hipòtesis que deriven de la teoria de l’evolució per a mirar d’entendre la conducta humana. Només una comprensió profunda del funcionament del cervell humà ens pot permetre d’arbitrar les mesures necessàries per a modificar efectivament aquells comportaments que considerem que cal canviar.

En la mateixa línia, he observat que molts estudiants es resisteixen a identificar les bases biològiques del comportament humà perquè assumeixen, equivocadament, que la biologia és immodificable. És un error curiós, perquè si això fóra cert, com podria haver-se produït l’evolució? Que una conducta tinga una base biològica (totes en tenen), o genètica (el mateix comentari s’hi aplica), no significa que siga impossible modificar-la. Per a entendre que totes les nostres conductes estan basades en processos biològics, hi ha un exercici que m’agrada proposar als estudiants, i que propose ara als lectors: penseu en una o dos conductes que, ara com ara, considereu que no tenen cap base biològica.

Ja les teniu? Doncs, ara penseu quantes d’eixes conductes podríen ser dutes a terme per un cadàver. Cap? Llavors, totes són conductes biològiques. Biologia significa l’estudi de la vida. Els humans, fins on jo sé, som éssers vius. I, per tant, totes les nostres conductes depenen de la vida; és a dir: són biològiques.

Si alguna vegada, algú ha estat capaç de modificar un comportament (deixar de fumar, menjar més verdura, començar a fer exercici, estudiar per a un examen…), això vol dir que diversos processos biològics, que estaven a càrrec de la conducta anterior, han experimentat canvis. Neurones que disparaven amb una determinada freqüència han passat a fer-ho amb una altra; hormones que estimulaven uns receptors, potser han deixat de fer-ho; proteïnes que se sintetitzaven en una proporció, ho fan ara en una altra… Tot això són fenòmens biològics, que afecten en diverses mesures la conducta de l’organisme en què es produïxen.

En conjunt, trobe que eixes tres barreres: la perceptivo-cognitiva, la fal·làcia naturalista, i la ideològica són els obstacles principals que dificulten la comprensió dels efectes de l’evolució sobre la conducta humana. No són, he de dir, barreres infranquejables. La meua impressió és que els estudiants més capacitats les superen ràpidament, i que tots ho poden fer, amb informació i formació apropiades.

Si parlem, més genèricament, de dificultats per a entendre el comportament dels humans, n’hi ha una que a mi em sembla crucial: la tendència a exagerar el rol que hi juga la consciència. Això, però, és massa extens com per a dedicar-li un simple paràgraf. Necessitaria, com a mínim, un article sencer, si no un llibre complet.