Categoria: Horta

Al setembre començaran de nou les classes a la Universitat de València. Si ningú -des de l’equip rectoral- no fa res per canviar-ho, un bon grapat de professors tornaran a passar-se les normes per l’arc de triomf i -prescindint violentament dels drets dels estudiants matriculats als seus grups- faran la seua santa voluntat, sense que les normatives de què s’ha dotat democràticament la UV no els facen ni fred ni calor.

No m’estic referint a que alguns professors puguen impartir matèries distintes de les que se’ls ha assignat, o a que dicten les seues classes en horaris diferents dels que els pertoquen. Algú s’imagina un  professor dient, el primer dia de classe: “Ja sé que l’assignatura es diu Dret Mercantil, però com que jo sóc més competent en matemàtiques, explicaré comptabilitat“? Això, òbviament, les autoritats universitàries no els ho permetrien de cap manera. Directors de departaments, degans i -si arribara el cas- el mateix rector, prendrien cartes en l’assumpte i el cridarien a l’ordre sense remissió. 

Tampoc no passarà que un docent que haja triat la docència d’un grup en castellà o en anglés, gose impartir-lo en un altre idioma. Això, tampoc no se li consentiria de cap manera. En canvi, molts estudiants -de diverses carreres- que hauran triat l’opció de rebre les classes en valencià, es trobaran, a principi de curs, que el seu professor o professora els diu que tot i que ja sap que la classe és en valencià, ell o ella se sent més competent en castellà, i -per tant- en benefici de la qualitat docent, impartirà la classe en aquesta -la seua- llengua.

L’argument és una pura fal·làcia. Per qui no ho sàpiga, els professors trien -ara a final de curs, i generalment, per ordre d’antiguitat en el càrrec- quins són els grups que impartiran el curs vinent. Cal pensar que ho fan en funció de les seues especialitzacions acadèmiques, i també, de les seues legítimes preferències. Per tant, aquells docents que no estan capacitats per a impartir assignatures en valencià, poden- senzillament- no triar els grups que estan programats -i clarament etiquetats- en aquesta llengua. D’aquesta manera, unes altres persones, plenament capacitades, podran assumir aquesta docència, i els drets dels estudiants que s’hi hauran matriculat, seran democràticament respectats. 

També és una fal·làcia (i aquesta, amb una bona dosi de mala llet afegida) argumentar que els estudiants ho accepten i no se’n queixen. Tothom sap que molts estudiants creuen que els professors poden adoptar represàlies -en forma de males qualificacions- contra aquells alumnes que els porten la contrària, o s’oposen obertament a les seues propostes. Estic convençut que es tracta d’una creença no fonamentada, però en qualsevol cas, no cal esperar cap queixa per tal de fer complir les normatives. Les normes es dicten per a ser respectades, i no fer-ho és una actitud clarament antidemocràtica, i significa aprofitar-se de posicions de preeminència per a benefici propi, i perjudici dels estudiants.

Estic convençut que l’actual equip rectoral està format per persones de profundes conviccions democràtiques, i que tenen el màxim respecte per la llengua pròpia de la UV. És per això que tinc l’esperança que en aquest nou curs que començarà al setembre, no es consentiran els mateixos abusos que -any rere any- s’han estat perpetrant, sempre contra el mateix sector de la població: els estudiants que -per unes o altres raons- trien l’opció -plenament legítima- de matricular-se en grups que s’haurien d’impartir en valencià. La pregunta és molt senzilla: si als estudiants que es matriculen en castellà se’ls respecta escrupolosament el seu dret, com és que no es fa exactament igual amb els que trien el valencià? És que la UV considera que hi ha uns estudiants de primera  i uns altres de segona?

Passejant per la ciutat d’Alacant, fa poc, em vaig trobar que no sabia com anar al lloc que buscava. Com és costum de fer en situacions semblants, vaig preguntar a la primera persona que vaig trobar disponible.

-” Perdone, em podria dir com anar al carrer tal”?

L’home em va respondre amablement i em donà les instruccions necessàries per tal d’arribar al meu objectiu. Quan ja li havia donat les gràcies, i per a la meua sorpresa, fou ell qui em preguntà a mi:

-” Escolte… i vosté com sabia que jo parlava valencià?”

-“No ho sabia”- li vaig respondre. 

En comprovar que aquell senyor es quedava una miqueta perplex, i en justa correspondència a la seua amabilitat, li vaig voler donar alguna explicació més, i li vaig aclarir que jo, com que pense en valencià, quan m’acoste a algú, li parle en eixa mateixa llengua, sense  preguntar-me si serà o no la seua també. No sé si en va quedar molt convençut. A mi, en canvi, em quedà ben clar que aquell senyor pensava que l’únic motiu vàlid per adreçar-se a algú en valencià és saber del cert que és una persona valencianoparlant. 

D’eixa actitud en podem dir -amb propietat- timidesa lingüística, i podem constatar que -efectivament- és molt habitual entre les persones que tenen el valencià com a llengua primera, que el parlen a casa i amb els amics i coneguts, i que -en canvi- l’amaguen quan es tracta de comunicar-se amb persones que no coneixen. N’hi ha que, fins i tot arriben a demanar disculpes si s’han adreçat en valencià a algú que -jutjant-ho per la llengua en què contesta- ha resultat que no el parlava. 

Demanem disculpes quan, involuntàriament, hem fet mal a algú (xafant-li un peu, per exemple), o l’hem ofés d’alguna manera. Com pot ser que ningú considere que parlar en una llengua -siga la que siga- pot ofendre? Més encara, si es tracta d’una llengua que la legislació vigent declara oficial, però en qualsevol cas, parlar en qualsevol idioma no pot constituir mai una ofensa per a ningú. Si després resulta que l’altre no parla la mateixa llengua que jo, i jo vull adaptar-me a la seua, ho puc fer. És una opció legítima. Si, en canvi, m’estime més continuar expressant-me en el meu idioma, també ho puc fer. És igualment legítim.

Si l’interlocutor no m’entén, ja m’ho farà saber. Una regla bàsica de la comunicació és considerar que la persona amb qui parlem és aproximadament tan intel·ligent com nosaltres mateixos, i està igualment capacitada per a expressar allò que vol. Ací tenim una bona base per a una comunicació respectuosa i igualitària, que podria servir per a avançar cap a una situació d’autèntica igualtat lingüística. 

Les lleis -sobre el paper- ens reconeixen el dret a viure en la nostra llengua, tant a les persones que tenen el castellà com a llengua pròpia, com a les que considerem que la nostra és el valencià. El límit, però, no es troba tant als papers com en la nostra forma quotidiana de comportar-nos. Actuar tímidament implica -en termes generals- inhibir-se, ser passius, optar per la inacció. Som tímids quan callem en comptes de parlar, o  quan deixem passar una oportunitat, o tolerem un abús, simplement per no cridar l’atenció.  Els llibres d’autoajuda i les consultes que reben molts professionals de la psicologia, tracten sovint de la timidesa., i la consideren com una limitació important, que cal superar si volem millorar el nostre nivell de benestar personal. 

En el cas de la llengua és exactament igual. Si opte directament pel castellà en lloc d’iniciar les interaccions en la mateixa llengua en què parle amb mi mateix, entre altres coses, estic perdent moltes oportunitats de descobrir que els meus interlocutors poden ser tan valencianoparlants com jo mateix. La manera de saber-ho és ben senzilla: parlar-li en valencià. Puc estar raonablement segur que, si no m’entén, m’ho farà saber. I per tant, també puc assumir que si no m’ho diu, vol dir que m’entén, i que podem continuar comunicant-nos sense més dificultat. I, en qualsevol cas, no he de tindre cap dubte que ningú no s’ha d’ofendre per sentir parlar un idioma, qualsevol idioma, i -especialment- l’idioma propi del territori on viu.

Fa poc llegia un dels comentaris dels lectors, a un article sobre la oficialitat del català a Europa. La cosa, amb profusió de majúscules, signes d’exclamació i faltes d’ortografia, tornava fonamentalment a l’antiga cantarella segons la qual, les llengües que tenen molts milions de parlants tenen més legitimitat que les que en tenen pocs. Amb el pas de les dècades, les xifres atribuïdes a l’espanyol han anat creixent vertiginosament, dels 300 als 400 i als 500 milions, sense que cap empresa madrilenya de demoscòpia no ho haja posat mai en dubte.

Sovint m’he preguntat com dimonis en fan el recompte, però crec que -senzillament- sumen els habitants dels estats que tenen el castellà com a llengua oficial, i au! Això vol dir, entre altres coses, que els modestos 10 milions de parlants que -pam amunt o avall- hom atribueix al català, també sumem per arribar-ne als 500 d’hispanoparlants. Ja sabem que tota pedra fa paret, i així ofrenem, ni que siga involuntàriament, una altra nova glòria a l’univers hispanocèntric, junt amb les que aporten els parlants de guaraní, de quítxua i de moltes altres llengües americanes.

No pretenc, ara i ací, discutir-ne les xifres. La bona veritat és que em té igual que en siguen cinc-cents o cinc mil milions. Tinc el màxim respecte per tota aquesta milionada d’hispanoparlants; exactament el mateix respecte que professe als poc milers de parlants de maltés, o als pocs milions de parlants de noruec. I sobretot, no tinc la menor intenció de comunicar-me amb tantes persones, en tota la meua vida, ni la pretensió de fer-los arribar -a tots plegats- cap missatge en particular.

Una llengua no és important perquè et permet de parlar amb milions de persones, sinó perquè et facilita la comunicació amb un grapat de les que més t’importen i t’interessen: família, amics, coneguts i saludats o admirats i detestats; gent amb cara i ulls…i amb una llengua poc més o menys com la teua. Gent amb qui et comuniques dia a dia, amb qui comparteixes fílies i fòbies, alegries i malestars, que expresses d’acord amb la manera en què has aprés a fer-ho, amb les particularitats pròpies del teu poble, que no són ni millors ni pitjors que les d’un altre, per molts milions de diferència que hi haja. 

I resulta que -segons que diuen els estudiosos de la matèria- tot ésser humà es comunica regularment amb una quantitat de gent que no sol superar les 150 persones. Tant se val si viu a l’Àfrica central, a Londres,  Barcelona o a Buenos Aires. De manera que no em fa ni fred ni calor parlar una llengua amb pocs milions de parlants. I estic convençut, a més a més, que si algun dia tinguera el talent o la fortuna d’escriure res que mereixera ser llegit per mig món, aleshores ho traduirien a no sé quants idiomes, i arribaria així als ulls  -i qui sap si també als cervells- d’un o més trilions d’habitants de l’univers.

D’altra banda, es veu que escriure en una llengua tan minoritària com el català no deu ser cap inconvenient perquè els parlants del multimilionari espanyol et puguen llegir, entendre a la perfecció i comentar sense manies. Us heu fixat mai l’enorme quantitat de comentaris en espanyol que apareixen al peu de qualsevol article digital en català, que gose reivindicar la igualtat de drets dels catalanoparlants?

Durant les vacances d’estiu, molta gent viatja, i és molt freqüent escoltar preguntes sobre la nostra nacionalitat. “D’on sou?”-et pregunten en distints idiomes. Per als qui no ens sentim còmodes amb l’adscripció de la nacionalitat espanyola s’hi obri un dilema. Moltes vegades, no és qüestió d’embrancar-se en una complexa explicació sobre les nostres pròpies sensibilitats nacionals, que l’altre no ha demanat i -probablement- tampoc no espera, ni li interessa especialment.

Una alternativa viable és contestar que el nostre passaport és espanyol. És un fet que no podem negar, i -d’altra banda- deixa oberta -per als bons entenedors- la possibilitat de preguntar més coses, si en volen saber més. Les reaccions que hi trobarem poden ser, però, ben diverses. Explicaré un parell d’anècdotes per a il·lustrar-ho.

Fa uns quants anys, en un parc natural de Costa Rica, la meua companya va escriure, en l’apartat “País” del formulari d’entrada, el nom del seu país: Euskal Herria. Un home, el següent en la coa, va reaccionar escrivint en nom del seu país, “España” en majúscules de grandària desproporcionada. No content amb això, va remugar en veu alta, i acabà per adreçar-se  -una mica intempestivament- a la meua companya, amb paraules com aquestes: “Pero su pasaporte, ¿qué dice?“. A banda de la curiosa creença que els passaports puguen parlar, assumia aquest senyor que la pertinença d’una persona a una nacionalitat depén -exclusivament- de la paperassa oficial. No sembla que li importara, ni poc ni massa, la decisió personal sobre la identitat nacional de ningú.

Per contra, en un altre viatge pel nord del Marroc, i després d’haver passat una bona estona en una paradeta de venda d’espècies, un home d’uns setanta anys em va preguntar -en francés- d’on era. Es veu que ens havia sentit parlar entre nosaltres, i no acabava d’identificar l’idioma que parlàvem. Decidit a no convertir aquella pregunta de cortesia en una llarga disquisició,  li vaig respondre “Dans les papiers?“. L’home, que molt probablement no tenia molts estudis, però sí un sentit comú que podríem esperar de qualsevol ésser humà, va negar ostensiblement amb el cap i amb les mans, i replicà emfàticament: “Mais non!, dans le coeur“.

Si la pregunta és de cortesia, entenc que allò que és cortés, educat, és interessar-se per la persona, no pels seus documents. És això mateix el que feu aquell home. Volia saber d’on m’agrada a mi pensar que sóc, no què volen les autoritats del meu estat que jo siga. Li vaig agrair el gest, i vaig procurar fer-li una explicació breu i entenedora de la meua opció personal. Val a dir que no li costà gens d’entendre’m, atés que ell mateix era amazig, i poguérem gaudir d’una estoneta de conversa amable, i també aprendre algunes coses que no són del tot evidents per als turistes que visiten aquell territori.

El món està ple de gent que té sensibilitats nacionals distintes de les que figuren als seus papers. No cal que pensem que la nostra és una situació estranya i difícil d’entendre. Com ja he dit, tampoc no cal que convertim cada conversa en una dissertació sobre geopolítica. Després de tot, estem de vacances. Això, però, no ens obliga a assumir la lletra del passaport com una realitat monolítica i inqüestionable. Només cal que elaborem una resposta senzilla, que no ens faça sentir incòmodes, i que ens permeta presentar-nos d’acord amb què ens sentim, i no necessàriament en funció del nostre passaport: en el cor, no als papers.

El campionat mundial de futbol que s’està jugant a Sud-àfrica ha entrat sorollosament en les nostres vides sense demanar permís. Fins i tots en les d’aquells que no som afeccionats al futbol de seleccions estatals (un fenomen ben curiós, si tenim en compte que els jugador cobren els seus sous milionaris dels clubs, i no dels governs). És virtualment impossible no saber qui guanya i qui perd, i fins i tot, no assabentar-se’n puntualment, gràcies a les expansions expressives dels qui s’alegren quan guanya la selecció espanyola.

Es veu que una de les conseqüències del bon joc de l’equip que representa Espanya és la proliferació de banderes espanyoles als balcons i les finestres. He de reconèixer que em costa un esforç de contenció no etiquetar ideològicament aquells que pengen l’ensenya roja i groga a la façana de sa casa. Em dic a mi mateix que, tot i que són els mateixos colors que ens imposà Franco, qui els exhibeix no és necessàriament un energumen de cap a peus. Fins i tot quan l’ornamenten amb una silueta de bou, convertint-la així en la mateixa bandera que llueix amb orgull una extrema dreta xenòfoba i assassina, faig un esforç per convéncer-me que qui la penja al seu balcó no és necessàriament un feixista declarat. M’esforce disciplinadament per entendre que hi ha persones que poden sentir aquesta insígnia com a pròpia, sense  combregar -necessàriament- amb les connotacions més imperialistes i impositives que ens evoca a uns altres.

Ara bé, sí que hi ha una conseqüència que espere observar quan haurà passat tot aquest tràfec del mundial de futbol. Espere que aquestes persones que ara pengen les seues banderes al balcó no tornen mai més a l’absurda pretensió de presentar-se com a ‘no-nacionalistes’. Espere que -en coherència amb la conducta que han exhibit en plena eufòria patriòtica- passen a admetre obertament que són profundament nacionalistes. Exactament amb la mateixa profunditat amb què es declaren espanyols; amb la mateixa intensitat amb què s’esgargamellen cridant en plena nit el nom de la seua nació, després d’un gol, o al final d’un partit guanyat; amb la mateixa desimboltura amb què pengen les seues banderes, amb bou o sense, i les deixen onejar al vent. 

Puc entendre que se senten espanyols. Puc entendre -fins i tot- que se’n senten orgullosos. Sóc completament incapaç de compartir-ho, però ho puc entendre. No puc admetre, tanmateix, que aquells que fan tan notòria ostentació de la seua pertinença nacional, dels seus colors i dels seus símbols, pretenguen -l’endemà mateix- adoptar un posat elegant i distanciat, tot arrufant el nas quan uns altres parlen d’identitats, de llengües o de drets nacionals, per a declarar indolentment que ells no són nacionalistes, i que això dels nacionalismes és absurd i està passat de moda.

Si és absurd; si està passat de moda, que despengen ara mateix les seues banderetes dels balcons. I si no ho fan, que renuncien a donar lliçons de modernitat a aquells que no sentim com a propis els seus símbols ni la seua pàtria.

Fa uns mesos, em va telefonar al despatx un prestigiós catedràtic de la UV. S’adreçà a mi en un valencià impecable, amb la correcció lingüística i la riquesa de lèxic que podem esperar d’una persona de la seua excel·lència acadèmica i ampli bagatge cultural. Fins ací no hi ha res de què estranyar-se. El cas és, però, que fa vint anys que he tingut l’oportunitat -i el plaer- d’escoltar les seues conferències i cursos, i de llegir els seus escrits en la premsa, i ni tan sols sabia que aquest professor era valencianoparlant de soca-rel.

És una llàstima que persones d’elevat prestigi acadèmic o professional no gosen exercir públicament de valencians, i prestar així una mica del seu merescut prestigi a una llengua, que també el mereix però no li’l reconeixen. Quan imparteixen les seues classes i conferències sistemàticament en castellà, com si l’altra llengua oficial que tenim no fóra digna de les seues paraules, estan fent un mal servei a la cultura del seu  poble.

El valencià -com tota altra llengua- és perfectament apte per a qualsevol registre conversacional. Des del més col·loquial fins al més formal i acadèmic. Totes les paraules i totes les idees són dignes de ser dites en qualsevol idioma. Tots els idiomes mereixen el nostre respecte. El nostre també. I la manera com podem expressar aquest respecte és fent el nostre treball amb la màxima qualitat de què som capaços, i sense ocultar la nostra llengua. Perquè quan ho fem, quan l’ocultem, estem desmentit declaracions com les del rector, plenes de saludable optimisme i inequívoca bona intenció.

Fa poc vaig assistir al casament civil d’un bon amic.  L’oficiant de la cerimònia, en acabar, els va desitjar molta felicitat i, just abans d’anar-se’n, es girà i va dir a la parella: “I procuren vostés fer alguna cosa per a aconseguir-la, la felicitat”. Aquest és també un bon consell per a incrementar la salut social de la llengua pròpia de la Universitat de València. És un sol consell, però en aquest cas conté tres parts: la primera, que cal desitjar millorar-la; la segona, que convé declarar-ho públicament; i la tercera, que s’han d’emprendre les accions institucionals necessàries per tal d’aconseguir-ho.

De moment, ja tenim la segona: el rector s’ha posicionat a favor d’un futur en valencià. Confiem que també siga certa la primera: que el desig és autèntic, i esperem que com a màxim responsable de la universitat, donarà resposta satisfactòria a la tercera, que bé pot ser la més important:  emprendre accions concretes per avançar cap a una autèntica igualtat lingüística en la universitat. Exigir que qui s’incorpore a la universitat en conega -també- la llengua pròpia, seria una bona manera de començar a posar fil a l’agulla.

Deu ser ben difícil de trobar, en qualsevol país normal, una persona que presidint una institució de caràcter cultural, es posicione públicament en contra de la llengua pròpia del país. Al País Valencià, però, tot és possible, i fins i tot probable.

Diu la Sra. Ascensión Figueres, presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que “la Universitat no pot rebutjar un professor estranger per no tindre el requisit (valencià), ja que seria tirar pedres contra la nostra teulada”. Potser caldria preguntar-li si tampoc no ens podem permetre de rebutjar un professor, només perquè no siga capaç de parlar castellà. O això seria també tirar-nos pedres?

És curiós que les mateixes persones que es posicionen obertament contra l’exigència del coneixement de la llengua pròpia dels valencians, mai no qüestionen l’absoluta necessitat de dominar l’altra llengua oficial: la dels castellans. Generalment, disfressen la seua actitud inequívocament antivalenciana amb una cortina de fum feta d’expressions aparentment liberals (no exigir, valorar com a mèrit), que mai no apliquen a l’altra llengua oficial. És com si la normalitat consistira en fer-ho tot en castellà,  e el valencià fóra -sempre- l’excepció. Més encara, l’excepció prescindible.

Per què no considerem com un mèrit -i per tant, amb caràcter optatiu- el coneixement del castellà? Segur que hi ha professionals excel·lentment preparats en anglés, una llengua que tots els universitaris han d’aspirar a conéixer. Moltes d’aquestes persones podrien impartir els seus coneixements en les nostres universitats. Com és que no poden venir a la universitat valenciana, només perquè no posseeixen el requisit lingüístic castellà? No és això una discriminació inacceptable, i una renúncia a l’excel·lència, només per qüestions lingüístiques?

La igualtat lingüística és un concepte ben fàcil d’entendre: si no s’exigeix el coneixement de la llengua als professors, els estudiants no poden fer valdre el seu dret a estudiar en valencià. I una vegada més, els nostres drets lingüístics són només paper mullat. Ens trobem -de nou- amb l’evidència d’una societat  amb dos classes de ciutadans: els de primera, que són els qui opten per expressar-se en castellà, i tenen tots els drets plenament garantits, i els de segona, els qui prefereixen (o preferirien) viure i estudiar en valencià, i només poden fer-ho, si els seus interlocutors han tingut l’amabilitat -plenament optativa, això sí- de dotar-se del mèrit de conéixer la llengua del país on viuen i treballen.

Igualtat lingüística vol dir, ara mateix, emprendre les accions necessàries perquè les persones valencianoparlants deixem d’estar discriminades en la societat valenciana. I per això, cal que els altres també hagen de conéixer la nostra llengua, de la mateixa manera que nosaltres hem de conéixer la d’ells.  Podríem començar pels professors d’universitat, però caldrà també que ho facen la resta dels docents, i tots els funcionaris. Això seria paritat, igualtat, democràcia i bilingüisme. Sense això, és a dir, tal com estem ara, és senzillament la vella i coneguda llei de l’embut. I als valencians ens reserven sempre el broc més estret.

Tota realitat pot ser mirada des de diferents punts de vista. És allò que solem anomenar perspectives. La perspectiva de gènere, o la perspectiva ecològica en són dos exemples, de molta anomenada en els darrers anys. No es tracta de temes, com podrien ser-ho el feminisme o el canvi climàtic, sinó de maneres d’enfocar tots els assumptes i tots els fenòmens socials. Així, la perspectiva ecològica pot aplicar-se a l’anàlisi de l’educació, la política industrial o l’ urbanisme; temes que també poden abordar-se des de la perspectiva de gènere.

En una societat com la nostra, on conviuen -en règim de cooficialitat- dos idiomes, la perspectiva lingüística és ineludible. Tota acció, i particularment, les que s’impulsen des de les instàncies públiques, com les distintes administracions o les universitats, hauria d’incorporar la perspectiva lingüística. I això vol dir que hauria de plantejar-se en quina o en quines llengües comunicarà, i quin tractament donarà a cadascun dels idiomes presents en la comunicació.

No hi ha cap terreny neutral, cap terme mig. Tenim dos idiomes oficials. Un, és la llengua pròpia, i pateix una situació d’indiscutible minoració. L’altre és la llengua imposada, i gaudeix de la situació contrària, que no sol anomenar-se ‘majoració’, sinó més bé ‘salut de ferro’. Encara que tots els catalanoparlants deixàrem de parlar castellà, i fins i tot l’oblidarem, la llengua de Cervantes continuaria tenint molts milions de parlants, i la seua supervivència seguiria estant igualment garantida. Per tant, o bé les institucions fan servir el català en les seues comunicacions (amb independència que hi incorporen també uns altres idiomes), i de manera prioritària, o bé actuen a favor de la minoració i -així- en contra de la llengua pròpia.

Ja esperem ben bé això de les institucions ocupades per formacions polítiques fanàticament nacionalistes, i enemigues de tota llengua que no siga l’ espanyol. Són els hereus ideològics (sovint, també genealògics) d’aquells que van intentar eradicar-la amb procediments tan dràstics com les prohibicions explícites (encara ara hi ha més de 500 lleis que obliguen a usar el castellà i discriminen -per tant- totes les altres llengües oficials), les amenaces, les coaccions o les tortures. És veritat que ara prefereixen la vella màxima del seu pare espiritual, Felip V: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Ells, quan parlen de modernitzar, giren els ulls cap al 1714.

No ho esperem, en canvi, d’unes altres institucions. No ho esperem de molts ajuntaments, ni tampoc de les nostres universitats. I és potser per això que fa més mal quan ens trobem de cara amb la crua realitat en constatar que -massa sovint- actuen de la mateixa manera. Potser no amb la mateixa intencionalitat explícita, però sí amb idèntics resultats. No adoptar la perspectiva lingüística, o dit d’una altra manera, no fer una política lingüística favorable a la llengua pròpia, és fer-la en contra. Radicalment en contra. No hi ha  -ja ho hem dit- tebiesa possible, ni posicions neutrals o equidistants. O usen la llengua, i ho fan d’una manera digna, correcta i ben visible, o estaran actuant descaradament en favor del seu extermini.

La Universitat de València va organitzar, dissabte passat, una magnífica jornada de portes obertes al Parc Tecnològic. Acompanyats per un sol abrasidor, els visitants van rebre un munt d’obsequis, i van poder gaudir de la contemplació, en alguns casos, i de la participació, en uns altres, de fenòmens i activitats que habitualment no ens passen per davant dels ulls. Tant la idea, com l’esforç fet per l’organització de l’esdeveniment, mereixen tots els elogis que els puguem dedicar.

Moltes de les activitats estaven pensades per a públic infantil. Sovint, permetien la participació dels visitants, en forma de tocar, manipular, tastar o jugar. I també, en la forma d’escoltar algunes explicacions ben dissenyades i destrament executades per persones voluntàries que, a més del coneixement sobre la matèria, generalment posseïen unes bones dots pedagògiques, i la paciència imprescindible per a tractar amb infants.

Jo hi vaig acudir, amb les meues filles de quatre i dos anys, respectivament. Totes les explicacions que els van oferir foren -invariablement- en castellà. I cada vegada, vaig haver de demanar si no els ho podien explicar en valencià, per tal que elles també ho pogueren entendre. He de dir que, en molts casos, els ho van repetir en valencià, amb més o menys competència i correcció, però sempre amb amabilitat.

No em sembla correcte que la Universitat de València actue, pel que fa a la llengua, com la resta de les institucions valencianes, discriminant sistemàticament les persones valencianoparlants. Els estatuts de la Universitat estableixen que el valencià és la llengua pròpia de la institució. En què es nota això? En que, si vols una explicació en valencià, l’has de demanar com si fóra un favor personal? Per què les meues filles tenen menys drets que els fills de les persones que han triat el castellà com a llengua familiar? Com és que en una jornada universitària, la llengua pròpia de la Universitat està absent de les explicacions?

Els cartells -això sí– estaven correctament escrits en català. Això, però, no serveix per a molt, si a l’hora de la comunicació, l’elecció sistemàtica és el castellà. La Universitat, una de les poques institucions valencianes que no està obertament a favor de l’extermini lingüístic que impulsen els ocupants del Palau de la Generalitat i dels principals ajuntaments valencians, ha d’anar molt més enllà en el seu compromís amb la cultura pròpia. No n’hi ha prou, amb els rètols, com fan aquells restaurants que, per reclamar l’etiqueta de ‘típic’, tenen el nom en valencià, i eixa és la primera, i també l’última paraula que hi trobarem en aquesta llengua. 

El valencià ha de ser la llengua habitual de les comunicacions de la Universitat amb la societat valenciana. I cal dir que l’actitud dimissionària que hi trobem ara no és responsabilitat de l’actual equip rectoral, que encara no ha tingut temps material per redreçar-la. En tindrà, però. I la marginalitat de la llengua, en una institució que la declara com a pròpia, no és de cap manera acceptable. Ni  ha de ser -tampoc- eterna o inamovible.

El senyor Camps (“Nadie en España se puede creer que el presidente de una comunidad tan importante como la valenciana haya podido cometer la tontería de dejarse comprar por tres trajes“) i la senyora de Cospedal (“Lo que comparto con él es que es que ninguna persona de bien y con responsabilidad política se vende por tres trajes“) estan completament d’acord que un càrrec públic es pot deixar subornar. Només puntualitzen que tres vestits són ben poca cosa. No tinc cap dubte que en parlen amb coneixement de causa.

Es veu que tots dos saben del cert quin és el preu d’un polític, i també saben que és força més alt que això. Que tres vestits són una minúcia, molt distant de l’autèntic preu de la cosa, que deu anar per xifres amb molts zeros, que s’estableixen en operacions ben tramades i amagades -amb excel·lència professional- de qualsevol possible fiscalització comptable. Potser és per això que només els enxampen en coses de poca volada: uns vestidets no cobrats, unes bosses regalades, o qualsevol altra fotesa. Després d’haver participat en operacions enormement més sucoses, tot això els deu semblar un no-res, i no es prenen les molèsties necessàries per a deixar-ho tot lligat i ben lligat, com és el seu costum, i com mana la seua tradició política. Deu ser -poc més o menys- com si després d’haver circulat a 250 Km/h per la carretera, sense que els radars et puguen detectar, passes a anar a 60 en un lloc on la velocitat està limitada a 50 km/h. T’ha de semblar tan poca cosa, que ni tan sols no prens precaucions per a amagar-te de la policia!

Aquesta és la conseqüència -entre moltes altres- de no haver fet una transició sinó una continuació avalada de la dictadura. La corrupció és inherent a aquesta pseudodemocràcia, com ho és a qualsevol dictadura. Els llaços familiars o d’amistat, els interessos compartits i il·legítims, i l’avarícia són els únics criteris que compten en els règims absolutistes. I l’ocultació, la manipulació, la censura i la mentida reiterada són les armes habituals dels sistemes corruptes, quan les pistoles no poden ser usades amb total garantia d’impunitat. 

Justificar-se amb l’argument que tres vestits són ben poca cosa és senzillament indecent. Implica assumir que un preu més alt és acceptable. Significa també afirmar que la gent és -no sols imbècil- sinó també tan corrupta com ells, i que per això donaran per bo l’argument. I suposa la legitimació discursiva de la cleptocràcia – el govern dels lladres- que és probablement el nom que hauria de rebre -en lloc de l’eufemístic ‘democràcia’- el règim que patim des de la mort de l’anterior dictador militar.