Molt abans de saber que era la meua veïna d’enfront, a l’altra banda del carrer, ja m’havia fixat en ella, al gimnàs. D’uns quaranta anys, amb un físic cuidat, s’exercitava sempre amb un posat industriós i una expressió concentrada. Exercicis sovint sofisticats, executats quasi sempre en silenci, amb una precisió que sovint reclamava l’adjectiu ‘professional’.
Tot i que sempre ens saludàvem, si més no amb un gest del cap, només una vegada la vaig vore parlar durant l’entrenament. Mantingué una conversa breu amb un adolescent de 50 anys i veu profunda que, mentre confessava en veu alta que era un poc autista, es destacava -sense competició propera- com la criatura més social de tota la sala. En acabar, això sí, quan jo ja me n’anava, solia trobar-la a la porta, fent la xarradeta amb un home rapat d’una seixantena d’anys, que encaixava perfectament amb la coneguda figura del confident inofensiu.
Me la imaginava aleshores com una dona casada, mare d’un o dos fills, i amb un marit atlètic i exitós. Fou durant el confinament que vaig descobrir que vivia enfront de mi, en una casa de generosa terrassa, i amb un marit no gens atlètic que fuma calmosament mentre arruixa les plantes de bon matí.
Tot just hui he vist que ella també fumava. No ho hauria dit mai… ni té cap més importància, clar! Qui espera -a hores d’ara- cap coherència en la conducta dels humans? I qui sap si el plaer que ella en trau no la compensa amb escreix?
Quan la mire, torne a vore la dona esforçada i persistent, amb un cos escrupolosament cuidat, i un caràcter callat que em resulta agradable. De qualsevol manera, mai no hi he estat tan a prop com per a sentir la pudor de tabac.