La insuportable pesadesa de l’ofensa permanent

L’últim eufemisme que m’ha arribat és la transformació de les AMPA (Associació de Mares i Pares d’Alumnes) en AFA (Associació de Famílies d’Alumnes). Recordem que inicialment eren APA (Associació de Pares d’Alumnes), i ja es va canviar per a ser més “inclusius”, assumint -erròniament- que el terme “pares” (en anglés seria “parents”) no incloia les mares). Es veu que, com que alguns dels tutors d’alumnes no són pares biològics, s’ha considerat imprescindible un nou canvi de nom.

No m’interessa el cas en particular. Personalment em fa igual com es diguen eixos i altres organismes. M’interessa la fonamentació de canviar el nom a les coses per tal d’evitar que algú puga sentir-se ofés. És senzillament impossible, si no és que algú dona faltes i bones en tema d’ofenses.

Si jo dic ara que em sent ofés per l’eliminació del mot “pare”, tornaran a canviar en nom a les AFA? O es que la meua subjetivitat ofesa és menys important que la dels qui se sentien ofesos per la presència de “mares i pares”?

També podria argumentar que el terme “família” em resulta ofensiu, per les connotacions patriarcals que comporta, i que “tutors” m’oféns perquè sona massa legalista, i -a més- només està en masculí, de manera que hauria de ser “tutors i tutores”. Però, un moment! No seria això inacceptablement binari? I si algú no se sent ni tutor ni tutora? Hauria de ser “Associació de Tutors, Tutores, Tutoris, Tutorxs… i un llarguíssim etcètera”?

Ben mirat,  jo podria proposar  la molt més inclusiva AAPHQCQLPQBE: Associació d’Aquelles Persones Humanes Que Conviuen Amb les Persones Que Venen a Escola. Clar que això també podria ofendre aquells individus que no s’identifiquen amb els humans, i es consideren membres d’alguna altra espècie… o de cap espècie.  Si jo em declare “transespècie”, qui m’ho discutirà? No és la subjectivitat l’argument últim i indiscutible?

L’argument de l’ofensa és senzillament infinit. Qui s’haurà de constituir en l’autoritat moral en matèria de justificació de sentiments d’ofensa? Per què uns són més defensables que altres? I en quin punt pararem?

Tot plegat, em sembla que no és més que l’enèssima prova de la impotència d’uns dirigents polítics que, incapaços de produir canvis reals, que milloren de manera significativa les condicions de vida de la gent, es concentren en aspectes ridículament superficials i decididament irrellevants, com a forma de fer vore que fan alguna faena.

 

I si parlarem amb propietat?

 

Si, com es veu en la imatge, anomenem ‘violència’ a uns consells mal donats, que a tot estirar podríem qualificar de paternalistes, o més acuradament d’estúpids, quin nom reservarem per a la violència real, com ara quan un grup d’extremistes apallissa algú amb instruments contundents? Ultraviolència? Hiperviolència?

Quan qualifiquem alegrement de ‘feixista’ qualsevol que sosté punts de vista conservadors o de dretes, quin nom reservem per als feixistes reals? Vull dir els que ataquen gent només perquè pensen de manera diferent, i són partidaris de la instauració d’una dictadura i de l’empresonament sistemàtic dels dissidents. Els anomenarem superfatxes? Megafeixistes?

Si d’una proposició sexual formulada més o menys maldestrament, i                    —sobretot— per part d’algú que no ens atrau, en diem ‘assetjament’, com anomenarem l’autèntic assetjament sexual? Vull dir la imposició de contacte físic, els tocaments indesitjats, o la coacció basada en una relació de poder, per a obtindre favors sexuals. Com en direm? Super-mega-assetjament?

En conjunt, em sembla que hi ha una clara tendència a aplicar la hipertròfia a paraules i expressions que usem per a descriure coses que passen o coses que volem o no volem que passen. Eixa inflació lingüística (passeu-me l’expressió) no ajuda gens a resoldre problemes reals. Ans al contrari, jo diria que ho dificulta. Definir amb precisió un fenomen és un pas imprescindible per poder entendre’l en tota la seua complexitat (o simplicitat). I la comprensió és —al seu torn— condició necessària per a identificar solucions efectives. La inflació lingüística perjudica especialment el primer pas, i amb això dificulta la resolució dels problemes.

En la meua opinió, el fenomen inflacionista es manté perquè proporciona al parlant una sensació de satisfacció, derivada de l’exhibició de virtuts com ara la puresa ideològica o la radicalitat. L’exhibició de virtut és omnipresent en totes les èpoques i circumstàncies. I s’adapta perfectament als distints ambients. Pot expressar-se per mitjà d’anar ben mudat a missa de diumenge, o vestint els pantalons més apedaçats del món mundial, perqiuè sempre s’adreça a aquells que sabran apreciar la virtut en qüestió.

Addicionalment, pot ser que també ajude a canalitzar la sensació d’impotència que deuen experimentar molts polítics, quan assoleixen càrrecs importants, i comproven que no estan capacitats per a oferir solucions reals als problemes que —quan estaven a l’oposició— denunciaven amb visible indignació.

La meua proposta seria la de retornar els noms que corresponen a les coses. Els mals consells són només això: instruccions desafortunades (i amb ben escasses probabilitats de ser dutes a terme). Els conservadors són conservadors o gent de dretes, que —per cert— tenen tant de dret a existir com els seus antònims, i les proposicions sexuals que no ens interessen es poden simplement rebutjar, sense necessitat de qualificar de criminal aquell que l’ha formulada.

I els governants, si volen exhibir virtut (no hi tinc res en contra) podrien partir d’analitzar bé les realitats que pretenen modificar (una nomenclatura correcta els facilitarà eixa faena), a fi de trobar quins són els factors causals, moduladors o facilitadors, per tal de poder posar fil a l’agulla, o implementar polítiques que tinguen alguna possibilitat de produir canvis. Mentre continuen limitant-se a fer exhibicions verbals de radicalitat, hi haurà molt d’enrenou, però de forment, ni un gra.

 

Matarranya silenciat

La bellesa del Matarranya és sòlida, contundent. Amplis espais poblats del verd acerat d’unes oliveres polides i endreçades, al costat de bosc espés i poblets menuts (que pots recórrer sense trobar-hi ningú), posseïdors orgullosos d’esglésies i castells monumentals, esplèndids.

El parlar de la gent recorda molt el dels Maestrats valencians o les terres de l’Ebre. El ‘lo‘ i el ‘natros‘ esguiten una parla genuïna i musical, que la meua oïda identifica fàcilment amb el paisatge honest, sense disfresses, que embolcalla les carreteres, sovint estretes i poc mantingudes.

Tant jóvens com vells es comuniquen així entre ells, com ho han fet durant tants segles. De moment, no els han fet callar. No serà, però, per manca d’esforç. La toponímia oficial sovint oculta el nom propi de les poblacions. La Sorollera esdevé ‘Cerollera’; la Vall del Tormo, ‘Valdetormo’, Bellmunt és ‘Belmonte de San José’, i costa trobar algun lloc secundari on la sonoritat rotunda de Vallderoures no s’haja transformat en ‘Valderrobles’.

Al paisatge urbà i de carretera, els noms propis han deixat pas a una toponímia bastarda, que es pretén única, que complementa els esforços del sistema escolar per cultivar el monolingüisme. A Bellmunt, per exemple, un cartell explicatiu ens informa que ‘Belmonte’ era “antíguamente, Bellomonte”. Es veu que mai no ha estat Bellmunt, que és com l’anomenen els habitants.

A Vallderoures, l’oficina de turisme ofereix visites guiades al’espectacular conjunt que formen l’església de Santa Maria Major i el castell-palau. En preguntar en quins idiomes està disponible l’àudio de la visita, ens responen que en castellà, anglés i francés. La meua cara de sorpresa no sembla inquietar ni poc ni molt la senyora que atén el taulell d’informació.

A la part de fora, una jove a qui he sentit parlar fa un moment en la meua llengua, i que té una identificació de guia turística penjada al coll, ens confirma que les visites guiades són exclusivament en castellà. I ho fa amb un argument que ens deixa gelats: “Estem en Aragó”— diu. Estic a punt de dir-li: “I per tant, ho fas en aragonés, no?”. En comptes d’això, li pregunte si en la llengua que estem parlant —la seua i la meua– no hi ha cap visita, i em repeteix — sense incomoditat visible— que som a l’Aragó.

En anglés i francés —en canvi— sí que n’hi ha, de visites. Deu ser que són també llengües aragoneses? Probablement ens hauria explicat que eixes llengües eren per als turistes. Que potser els turistes no podem parlar la llengua que ella mateixa parla? Serà que valencians, catalans i andorrans no mereixem la mateixa consideració com a turistes? Que potser ens fan algun descompte, atés que no ens donen el mateix servei que als altres?

Ens vam quedar sense visitar el castell. Ho podríem haver fet en castellà, o en anglés o en francés, però trobem que ens hauríem sentit incòmodes. En comptes d’això, vam passejar per la preciosa vila, vam escoltar la sonoritat amable del parlar dels seus habitants, i vàrem gaudir de la imatge en espill de les cases sobre la tensa superfície del riu. Tornarem a Vallderoures, i al Matarranya; una comarca molt recomanable, malgrat la rotunda invisibilització de la seua llengua.

Pseudodiagnòstic

 

Fa temps queem crida l’atenció la manera com proliferen termes d’aparent vocació  diagnòstica. M’estic referint a coses com ara “ecoansietat” o qualsevol dels múltiples mots acabats en “fòbia”.  (homofòbia, transfòbia, aporofòbia, gerontofòbia…).

Cal reconéixer que les categories diagnòstiques (les de veritat) també són etiquetes. Es justifiquen, però, en la mesura en què permeten la selecció i aplicació de distints tractaments. No es tracta d’etiquetar per a calmar alguna classe d’ànsia, sinó de fer-ho perquè el fet d’identificar un transtorn enquadrat en una categoria concreta, facilita als professionals una aproximació eficaç i eficient al tractament que convé aplicar.

És eixe el cas amb les etiquetes que he esmentat en el primer paràgraf?Algú considerat com a gerontofòbic té realment por dels vells, tal com suggereix el terme “fòbia”? (El diccionari el defineix com a “por patològica a determinats objectes, situacions o persones”). En cas afirmatiu, a partir de quina edat, els té por? És independent de l’aspecte i el grau de bona conservació de la persona? Tots els vells fan la mateixa por? Podem aplicar el mateix questionament a totes les “….fòbies” que han proliferat últimament.

La meua impressió és que totes eixes etiquetes no tenen ni valor, ni tan sols vocació diagnòstica. Ans al contrari, són termes nascuts per a desqualificar, en un context en què la solidesa dels arguments i la capacitat discursiva dels individus han estat substituïts per la consideració d’heretge de tot aquell que no se sotmet als dogmes dominants del grup de referència.

Així com “ateu” o “heretge” eren els arguments del fonamentalisme religiós que ha imperat durant molts segles, “homòfob”, “transfob” o “misògin” ho són de l’actual. Ja no cal entrar al contingut de què diu aquella persona. Si el seu discurs es desvia del recte procedir que deriva de qualsevol dels dogmes vigents, un bon adjectiu ens estalvia la faena d’haver d’escoltar i, si es pot, contradir els seus arguments.

Convindreu amb mi que és molt més econòmic! Ho pots fer fins i tot per Twitter. I no cal ni que conegues la persona, ni que entengues com pensa, ni que t’interesses pels fets o les raons que podrien sostindre els seus arguments. Fets? A qui li importen els fets? Si no estàs d’acord amb mi, ha de ser per la teua condició “qualsevolcosafòbic“, que -òbviament- et desqualifica per a opinar sobre el tema.

Això, tot i que pot paréixer que no, s’adiu perfectament amb una altra de les imbecil·litats de nova collita: no pots opinar d’un tema, si no formes part dels afectats directes. Així, només les dones poden opinar de feminisme, només els gais d’homosexualitat, i… supose que només els pacients de càncer (i no els investigadors o els metges) poden parlar de càncer. Es poden dir bajanades més grosses, però no sembla fàcil, la veritat.

El complement perfecte és que, fins i tot quan formes part del col·lectiu, si la teua opinió és dissident, no és perquè tu ho pugues vore honradament d’una manera distinta, o perquè la teua experiència t’ha conduit a pensar-ho així. En absolut! És perquè estàs alienat, perquè has interioritzar la ideologia patriarcal, o perquè estàs manipulat.

Eixa circularitat, que tanca amb pany i forrelat la possibilitat que tu i els teus no tingueu raó, no és un invent nou. Ho han fet totes les religions: si acceptes el dogma i t’hi sotmets gustosament, seràs dels nostres i t’acceptarem. Si no, et declararem heretge (dissident), ateu (descregut) o endimoniat (manipulat). En qualsevol dels casos, el tractament és la foguera.

Temps arrere era foc real, i ara és només virtual; cert. El fanatisme subjacent, tanmateix, té la mateixa intensitat, i es val dels mateixos mecanismes. I el pànic al debat és idèntic: ni els vells ni els nous inquisidors no suporten un debat obert i sincer sobre els seus catecismes. S’estimen infinitament més aplicar una bona etiqueta inapel·lable.

 

 

Educación emocional (II)

Aunque existe debate sobre cuál es el orden en que se producen, se acepta universalmente que las emociones se componen de tres partes: experiencia subjetiva, respuesta fisiológica y respuesta conductual.

La experiencia subjetiva puede provocar diversas emociones en una misma persona, y las emociones que cada uno experimenta pueden ser distintas. Por ejemplo, ante una pérdida o un desengaño, una persona puede sentir rabia y otra puede experimentar una intensa tristeza.

La respuesta fisiológica es el resultado de la reacción del sistema nervioso autónomo, que controla las respuestas corporales involuntarias y activa la conocida reacción de lucha o fuga (Fight or fly, que correctamente debería ser Fight, fly or freeze). Es fácil entender cómo esas respuestas fisiológicas inmediatas, asociadas a emociones básicas (como la sorpresa, el asco o el miedo) nos han ayudado a sobrevivir a lo largo de la historia.

El aspecto conductual es la expresión observable de la emoción. Puede incluir sonrisas, muecas, suspiros, y otras muchas reacciones, que dependen en parte de las normas sociales y de los rasgos de personalidad. Las respuestas conductuales son importantes para mostrar a los demás cómo nos sentimos, y se ha demostrado que también afectan al bienestar individual. La conclusión de varios estudios es que expresar las emociones en  respuesta a estímulos  es más saludable que reprimirlas.

Esto no quiere decir que sea legítimo (o recomendable) expresar siempre lo que sentimos. El aprendizaje del control de las emociones (la influencia del córtex orbitofrontal sobre la amígdala) tiene lugar a lo largo de nuestra crianza, y todos aprendemos cuándo nos conviene disimular, y cuándo podemos expresar lo que sentimos, sin ponernos en peligro .

Esto es lo que podríamos considerar que es la educación emocional, y se imparte en casa, en la escuela, en la calle, con la práctica de los deportes… No es necesaria ninguna asignatura específica porque toda la educación (formal e informal ) es educación emocional. No hay forma de separar las emociones (recordémoslo: unas respuestas complejas evolucionadas para interactuar eficazmente con el entorno) del aprendizaje, en cualquier ámbito.

¿Qué es lo que quieren decir con ‘educación emocional’? ¿Qué debe explicarse a los alumnos cómo deben reaccionar frente a todos los estímulos posibles? ¿Que se les deben enseñar cuáles son las “reacciones correctas” a unos determinados estímulos? ¿Qué es necesario asegurar respuestas “positivas” o “adecuadas” frente a los contenidos de las asignaturas? ¿Cuáles serían esas respuestas? ¿Y quién decidiría cuáles son las positivas o adecuadas?

La definición que he encontrado: “La educación emocional es una innovación
educativa que se justifica en las necesidades sociales. La finalidad es el desarrollo de competencias emocionales que contribuirán a un mejor bienestar personal y social” (Bisquerra, 2003), no proporciona respuestas claras a esas preguntas.

En mi opinión, el riesgo de que tal asignatura pueda convertirse en una herramienta más de adoctrinamiento ideológico, es elevado. A los humanos nos resulta difícil separar cualquier área de nuestra conducta de la ideología que profesamos. ¡De acuerdo! Pero al igual que el método científico se orienta a contrarrestar el sesgo básico de nuestro cerebro, que es darnos sistemáticamente la razón, la educación debería orientarse a transmitir conocimientos útiles (filosofía incluida: pensar bien  es muy útil), de la forma más distanciada de la ideología (y más aproximada al conocimiento científico) que sea posible.

Educació emocional (II)

Encara que hi ha debat sobre quin és l’ordre en què es produeixen, s’accepta universalment que les emocions es componen de tres parts: experiència subjectiva, resposta fisiològica i resposta conductual.

L’experiència subjectiva pot provocar diverses emocions en una mateixa persona, i les emocions que cadascú experimenta poden ser diferents. Per exemple, davant d’una pèrdua o un desengany, una persona pot sentir ràbia i  una altra pot experimentar una intensa tristesa.

La resposta fisiològica és el resultat de la reacció del sistema nerviós autònom, que controla les respostes corporals involuntàries i activa la coneguda reacció de lluita o fugida (Fight or fly, que correctament hauria de ser Fight, fly or freeze). És fàcil entendre com eixes respostes fisiològiques immediates, associades a emocions bàsiques (com ara la sorpresa, el fàstic o  la por) ens han ajudat  a sobreviure al llarg de la història.

L’aspecte conductual és l’expressió observable de l’emoció. Pot incloure somriures, ganyotes, sospirs, i moltes altres reaccions, que depenen en part de les normes socials i dels trets de personalitat. Les respostes conductuals són importants per a mostrar als altres com ens sentim, i s’ha demostrat que també afecten el benestar individual. La conclusió de diversos estudis es que expressar les emocions en  resposta a estímuls  és més saludable que no reprimir-les.

Això no vol dir que siga legítim (o recomanable) expressar sempre allò que sentim. L’aprenentatge del control de les emocions (la influència del córtex orbitofrontal sobre l’amígdala) té lloc al llarg de la nostra criança, i tots aprenem quan ens convé dissimular, i quan podem expressar allà que sentim, sense posar-nos en perill.

Això és el que podríem considerar que és l’educació emocional, i s’imparteix a casa, a l’escola, al carrer, amb la pràctica dels esports… No cal cap assignatura específica perquè tota l’educació (formal i informal) és educació emocional. No hi ha manera de separar les emocions (recordem-ho: unes respostes complexes evolucionades per a interactuar eficaçment amb l’entorn) de l’aprenentatge, en qualsevol àmbit.

Què és el que volen dir amb ‘educació emocional’? Que s’ha d’explicar als alumnes com han de reaccionar front a tots els estímuls possibles? Que se’ls han d’ensenyar quines són les “reaccions correctes” a uns determinats estímuls? Que cal assegurar respostes “positives” o “adequades” front als continguts de les assignatures? Quines serien eixes respostes? I qui decidiria quines són les positives o adequades?

La definició que n’he trobat: “L’educació emocional és una innovació
educativa que es justifica en les necessitats socials. La finalitat és el desenvolupament de competències emocionals que contribuiran a un millor benestar personal i social” (Bisquerra, 2003), no proporciona respostes clares a eixes preguntes.

En la meua opinió, el risc que una tal assignatura puga convertir-se en una eina més d’adoctrinament ideològic, és elevat. Als humans ens resulta difícil separar qualsevol àrea de la nostra conducta de la ideologia que professem. D’acord! Però igual com el mètode científic s’orienta a contrarestar el biaix bàsic del nostre cervell, que és donar-nos sistemàticament la raó, l’educació s’hauria d’orientar a transmetre coneixements útils (filosofia inclosa: pensar bé  és molt útil), de la manera més distanciada de la ideologia (i més aproximada al coneixement científic) que siga possible.

 

 

Educación emocional (I)

Las emociones han sido objeto de estudio de muchas disciplinas a lo largo de la historia. En las últimas décadas, la neurociencia ha estado en condiciones de aportar importantes clarificaciones al respecto, que hay que tomar en consideración, antes de aplicar el calificativo “emocional” a cualquier cosa, como si eso le conferirá un valor añadido.

El psicólogo estadounidense Paul Ekman, famoso por haber demostrado que la expresión facial de las emociones básicas es universal (todas las culturas las expresan de la misma manera), las define así: “Las emociones son un proceso, un tipo particular de valoración automática influenciada por nuestro pasado evolutivo y personal, en el que sentimos que algo importante para nuestro bienestar está produciendo, y un conjunto de cambios psicológicos y comportamientos emocionales comienza a hacer frente a la situación. ”

Compartimos los circuitos cerebrales responsables de las emociones, no sólo con los otros primates, sino con los mamíferos en general. Los centros cerebrales que las regulan suelen considerarse incluidos en el término funcional “sistema límbico”, que incluye estructuras como el hipocampo o la amígdala, estrechamente implicadas en la memoria y la expresión emocional, respectivamente. La función fundamental del sistema emocional es proporcionar una respuesta inmediata a los distintos tipos de situaciones en las que la rapidez puede aportar ventajas importantes (o la lentitud puede provocar pérdidas significativas). Por ejemplo, experimentar miedo, sin necesidad de completar todo el proceso que requeriría hacer una evaluación cognitiva -más lentamente de la situación, nos puede salvar la vida.

Las emociones no son detectores infalibles (después de habernos apartado de lo que habíamos tomado por una serpiente venenosa, podemos comprobar que no era más que un trozo de tubo de plástico), pero -como en muchos otros ámbitos- los errores por exceso (falsos positivos) son más convenientes que los contrarios. Si no era una serpiente y hemos huido, sólo hemos consumido unas pocas calorías extra. Si -por el contrario- era una serpiente letal, y no nos hemos apartado, habríamos perdido la vida.

Conviene destacar que se trata de un sistema, y ​​de unas estructuras cerebrales, que -lejos de ser exclusivamente humanas- compartimos con el resto de los mamíferos, que -lógicamente- se benefician igualmente de poseer un sistema de respuesta rápida. Como se educan las emociones? La respuesta simple es que no se educan. O incluso, que no conviene “educarlas”. Como sistemas automáticos de respuesta, no necesitan entrenamiento, y los principales beneficios que nos aportan derivan -precisamente- de su carácter automático, que es lo que les proporciona la capacidad de responder rápidamente.

¿Quiere decir esto que no aprendemos a controlar las emociones? En contra de lo que se pensaba antiguamente, las emociones y la razón no son actividades separadas. Ni siquiera son separables, como explica magistralmente Antonio Damasio en “El error de Descartes”. Una de se estructuras más emocionales del cerebro es el córtex orbitofrontal; la porción de la corteza prefrontal que se sitúa inmediatamente detrás de las órbitas de los ojos. Sus conexiones dirigidas a la amígdala son de carácter inhibitorio. Es gracias a esto que, cotidianamente, somos capaces de reprimir la expresión de impulsos que sí experimentamos, y no llegamos a expresar, como decir a nuestro interlocutor que la broma que ha hecho no nos hace ninguna gracia, o que no nos interesa nada la historieta que está contando.

Aprendemos a controlar las emociones mientras estamos haciendo otras cosas, como atender a un profesor, discutir con un amigo o jugar con un grupo de personas. Las reglas sociales, y diría que especialmente aquello tan descuidado actualmente como las buenas maneras (saludar cuando llegamos aun lugar, callar mientras otro habla, dar las gracias y decir ‘por favor’, …) son excelentes maneras de potenciar la influencia del córtex prefrontal (cognición, racionalidad, planificación …) sobre la amígdala (impulsos rápidos, expresión conductual de la emoción).

Cuando nos enfrentamos a una tarea difícil o costosa Por ejemplo, un problema de matemáticas con una solución que no es nada intuitiva), podemos aprender a superar la frustración con persistencia, en lugar de hacerlo con ira o con tristeza. Esto es educación emocional, y no requiere ningún tipo de focalización en la parte más emocional del proceso. Al contrario, la función del maestro sería centrar la atención sobre los aspectos más estrictamente racionales y procedimentales de la manera de resolver el problema.

Esto demanda, por parte del maestro, un conocimiento profundo de la materia, y una madurez suficiente como para servir de modelo. No hay, en cambio, ninguna especialización en el funcionamiento del sistema emocional, ni focalización en que debe sentir o cómo debería sentir el alumno. De eso ya se ha encargado la historia, tanto la evolutiva como la individual.

Los maestros sólo deben conocer bien su materia y sber como impartirla. En el transcurso de la evolución, el sistema de respuesta emocional de los humanos se ha desarrollado para ser moderadamente controlable por parte de la corteza prefrontal, que es -precisamente- la vía que hay que utilizar para incrementar el control emocional; una de las características de lo que tradicionalmente se ha conocido como maduración.

Educació emocional (I)

Les emocions han estat objecte d’estudi de moltes disciplines al larg de la història. En les últimes dècades, la neurociència ha estat en condicions d’aportar importants clarificacions al respecte, que cal prendre en consideració, abans d’aplicar el qualificatiu “emocional” a qualsevol cosa, com si això li conferira un valor afegit.

El psicòleg americà Paul Ekman, famós per haver demostrat que l’expressió facial de les emocions bàsiques és universal  (totes les cultures les expressen de la mateixa manera), les defineix així: “Les emocions són un procés, un tipus particular de valoració automàtica influenciada pel nostre passat evolutiu i personal, en què sentim que alguna cosa important per al nostre benestar s’està produint, i un conjunt de canvis psicològics i comportaments emocionals comença a fer front a la situació.”

Compartim els circuits cerebrals responsables de les emocions, no sols amb els altres primats, sinó amb els mamífers en general. Els centres cerebrals que les regulen solen considerar-se inclosos en el terme funcional “sistema límbic”,  que  inclou estructures com l’hipocamp o l’amígdala, estretament implicades en la memòria i l’expressió emocional, respectivament.

La funció fonamental del sistema  emocional és proporcionar una resposta immediata als distints tipus de situacions en què la rapidesa pot aportar avantatges importants (o la lentitud pot provocar pèrdues significatives). Per exemple, experimentar por, sense necessitat de completar tot el procés que requeriria fer una avaluació cognitiva -més lenta- de la situació, ens pot salvar la vida.

Les emocions no són detectors infalibles (després d’haver-nos apartat d’allò que havíem pres per una serp verinosa, podem comprovar que no era mes que un tros de tub de plàstic), però -com en molts altres àmbits-  els errors per excés (falsos positius) són més convenients que els contraris. Si no era una serp i n’hem fugit, només hem consumit unes poques calories extra. Si -per contra-  era una serp letal, i no ens n’hem apartat, hauríem perdut la vida.

Convé destacar que es tracta d’un sistema, i d’unes estructures cerebrals, que -lluny de ser exclusivament humanes- compartim amb la resta dels mamífers, què -lògicament- es beneficien igualment de posseir un sistema de resposta ràpida.

Com s’eduquen les emocions? La resposta simple és que no s’eduquen. O fins i tot, que no convé “educar-les”. En tant que sistemes automàtics de resposta, no necessiten entrenament, i els principals beneficis que ens aporten deriven -precisament- del seu caràcter automàtic, que és el que els proporciona la capacitat de respondre ràpidament.

Vol dir això que no aprenem a controlar les emocions? En contra del que es pensava antigament, les emocions i la raó no són activitats separades. Ni tan sols no són separables, com explica magistralment Antonio Damasio en “L’error de Descartes”. Una de es estructures més emocionals del cervell és el córtex orbitofrontal; la porció de l’escorça prefrontal que se situa immediatament darrere de les órbites dels ulls. Les seues connexions  dirigides a l’amígdala són de caràcter inhibitori. És gràcies a això que, quotidianament, som capaços de reprimir l’expressió d’impulsos que sí que experimentem, i no arribem a expressar, com ara dir al nostre interlocutor que la broma que ha fet no ens fa cap gràcia, o que no ens interessa gens la historieta que està explicant .

Aprenem a controlar les emocions mentre estem fent altres coses, com ara atendre a un professor, discutir amb un amic o jugar amb un grup de persones. Les regles socials, i diria que especialment allò tan descuidat actualment com les bones maneres (saludar quan arribem aun lloc, callar mentre un altre parla, donar les gràcies i dir ‘per favor’, …) són excel·lents maneres de potenciar la influència del córtex prefrontal (cognició, racionalitat, planificació…) sobre l’amígdala (impulsos ràpids, expressió conductual de l’emoció).

Quan ens enfrontem a una tasca difícil o costosa Per exemple, un problema de matemàtiques amb una solució que no és gens intuïtiva), podem aprendre a superar la frustració amb persistència, en lloc de fer-ho amb ira o amb tristesa. Això és educació emocional, i no requereix cap mena de focalització en la part més emocional del procés. Ans al contrari, la funció del mestre seria centrar l’atenció sobre els aspectes més estrictament racionals i procedimentals de la manera de resoldre el problema. Això demanda, per part del mestre, un coneixement profund de la matèria, i una maduresa suficient com per a servir de model.

No cal, en canvi, cap especialització en el funcionament del sistema emocional,  ni cap focalització en què ha de sentir o com s’hauria de sentir l’alumne. D’això ja s’ha encarregat la història, tant l’evolutiva com la individual. Els mestres només han de conéixer bé la seua matèria i sber com impartir-la. En el transcurs de l’evolució, el sistema de resposta emocional dels humans s’ha desenvolupat per a ser moderadament controlable per part de l’escorça prefrontal, que és -precisament- la via que cal utilitzar per a incrementar el control emocional; una de les característiques d’allò que tradicionalment s’ha conegut com a maduració.

 

 

 

 

Haiku evolucionista

Tradició

A l’hora del corteig, 

el paó sempre dubta

si li convé més desplegar les seues plomes,

o pentinar amorosament les de la femella

que li té el cor captivat.

 

El dubte, però,

és un rival molt feble

per a tota una Tradició Paónica,

tan consolidada.

Dia de rec

L’horta sumava d’aigua, de bon matí. Les sèquies corrien desbocades i alegres, i dels tarongerars brollaven els sons guturals i sincopats de llengües nord-africanes.

La terra, que tot just dos dies abans es trencava en escletxes d’aspra sequera, somreia ara amb la cara ben molla i la barba humida, d’un verdor insultant. Junt als camions i les furgonetes, s’amuntegaven basquets de plàstic, regularment emplenats pels collidors, que maldestrament abocaven cabassos  de taronges, que tot sovint rodaven per terra, acaçades pel mahumorat treballador, que maleïa entre dents.

Amb passes llargues, impulsades pel clac-clac monòton i incessant dels meus bastons, travessava tot eixe paisatge vegetal i humà, mentre deixava que els pensaments (molts dels que tinc em fan mal) fugiren del meu cap, en direcció cap on siga que van pensaments, somnis, sentiments, records, i tota mena de matèries volubles i inconsistents, com els plans que fas i refàs mentre la vida simplement passa.