La universitat valenciana que necessitem

La cultura valenciana, i no solament la llengua, està sotmesa a una intensa  contraplanificació, per part de moltes de les institucions i autoritats que –d’acord amb la lletra i amb l’esperit de les lleis vigents—haurien de promoure-la. No m’estic referint –només—al fet que figures com el President de la Generalitat, els Consellers o els alcaldes i alcaldesses de les principals ciutats valencianes no usen per a res el valencià, o que –en les comptades ocasions en què ho fan—es mostren com uns analfabets funcionals. Ni tampoc –només—a la sistemàtica destrucció del nostre patrimoni natural i arquitectònic que –com en el cas del Cabanyal—s’ha convertit en una altra de les seues tristes prioritats. Es tracta també de la imatge del poble valencià que transmeten a través dels mitjans públics de comunicació.
Oculten sistemàticament tota la riquesa de manifestacions culturals de la nostra societat, substituïnt-les per unes altres d’importades. Així, durant les festes de Nadal programen villancicos d’origen andalús o castellà, i –si cal—Christmas songs angleses. Qualsevol cosa excepte alguna de les tradicionals nadales valencianes. El Palau de la Música (que fa tots els seus anuncis exclusivament en castellà) programarà excel•lents cantaors flamencs, però mai un fenomen del cant d’estil valencià com el magnífic vocalista Pep el Botifarra. I Canal 9 emetrà –en horaris de màxima audiència– concursos dirigits per presentadors monolingües en castellà, com si no tinguérem ni professionals ni concursants capacitats per a oferir un entreteniment similar en la nostra llengua, tal com TV1, TV2, Tele5, Cuatro, i un llarg etcètera, ho fan en la seua.
I quina relació té això amb la Universitat?
Amb uns models com els descrits, que o bé són directament forasters i volgudament aliens a la cultura valenciana, o bé són nascuts ací, però carregats d’una incomprensible vergonya de ser valencians i de comportar-se com a tals, necessitem figures alternatives. Ens cal poder visualitzar persones que –sense renunciar a ser valencianes—són competents, cultes, eixerides i exitoses en els diversos camps de la vida social.
I la Universitat, una de les poques institucions valencianes que no està profundament implicada en la tasca de castellanització que han abraçat -de manera creixentment descarada– els representants del poder polític, és qui pot -ara com ara– exercir desacomplexadament la seua condició de valenciana, i -d’eixa manera- prestigiar-la.

La Universitat, les universitats valencianes en conjunt, tenen un potencial de generació de coneixement, i també de divulgació, que -en una societat desatesa i culturalment empobrida com la que ens volen encolomar des de dalt– cobra una importància especial. Mentre les autoritats que haurien de vetlar per la cohesió social i treballar pel desenvolupament armònic, dediquen els diners públics (els nostres) a predicar la ignorància i a estimular l’odi i l’obscurantisme, no sembla que hi haja ningú, fora de la Universitat, amb força suficient per a contrarestar la mala maror que els altres escampen, a peu i a cavall.
És per això que, ara que la Universitat afronta un nou procés d’elecció de l’equip que regirà el seu destí durant els propers anys, és molt important que el nou Rector (o Rectora) no siga corretja de transmissió de cap partit polític, sinó una persona fermament decidida a apostar fort perquè la Universitat jugue el paper que -especialment ara– la societat valenciana li demanda. Necessitem un Rector amb una personalitat sòlida, capaç de representar tot el dinamisme de la nostra Universitat, i de mantenir-ne la identitat, per tal de projectar-la internacionalment, que és un dels reptes més imminents que tenim ara mateix. Perquè només des de la identitat pròpia es poden fer aportacions significatives al coneixement, i a la humanitat. I aquesta tan universal, és una de les funcions prioritàries de tota universitat.

Deixa un comentari