Què fem amb la llengua?

Publicat al llibret de la Falla Benirredrà de Gandia (març 2010)

Un dilluns del mes de febrer, un home jove entra al casal de la falla:

-Bon dia. He acabat de vendre la loteria que em tocava. Puc demanar-ne més?.
Claro que sí, hombre. Faltaría más. Toda la que quieras.
-I si esta no la venc, podré tornar-la?
Sí, no te preocupes. Ojalá todos hicieran como tu. La falla iría mucho mejor.

La conversa no tindria res de particular, si no fóra que la persona que parlava en valencià és de pell bruna, es diu Khadim, Mohamed o Abdellah, la seua llengua materna és l’amazig, i només fa uns pocs anys que viu a la Safor. Per contra, qui s’expressava tot el temps en castellà és el tresorer de la falla, valencianoparlant de soca-rel, de família valenciana pels quatre cantons, i viu a Gandia des que va nàixer.

El món al revés?

No. Ben al contrari, és una situació molt freqüent: una persona vinguda de fora, que intenta expressar-se en valencià, i topeta amb les dificultats que li posen…els mateixos valencians. Allò que resulta més sorprenent (i -potser- més pervers) és que si preguntem al tresorer per què ho fa, això de parlar-li en castellà, probablement ens dirà que ho fa “per educació”. Així ja ho tenim clar! De manera que una persona se’ns acosta, ens parla en la nostra llengua, i “per educació”, li contestem en un altre idioma, que és com dir-li ben alt i ben clar: “No ho fas prou bé, i no cal que faces l’esforç de parlar en valencià: igualment no et considerarem un dels nostres”.

Dit així, estic segur que molta gent (i això inclou moltes de les persones que fan això de parlar en castellà als nouvinguts) no subscriuria el missatge. I tanmateix, quan els parlem en castellà, és això el que els estem transmetent.

No és per casualitat que ho fem així, ni perquè els valencians siguem una espècie de marcians estranys, acomplexats o carregats d’autoodi. Ho fem així perquè ho hem aprés. Ens ho han estat ensenyant –de fa segles– amb tota classe de mitjans, per terra, mar i aire. I això inclou els mètodes més salvatges i coercitius, com ara les prohibicions, rentar la boca amb sabó, les burles i desqualificacions, etc, i també uns altres mecanismes més subtils i –potser per això mateix- més efectius.

M’estic referint al fet que tots els diaris, ràdios i televisions hagen estat exclusivament en castellà durant molts anys, i a que –encara ara mateix—quan no són formalment en castellà, estiguen profundament castellanitzats, de manera que només ens mostren la nostra llengua com una cosa secundària, subordinada, i útil només per a alguns temes (notícies, futbol…) i no per a uns altres de ben rellevants, com ara la publicitat o les pel·lícules.

Estic parlant també del constant desprestigi i marginació a què sotmeten el valencià les principals autoritats del nostre país (honroses excepcions a banda), que sempre s’expressen públicament en castellà, i que només parlen en un valencià brutalment castellanitzat i grollerament vulgar, en comptades ocasions, i –generalment– per a atiar polèmiques estèrils com la del nom de la llengua.

És per tot això que els valencians actuem com si ens avergonyirem de ser-ho, i ocultem la nostra llengua com qui tapa alguna vergonya. Ens comportem com si, en comptes de valencians, fórem uns castellans de segona divisió. I així, en lloc d’afavorir que la gent que ve a viure entre nosaltres s’integre i arribe a sentir-se també una miqueta d’ací, els convertim en forasters permanents, i -de passada- els fem saber que això que parlem entre nosaltres no és una llengua digna que –com qualsevol altra– mereix l’esforç d’estudiar-la i aprendre-la, i el plaer d’utilitzar-la per a comunicar-se.

Després d’això, no és estrany que algunes d’aquestes persones desenvolupen una certa hostilitat respecte al valencià, que moltes no facen cap més esforç per aprendre’l, i que cada dia se senta més poc valencià pel carrer.

I curiosament, l’alternativa no és gens difícil. Es tracta de comportar-se amb normalitat (una normalitat, això sí, que les màximes autoritats valencianes s’entesten a negar-nos) i de ser hospitalaris i educats, de veritat. I ser hospitalaris no és fer-nos passar per qui no som, ni ocultar-nos davant dels ulls dels qui venen a visitar-nos a viure i a treballar amb nosaltres. Ans al contrari, ser hospitalari és compartir allò que tenim, siga menjar, faena o companyia. Ser hospitalari és parlar als qui venen de fora en la mateixa llengua en què parlem amb la gent que estimem de veritat. Ser hospitalari és -també- ajudar els qui ho necessiten a integrar-se  a casa nostra.

I ser educats és respectar allò que ens aporta la persona amb qui tractem. Ser educats és valorar l’esforç que fa algú quan aprén un idioma, admetre-li els errors, corregir-los només si ens ho demana, i fer-li vore que parla prou bé com perquè ens entenguem, que no és ridícul ni graciós que s’expresse en valencià, i que ens mereix tot el respecte el seu intent. I com es fa això? És molt fàcil: només li hem de parlar en valencià. No cal fer cap esforç addicional. No cal fer escarafalls pel fet que algú que no ha nascut ací s’expresse en la nostra llengua. No cal dir-li que ho fa de categoria, quan encara no és veritat. No cal comentar-ho amb més gent, com si fóra una de les  set meravelles del món.

I ja ho sabem, que és perfectament possible viure en castellà en qualsevol ciutat o poble valencià. Però no ens enganyem: és possible viure-hi igual de bé. No és possible integrar-se i participar amb la mateixa plenitud amb què ho fem aquells que sí que coneixem les dos llengües oficials. Negar-li a algú l’accés al valencià és també barrar-li el pas a una millor qualitat de vida. El valencià els pot obrir portes, els permetrà d’arrelar-se -si ho volen-, els oferirà la possibilitat de deixar de ser uns forasters per a passar a ser uns valencians més, sense perjudici del seu dret a conservar les seues arrels i cultivar la seua cultura d’origen, siga aquesta amazig, paquistanesa, castellana o romanesa.

Som un poble integrador. Ho hem estat, històricament, i tenim vocació de seguir sent-ho. I cap poble no pot integrar si ell mateix es desintegra. Només des de la nostra identitat, des de la nostra manera de ser com som, serem capaços d’oferir alguna cosa d’interés al món, i de facilitar l’accés als qui venen d’altres llocs. Una llengua, una cultura, són precisament això: una manera de mirar el món; una forma d’entendre’l, i una aportació pròpia, que ningú no pot fer per nosaltres, i que nosaltres només podem fer des de la nostra identitat. I per això, ens cal conservar-la i ens cal una miqueta més d’autoestima, que és com ara solem anomenar l’amor propi.

I una bona manera de fer augmentar la nostra autoestima és sentir-nos educats i hospitalaris. Posem, per tant, fil a l’agulla: siguem educats, parlem en valencià.

0 pensaments quant a “Què fem amb la llengua?”

  1. L'escena que comentes al principi de l'article arriba de vegades a extrems absolutament insospitats, com quan el nouvingut li demana expressament a l'interlocutor que li parli en català i aquest, com si li estigués demanant quelcom d'impossible, continua en espanyol. No cal dir que les conclusions que n'extreu el nouvingut són que el català que ha après no li serveix de res, que el parla fatal o que l'està discriminant. Vaja, com per no tornar a parlar-lo.

Deixa un comentari