El govern valencià, sempre preocupat pel futur de les nostres joventuts ha decidit d’entrar a fons en la qüestió -sempre candent- de l’educació sexual. Es veu que, farts com ja estaven que se n’ocuparen persones amb una certa competència en la matèria, tant pel que fa a les seues activitats professionals, com per la seua probable, saludable i ben legítima experiència personal en la matèria, han pres l’assenyada decisió d’encomanar la responsabilitat de la matèria al mateix arquebisbat, que serà l’encarregat de dissenyar els continguts que s’hauran d’impartir sobre aquesta matèria.
Si atenem al fet que els arquebisbes, i els capellans en general, fan vot de castedat, i -per tant- cal suposar que no tenen experiència demostrable en la matèria, podria semblar que la idea no és del tot encertada. D’altra banda, si fem cas de les coses que prediquen (no estic tan segur que se les creguen), podríem arribar a dubtar de la seua competència en el tema en qüestió. Fa uns quants segles que insisteixen -com a punt cabdal de la seua doctrina- que la mare de Jesús, la figura més emblemàtica del seu negoci bimil·lenari, continuà sent verge, fins i tot després de parir! Si amb aquest nivell de coneixement sobre els aspectes més bàsics i rudimentaris de la reproducció, són ells qui han d’educar els nostres fills, que Déu ens ajude!
Ara bé, aquesta idea de posar al capdavant d’un negociat, algú que no té les credencials mínimes necessàries, no serà la primera vegada que l’aplique el govern valencià. Ara mateix, sense anar més lluny, hi ha un forense a càrrec de la Conselleria d’Educació. Si tenim en compte que, a més a més, es tracta d’un individu que és funcionalment analfabet en el cinquanta per cent de les llengües oficials del territori, la cosa podria semblar escandalosa. S’ha de dir, però, en el seu favor, que el nomenament és perfectament coherent amb els objectius del partit que ens governa: signar el certificat de defunció, tant del sistema d’ensenyament públic valencià (a major glòria i benefici dels seus amics que fan de l’educació un negoci), com de la mateixa llengua, a poc que puguen (i que els deixem). I si hi ha una cosa per a la qual està professionalment i vocacionalment capacitat el senyor Font de Mora, és aquesta.
D’altra banda, també cal tenir en compte que no sempre ens hem de refiar de les aparences. Després de tot, si el vot de castedat el practiquen amb el mateix rigor amb què exerciten el vot de pobresa, llavors no hi ha res a témer pel que fa al seu coneixement detallat de tots i cadascun dels aspectes de la conducta sexual humana. Només hem de contemplar la senzillesa i l’austeritat de qualsevol palau arquebisbal, per a comprendre l’autèntic abast de la sinceritat dels vots que professen aquestes il·lustres persones, i de la convicció amb què apliquen les seues creences més sagrades. Així que no seré jo -si no ho fan ells- qui pose en dubte l’experiència que puguen atresorar en tan important i delicada matèria, el senyor arquebisbe en persona, i tots els bisbes i capellans sobre els quals té plena jurisdicció.
En la mateixa línia estaria el fet que davant dels nombrosos escàndols relacionats amb abusos sexuals comesos per capellans i bisbes, urbi et orbe, i majoritàriament en perjudici de les persones més indefenses, la cúpula de l’església catòlica ha practicat, primer l’ocultació, i després la protecció dels culpables. En el millor dels casos, els han traslladat de parròquia, qui sap si per tal de repartir la benedicció dels profunds coneixements sexuals d’aquests individus entre nous beneficiaris. Això denota ben clarament que les autoritats catòliques no alberguen cap prejudici, ni tan sols respecte a les formes més atípiques i fins i tot pervertides i aberrants de la sexualitat humana. Potser és per eixa banda que hauríem de considerar-los plenament capacitats per a dissenyar l’educació sexual dels infants valencians d’ambdós sexes.
Tot i això, i considerant en conjunt els diversos arguments, vull manifestar que si l’assignatura d’educació sexual arriba a impartir-se segons el disseny i les orientacions de la reverenda església, jo practicaré l’objecció de consciència, i em negaré a que les meues filles entren a classe durant les hores lectives corresponents. Estic convençut que el meu posicionament serà perfectament entés i acceptat per un govern que -fa ben poc- estimulava la mateixa actitud davant l’assignatura d’educació per la ciutadania. És ben entenedor per què ho feien. Només cal observar el comportament públic dels membres del govern, i dels altres diputats, en les Corts, per a comprendre perquè no volen que els escolars aprenguen res que tinga relació amb la conducta cívica i civilitzada: el contrast podria ser tan brutal que danyaria els seus cervells tendres, qui sap si de manera irreversible, amb clar perill d’arribar a convertir-los en futurs lladres, mentiders, corruptes i poca-vergonyes en general.
De la seua conducta privada no en direm res, precisament per això, perquè és privada i perquè oficialment no en sabem res. Ells sabran què fan amb les seues virtuts públiques i conviccions religioses tan airejades, i amb seus vicis privats, tan zelosament reservats com els negocis particulars que fan a expenses dels diners que paguem entre tots. Potser és que pensen que això que fan és també una mena d’educació sexual adreçada al públic en general, adults inclosos: ens ensenyen clarament com es fa això de fotre.