Bausset com el Cid

Com a part de la mística que van crear al voltant de la figura, als espanyols els agrada molt explicar que el senyor de la guerra Rodrigo Díaz de Vivar -conegut com el Cid- va guanyar una batalla després de mort. També el Molt Honorable homenot valencià, el senyor Josep-Lluís Bausset, recentment traspassat, ho ha fet. I ací s’acaben les coincidències.
El senyor Bausset -que ha exercit molt més de senyor de la pau que no de la guerra- ha guanyat una batalla pòstuma de dignitat; una més. Ho ha fet -en nom seu- la seua família, en retornar els infames telegrames del president Fabra i el conseller Castellano (m’estalviaré els títols tradicionalment atorgats a aquests càrrecs, per no provocar comprensibles riallades als lectors) de la Generalitat valenciana, redactats en un castellà perfectament monolingüe i perfectament  monolític. 
A ningú pot escapar la falta de respecte inherent a un gest com aquest. Ni davant la mort poden, aquests castellanistes radicals fins a l’extremisme, estalviar-se la burla cruel de l’idioma que haurien de defensar amb tots els recursos que tenen disponibles. Com que estic convençut que la legislació vigent -sempre respectuosa amb la llibertat d’expressió- considera delicte atribuir uns determinats qualificatius a segons quins dirigents polítics, no diré que aquests dos senyors són uns malparits sense ànima, ni decència, ni un mínim sentit del respecte. 
Potser cadascun d’ells tenien motius diferents per a insultar així la memòria del venerable senyor Bausset. En el cas del vicepresident, potser volia -senzillament- honorar el seu cognom, i és per això que escrigué el condol en imperial castellano. El president, per la seua banda, potser volia honorar aquells que l’han posat en el càrrec. Cal que recordem que els valencians no hem votat el senyor Fabra. Són els castellans del carrer Gènova de Madrid, els qui l’han proclamat president, i potser és això el que ell agraeix de moltes maneres, incloent-hi usar la llengua dels seus amos per a fer escarni de la memòria d’un autèntic patriota valencià. Doctors té l’església, i raons tenen els vassalls per a millor demostrar la submissió als seus amos.
També pot ser -no se m’escapa- que simplement tots dos hagen cursat ordre d’enviar un telegrama de condol, sense parar esment al fet que hi ha dos idiomes oficials al territori que ells governen (és normal que no se’n recorden; n’hi ha un que no l’utilitzen mai). Així, no havent donat indicació en sentit contrari, els seus subordinats l’han redactat en la mateixa llengua en què fan tota la resta; òbviament, la dels castellans.
No estic segur de quin dels possibles motius em resulta més repulsiu, o més significatiu de l’autèntic respecte que mereix, per a aquests vassalls dels seus amos madrilenys, la llengua dels valencians. En qualsevol cas, crec que -amb aquest últim estirabot- hi ha motius de sobra per a demanar formalment que canvien el nom de la institució que governen, i li diguen -en perfecta coherència amb el seu ideari i les sues fidelitats- Generalitat Castellana. No trobeu que seria un nom molt més adequat mentre ens la governen uns paràsits casposos i panxacontents?

Deixa un comentari