Atribuir la culpa dels focs que ens estan cremant el país de nord a sud, només a les imprudències de ciutadans individuals és -des de la perspectiva de qui mana- ben poc acceptable. I sona a excusa de mal pagador. Sobretot quan, tot i que l’activitat humana ha deixat de ser beneficiosa per al manteniment del bosc, no és tan car mantenir-los nets. Si més no, és molt més barat que construir aeroports inútils o trens d’alta velocitat d’escàs interés comercial i econòmic.
Ara bé, si ens ho mirem des del punt de mira de la gent normal, dels qui no tenim poder polític (en una democràcia tothom en tindria, però això seria en una democràcia, no en el sistema de vota-i-calla que patim), és sagnant que -a hores d’ara- encara hi haja qui llança burilles per al finestra del cotxe, o quan va a berenar al camp. I no és, de cap manera, un fenomen aïllat. Només cal anar a qualsevol platja qualsevol dia, per a comprovar que no hi ha un pam d’arena neta, on una criatura puga jugar sense trobar-hi una burilla, o més aïna un centenar.
Sé molt bé que l’elevat nombre de persones que fumen és producte, en bona mesura, de passades polítiques salvatges de promoció del negoci, a major glòria de les companyies tabaqueres. Entenc que no tota la responsabilitat del manteniment de l’addicció correspon individualment a la persona fumadora. No entenc, però, com és que continuen pensant que tots els altres hem de participar i patir el seu hàbit tabàquic, incloent-hi el fet d’haver de trobar-nos burilles per tot arreu on anem.
No hi ha paratge natural o cim de muntanya que no continga els residus d’algú que ha considerat que era un lloc fantàstic per a gaudir d’una estona de fum pestilent. I més encara, que una vegada esgotat l’instant de glòria nicotínica, té tot el dret del món a desfer-se’n dels residus sense més complicacions, deixant-los a l’abast de tothom, ens agrade o no. El fet no té només un valor estètic, o més ben dit, antiestètic. Té també greus conseqüències ecològiques, fins i tot quan la burilla està ben apagada abans de llançar-la, que arriben a la categoria de catàstrofe quan la llancen encesa.
I tot això només es pot evitar si canvia radicalment la consideració social de la conducta de fumar. No pot ser que siga una càrrega que hem de dur entre tots, fumadors i no fumadors. Ha de passar a ser un hàbit individual, pel qual cada persona assumeix plena responsabilitat. I això significa no obligar ningú a compartir-ne les conseqüències. Si les persones que fumen estan habituades a fer-ho allà on els ve de gust, i a desfer-se de les burilles de la manera que els resulta més còmoda, no hi ha dubte que també ho faran així en llocs on és clarament perillós.
Només un canvi radical d’hàbits socials pot fer que la brutal irresponsabilitat que suposa llançar un objecte encés al camp, deixe de ser un gest automàtic, despatxat sense cap mena de reflexió, per a convertir-se en una acció deliberada, feta amb la plena consciència que ningú més -a banda de la persona que decideix que vol fumar- no haja de compartir-ne cap de les conseqüències. Sobretot, la de veure com se’ns crema el país.
És imprescidible que totes les persones que decideixen que volen seguir fumant aprenguen a recollir i emportar-se els seus residus, tal com tothom vol que facen els propietaris de gossos i gats amb els seus excrements. Després de tot, tant abans com després, una burilla és molt més nociva i perillosa que una bona tifa.