Probablement, qui més ha contribuït al creixement de l’independentisme català durant els darrers anys no han estat els catalanistes sinó -ben al contrari- els espanyolistes de soca-rel. La fatxenderia casposa de l’Aznar, la hipocresia compulsiva de Zapatero, o el menyspreu burleta de Guerra i el seu ribot passat per damunt de l’estatut han convençut molta gent que -abans d’això- no volia o no pòdia creure que la independència de Catalunya fos possible.
Hi han col·laborat també, i amb entusiasme, els dependentistes locals, fent gala d’un sucursalisme tan indigne, d’una subordinació tan poc atractiva, que molta gent els pot haver donat l’esquena per pur sentit de la dignitat. Els exabruptes de vells ultres com en Vidal-Quadras o de nous cadells de l’espanyolisme com l’Albert Rivera, somiant en veu alta amb les tropes espanyoles desfilant per la rambla no han fet més que afegir condiment a una olla que ja bullia.
I potser és Rajoy, amb el seu gest d’increïble poca traça, d’escriure una carta als caps d’estat de la Unió Europea, demanant que es neguen a acceptar Catalunya com a nou estat, qui ha assolit les quotes més sublims de l’estupidesa política, i que ha fet un favor més gros a la causa independentista. Si algú, a Europa, encara no sabia que això de la independència va de bo, ara ja ho sap: el president d’Espanya els ho ha dit alt i clar.
Com és possible que algú tan ben situat i profusament assessorat com el president del govern espanyol siga capaç d’una badada d’aquestes proporcions? Potser, per tal de respondre la pregunta, caldria revisar què i com són els partits espanyols, i qüestionar-se si hi ha algú que faça una autèntica funció d’assessorament, més enllà del llepaculisme que solem atribuir a aquesta mena de càrrecs tan ben retribuïts.
Un factor fonamental, però, per a entendre-ho és -segurament- el fet que, tal com passa amb els mentiders patològics, els polítics espanyols ‘d’alta gama’ acaben creient-se les seues pròpies afirmacions, tot oblidant que han estat cuinades per a enganyar als altres, i no a ells mateixos. Potser és que quan algú viu en un entorn que repeteix obsessivament que Espanya és una unitat essencialment indissoluble, i que ho ha estat des del Paleolític, no pot evitar acabar creient-s’ho com si, en comptes d’una circumstància històrica, l’existència de la seua Espanya única, unitària i castellana, fos una veritat de fe o un fet experimentalment demostrat, més enllà de qualsevol dubte raonable.
I amb una convicció d’aquestes característiques, podria arribar a semblar lògic demanar -per carta- a un grapat de líders polítics, que manifesten, així, a la bestreta, el seu rebuig a un estat que encara no s’ha format. Potser és que per al Sr Rajoy era una cosa equivalent a demanar-los que s’oposen a la destrucció del sistema solar, o a l’anulació de la llei de la gravitació universal.
És clar que l’aplicació d’un mínim d’intel·ligència política (ja siga pròpia o comprada, que tant se val) el podria haver dut a pensar que els destinataris de les seues missives no hi tenen res a guanyar, fent allò que els demana, i que -per tant- no ho faran. Quan arribe el moment, ja s’hi posicionaran de la manera que més convinga als seus respectius països. I serà aleshores que convindrà establir-hi uns contactes (personals, i no per carta), que -per cert- el Sr Rajoy no podrà fer per ell mateix, perquè no està capacitat per a parlar cap més idioma que l’espanyol.
També és ben clar que esperar intel·ligència política d’un individu tan tristament mediocre com Rajoy seria una utopia tan absurda com la seua esperança d’obtenir aliats a Europa pel procediment d’enviar cartes. Només ens queda donar-li efusivament les gràcies per tot allò que ha fet, està fent i farà per accelerar el procés d’alliberament nacional de Catalunya.