Resulta molt il·lustratiu observar com el PP demana la retirada d’una exposició que es mostra a les corts valencianes (per acord previ de la Mesa) on el PP té la majoria absoluta. Podríem pensar que tal desgavell retrata una situació de descoordinació interna, de proporcions preocupants. No ho crec.
L’atzagaiada, em sembla, respon més bé a dos característiques dominants en l’estratègia política del neofranquisme. D’una banda, hi ha l’absolut desinterés per tot allò que està relacionat amb el poble valencià, que els pot haver dut a aprovar rutinàriament la celebració d’una exposició sobre l’estatut d’autonomia, sense ni tan sols dedicar uns minuts a pensar quin tipus de material podria conformar-la. “Una exposición sobre el estatuto? Buena idea, adelante” – Podria haver estat, essencialment, tot l’esforç intel·lectual que hi van dedicar.
No van pensar, però, que en l’època en què la societat valenciana es mobilitzava en favor d’un estatut d’autonomia, i popularitzava famós aquell crit de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia“, o el cant que feia “de moment, de moment, volem l’estatut“, ells ni estaven presents ni se’ls esperava. Més encara: estaven radicalment en contra de l’estatut (i de la llibertat i de l’amnistia).
I aquesta és la segona de les característiques que esmentava. L’estratègia consistent en sacralitzar precisament aquelles coses a què -en el seu moment- s’oposaven amb tot el lleu. Ho han fet amb l’estatut com ho han fet amb la constitució espanyola, i amb la paraula ‘democràcia’ Quan la gent eixia al carrer per reclamar l’estatut, els individus i les famílies que ara componen el PP estaven a casa, despotricant en perfecte castellà (això encara ho fan) de la xusma que es manifestava, i exclamant-se amb indignació per la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola.
Com s’estranyen ara que només hi haja les nostres banderes, símbols i consignes en una exposició històrica sobre l’estatut? Potser esperaven que -en el millor estil orwelià de 1984- el Gran Germà hauria reescrit la història, i allà on només hi havíem aquells que ells anomenen catalanistes, ocupant els carrers i lluitant per l’autonomia, apareixerien les seues cares, els seus símbols i el seu cinisme disfressat. Estan tan acostumats a fer això amb Canal 9, que potser s’havien pensat que també als arxius històrics havien arribat les seues manipulacions.
Però no és així. L’exposició reflecteix un fet inqüestionable. Érem només nosaltres els qui volíem l’estatut. Com hem estat i som només nosaltres els qui volem una escola, una televisió, una premsa i una societat valencianes. I quan dic nosaltres, dic els valencians que ells anomenen ‘catalanistes’, i que fa dècades que malden per estigmatitzar-nos.
I ho volen fer precisament per evitar que s’impose l’evidència de quina és l’autèntica etiqueta que respon a la realitat: la de ‘castellanistes radicals’, aplicada a ells mateixos. A ells que no s’immuten quan les estadístiques mostren que hi ha 730.000 valencians sense treball. A ells que, en canvi, s’escandalitzen de trobar senyeres i penons de la conquesta en una exposició centrada un un període històric en què tots ells ni tan sols s’havien llevat encara la camisa blava, i la senyera -amb blau o sense – els semblava una cosa subversiva i intolerable.
Més que castellanistes radicals són fatxes. I sí, l'exposició en qüestió fa tota la pinta de ser un gol que els ha marcat algú que ja la duia pensada i que de ben segur pensaria "esta és la meua", sobretot de veure com a actuen, com a amos. Molt d'acord amb el que dius: "Una exposición sobre el estatuto? Buena idea, adelante" – Podria haver estat, essencialment, tot l'esforç intel·lectual que hi van dedicar.