Benvolguts i benvolgudes mestres i mestres

Benvolguts i benvolgudes mestres i mestres,

Fa anys que observe que quan parleu en públic feu això de desdoblar les paraules en masculí i en femení. Sóc coneixedor de la intenció de visibilitzar les dones que subjau a tal pràctica, i no és la meua intenció -ara mateix- entrar a discutir les dos bases conceptuals que sóc capaç d’identificar-hi: (1) que el sexe cromosòmic i el gènere gramatical tenen una correspondència plena, i (2) que canviant el llenguatge es pot canviar la realitat.

Només voldria obtindre indicacions, tan precises com siga possible, sobre el model de llengua que ensenyeu, per tal de poder ajudar en les tasques escolars, o en la resolució dels dubtes lingüístics que puguen tindre les meues filles. Entenc que, com a claustre de l’escola, i en sintonia amb la vostra dedicació pedagògica (de què no tinc cap queixa, i que, de fet, considere admirable), haureu reflexionat en profunditat sobre les conseqüències que es generen amb l’aplicació d’una nova norma, de l’abast de la que estem considerant ací. Continuaré, per tant, en format de preguntes numerades, per tal de facilitar-vos les respostes.

      1. Quan hem de fer els desdoblaments? Sempre? En algunes ocasions? Només a l’inici?… Ho dic perquè totes eixes alternatives, i algunes altres, les he pogut constatar en les vostres intervencions públiques, i en els vostres missatges per escrit. Quina regla expliqueu per a ensenyar això? Perquè done per descomptat que no proposareu res semblant a “com et vinga bé en cada moment”, o “unes vegades sí i unes altres no”.
      2. Com es fa la concordança amb el verb? Si dieu que “els i les professores estem molt satisfets”… heu d’afegir “i satisfetes”? I això com hauria de continuar? Per exemple: “… de constatar que els i les alumnes esteu ara capacitats i capacitades…”?
      3. El plural genèric (els qui teniu formació filològica sabeu que les llengües romàniques tenen un gènere femení, marcat, i un altre de no-femení, no marcat), ja no existeix? Vull dir, expressions com ara “els ciutadans”, “els humans” o “els alumnes” ja no inclouen persones dels dos sexes? Hem de considerar, per tant, que si algú diu “els ciutadans”, s’està referint exclusivament als hòmens? És així com expliqueu les regles de construcció de frases?, consideraríeu incorrecte, en un examen, utilitzar expressions genèriques que incloguen tots dos sexes?
      4. Com és que dieu “els i les estudiants” quan no he sentit que ningú diga “estudianta”. Els articles que complementen substantius invariables, també s’han de desdoblar?
      5. Com ensenyeu que s’ha de fer creació literària? Hi ha poesia dobletista? Com s’hi ha de fer la rima; com es manté la mètrica? Pot fer-se prosa literària si desdoblem tots els substantius en masculí i femení, i fem la corresponent concordança verbal? Es pot produir un text fluid d’eixa manera? O esteu ensenyant un estil oral que no té ni pot tindre plasmació literària? Estic segur que haureu reflexionat sobre les implicacions que això pot generar sobre les competències creatives dels vostres alumnes.
      6. El desdoblament s’ha d’aplicar només a persones? O cal que expliquem als xiquets que hi ha girafes i girafs, foques i focs, o gambes i gambs? I si s’aplica només a humans, han d’estar complets? Vull dir, si diem “els i les membres del claustre”, cal també que diguem que “el braç és un membre del cos i la cama és una membre del cos”? En cas contrari, com els expliqueu que la norma s’aplica de manera diferent a uns substantius i a uns altres, per bé que tots tenen gènere gramatical?
      7. Addicionalment, també he sentit que expliqueu que classificar en hòmens i dones no és del tot correcte, perquè hi ha hòmens que se senten dona i viceversa. Com és, doncs, que només desdobleu en masculí i femení? No invisibilitza ningú eixa pràctica? No caldria que desdoblàreu en quatre (o en molts més, si accepteu que el gènere -o el sexe- és una categoria fluida)? Si uses un genèric, hom pot entendre que tothom hi està inclòs; si desdobles en dos, és dicotòmic: o pertanys a una categoria, o a l’altra.
      8. També he observat que teniu preferència per termes com “el professorat” (que significa, o bé ‘tots els professors’, o bé ‘l’exercici de la professió docent’), o “l’estudiantat“. Tots dos són substantius tan masculins com ‘professors’ o ‘estudiants. Com és que el masculí singular és preferible al masculí plural? Quina és la norma?  Hem de dir “la infància” en lloc de dir “els xiquets”,o “la medicina” en comptes d'”els metges”?

Tinc més dubtes al respecte, però no pretenc ser exhaustiu. Estic convençut que tots els aspectes que he citat, i probablement alguns altres que hauré omés, no vos hauran passat desapercebuts abans de prendre la decisió d’incorporar un canvi tan revolucionari als usos lingüístics de l’escola. Des que vos conec, he sentit dir mantes vegades que una llengua replega la saviesa ancestral d’un poble, i la seua manera peculiar de mirar el món. És per això, tal com heu ensenyat als nostres fills, que cal conservar, respectar i promoure les llengües. Entenc, per tant, que abans de prendre la decisió que la manera com els valencians hem anomenat les coses durant segles, s’havia de modificar radicalment, tindreu raons ben sòlides que avalen la vostra decisió. No em puc ni imaginar que algú de vosaltres poguera subscriure la idea que “una llengua reflecteix la saviesa ancestral d’un poble, fins que a mi em dóna la gana de canviar com es diuen les coses”.

Estaré molt agraït de rebre les respostes que em permetran de continuar podent ajudar les meues filles amb les tasques escolars, i sobretot, que m’ajudaran a entendre quin és el nou sistema lingüístic que es genera a partir del moment en què deixem de considerar que el genèric inclou sistemàticament els dos sexes. El fet que, de considerar que les dones queden excloses del plural genèric, se’n diga “llenguatge inclusiu”, el deixarem, si de cas, per a una altra ocasió.

12 respostes a «Benvolguts i benvolgudes mestres i mestres»

  1. Molt bon article, Ferran. Jo també tinc una filla en edat escolar i crec que el seu benestar i desenvolupament com a persona depén de factors més decisius que continguts del llenguatge. És la meua opinió.

  2. Trobe que les llengües reflecteixen canvis socials, canviar la manera de parlar no canviarà la societat sinó al contrari: la llengua canviarà quan la societat canvie. Potser el què està passant és això: que hi ha gent que no té la percepció que eixos canvis estan començant a reflectir-se ja en les llengües, que ja hi ha parlants que en la seua percepció lingüística i gramatical, el seu corpus lingüístic, comencen a sentir que el sistema no acaba d’encaixar per a descriure la realitat actual, que se’ls queda coix i senten que alguna mena de canvi s’ha de produir però encara no saben ben bé com fer-ho. És un procés de transformació que està en progrés, el fet que siga tema de debat ho demostra. I no només crec que els passe als mestres. I a les mestres.

  3. Ferran,
    ara veig cap a on anaves amb els debats que hem tingut en les darreres trobades que hem tingut. Ho has construït molt bé. La reflexió és potent i arriba en un bon moment. Al meu parer hi ha dos temes clau. Una és: podem aspirar a un llenguatge més inclussiu i com? L’altra: el codi inclusiu que s’està escampant no sé sosté i fa aigües per totes bandes, per què fem com si no passara res?

  4. Ferran! Sóc Noèlia, t’escric des de la València del Nord.
    He passat el teu article a les meues companyes de catalana perquè em sembla un tema molt interessant. En general, tothom amb qui he parlat d’aquest tema, m’expressa que no consideren el desdoblament del gènere un bon sistema. Estic d’acord. Per altra banda, em pregunte el per què de la insistència en la denúncia a aquest desdoblament de gènere.
    Per un costat, entenc que el sexe cromosòmic i el gènere gramatical, són diferents i per altre, entenc que el llenguatge que hem heretat avui en dia ha estat influenciat (com en moltes altres praxis) pel patriarcat. Per tant, no entenc l’obsessió per doblar-ho tot però sí que entenc la necessitat de fomentar un ús inclusiu del llenguatge. No des dels desdoblaments sinó de la pronominalització o ús del qui (com per exemple, “qui llegeix aquestes línies” en lloc de “els que llegeixen aquestes línies” o l’eliminació d’articles substantius neutres (“aní amb alumnes” en lloc de “aní amb uns alumnes”), substituir els verbs “ser” i “estar” per “tenir” o formes reflexives (canviar “estan conscienciats en el canvi climàtic” per “tenen consciència del canvi climàtic”) O imaginar aquestes formes també ens fa partíceps de la confusió gènere gramatical i sexe? Com contribuir a crear noves formes de l’imaginari col·lectiu si no ho podem fer des de la mateixa llengua?
    Una abraçada i molts records!

    1. Dius coses de molt d’interés, i trobe que no s’ajusten a una resposta escrita. Si m’avises la pròxima volta que vingues, quedem i prove d’explicar-te com veig jo la hipòtesi del patriarcat, i la necessitat -o no- de modificar la llengua expressament.

Deixa un comentari