Probablement, el terme evocarà, per a molta gent, significats de caràcter religiós. El dogma de la Santíssima Trinitat o el de la virginitat de la Mare de Déu, són els exemples que em venen al cap. El diccionari diu que ‘dogma’ és “cosa que es creu o s’afirma com a indiscutible”. Afirmar i creure són els punts fonamentals ací. Res no se’n diu de demostrar, perquè els dogmes no en necessiten, de demostració.
En el cas de la religió, el requisit per a acceptar-los és la fe, que no demanda proves empíriques. Sovint, he sentit com algú feia burla de l’acceptació acrítica de dogmes que mostren les persones religioses, i m’he sorprés (al principi, ara ja fa temps que no) de la facilitat amb què ignoraven la seua pròpia acceptació acrítica d’idees o principis no demostrats. Que no siguen relatius a divinitats o assumptes sacres no els fa menys dogmàtics. Si de cas, en la meua opinió, els en fa més. Els dogmes religiosos es basen en la creença en un nivell d’existència (déus) que no pertany al món físic. Estrictament parlant, l’existència dels déus no és ni demostrable, ni tampoc falsable. No se’n poden aportar proves en favor, però tampoc no n’hi ha en contra, perquè, literalment, no són del nostre món. La fe, ací, només cal per a assumir que hi ha un altre món.
En canvi, els dogmes laics, molt freqüents entre ateus i agnòstics declarats, sí que fan referència a assumptes terrenals, subjectes, per tant, a les lleis de la naturalesa, i que es poden sotmetre a prova. Continuar aferrant-s’hi, quan ja han estat falsats és, tal com jo ho veig, una mostra de fe encara més gran que la religiosa. Implica tancar ulls i orelles a tota prova empírica, i continuar mantenint una hipòtesi, a pesar de l’evidència en contra. La visió del cervell humà com una tabula rasa, la creença en l’existència de diferents “estils d’aprenentatge‘ (visual, auditiu, cinestèsic…), o en l’origen exclusivament cultural de les diferències entre sexes, formen part d’eixa categoria de dogmes laics.
Hi ha, però, molts punts en comú entre el dogmatisme religiós i el laic. Els dogmes no són amics de proves, demostracions o debats civilitzats; són molt més amics d’excomunions, insults i intents de silenciar el dissident. Els dogmàtics d’un i l’altre sector s’exclamaran, plens d’indignació moral, que cal posar fi a qualsevol veu que qüestione el seu dogma. Invocaran, amb tota probabilitat, motius diferents, des de la blasfèmia contra l’autoritat divina fins a qualsevol dels postulats de la correcció política, o la ruïna social a què -sens dubte- portaria la difusió de tan pernicioses idees.
No poden negar, tanmateix, que són dogmatismes germans, quan la conducta que susciten és tan idèntica, i la incidència de fanatisme entre les seues files, tan prevalent. No poden suportar el debat de base empírica, on els fets s’analitzen i es discuteixen obertament resultats i interpretacions. La mera possibilitat que pogueren no tindre raó, els altera de tal manera que prefereixen, de llarg, carregar contra l’heretge i, si poden, enviar-lo a la foguera, literal o metafòrica.
Tot i ser declaradament agnòstic, em costa més d’entendre la segona classe de dogmatisme. Crec, de veritat, que cal més fe, i una fe més cega, per aferrar-se a idees que han estat àmpliament falsades, i que en qualsevol cas, poden sotmetre’s a prova, amb experiments o amb estudis de camp. Estrictament, eixes són les idees que no necessiten cap mena de fe. Les podem abraçar, com es fa en la ciència, mentre no apareix una hipòtesi més sòlida, i les podem descartar quan els fets així ho recomanen.
Només cal, això sí, no ser un fanàtic de cap a peus. I potser, també, un mínim nivell d’humilitat, per a reconéixer que potser hi ha alguna mínima probabilitat que allò que a mi em pareix tan evident, no siga del tot cert.