Categoria: Horta

Publicat a Vilaweb (20/07/2015): http://www.vilaweb.cat/mailobert/4449357/politica-linguistica-pais-construccio.html

Durant els darrers vint anys, el País Valencià ha estat el laboratori d’una política lingüística ben planificada, que perseguia un objectiu clar i correctament definit: exterminar el valencià de la vida pública. Per raons de conveniència electoral, aquest objectiu mai no s’ha expressat obertament. Ans al contrari, s’ha disfressat amb una pàtina de folklorisme regionalista amanit amb abrandades declaracions d’amor a la llengua (formulades la major part de les vegades en castellà), convenientment dosificades en els moments electoralment escaients. Essencialment, podem dir que el paper que els governs del PP reservaven per a la llengua dels valencians es restringia a cridar ‘Visca la Mare de Déu!’ i ‘Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà’. I, sempre que trobaven que podia servir per a atiar la discòrdia i el conflicte, a afirmar (de nou, habitualment en castellà) que valencià i català no són la mateixa llengua. Tota la resta de la vida pública i privada, estaven ben contents si transcorria íntegrament en castellà. 

Han estat vint anys llargs d’aquesta medecina, i els resultats són ben visibles tant en el paisatge lingüístic de pobles i capitals valencianes, com en el panorama desèrtic dels mitjans de comunicació. No així en la llengua parlada, que -sorprenentment- manté una vitalitat perfectament audible si parem orella, i alhora, convenientment invisibilitzada per l’omnipresent norma de subordinació lingüística.

Amb el canvi polític, un dels aspectes que molta gent espera que canvie notablement és, precisament, el lingüístic. I això posa sobre la taula una sèrie de reptes, que m’agradaria resumir en 10 objectius, que proposaria com a prioritaris.

Probablement n’hi ha més, i és segur que tots són interdependents, i que s’han d’aconseguir de manera sincrònica. Si cal resumir tots els objectius en un de sol, diria que la nova administració valenciana ha d’actuar, en totes i cadascuna de les seues iniciatives, amb perspectiva lingüística. Ço és, sense oblidar que tot allò que fem treballa en favor –o en contra– de la llengua que, tot i el caràcter oficial que té reconegut des de fa unes poques dècades, fa més de 300 anys que no ha tingut ni tan sols un mínim suport institucional. Avançar cap a la igualtat lingüística és un deure moral i democràtic, que el nou govern no ha de defugir en cap de les seues actuacions. 

El servei de lloguer de bicicletes de l’Ajuntament de València és un magnífic resum de l’estil polític de l’anterior consistori.

Podem començar pel nom, ‘ValenbiSi’, que passa per alt que ‘Valenbici’, que seria la denominació més lògica, ja sona així, amb un ‘sí, final. Això sí, amb fonètica valenciana, cosa que impossibilita que als dissenyadors els haguera pogut passar pel cap un nom així. 

Si, després de parar atenció al nom, mirem el lloc web, cabarem de fer-nos-en una ide cabal. La pàgina es presenta directament en castellà. Si vols canviar l’idioma, i després de comprovar que no està -com és habitual en altres webs- a la part superior i en lloc ben visible, has d’anar a la part inferior esquerra, per a trobar que, en peu d’igualtat, apareixen les opcions Castellano (innecessari, el web ja l’usa per defecte), English, i per últim, Valencià. 

La versió en valencià, et permet entrar a “Meu Compte”, prova evident que no hi havia ni una sola persona amb el nivell elemental de valencià aprovat, capacitada per a explicar al dissenyador que, en valencià, es diu “el meu compte”. Es veu que un traductor automàtic defectuós és el sostre del respecte que per a l’empresa d’amiguitos del alma que probablement guanyà l’adjudicació del servei, mereix la llengua dels valencians. 

Això sí, en el moment en què entres en la secció de preguntes freqüents (FAQ), ja has tornat al castellà. No hi ha respostes per als qui volem navegar en valencià. Només els qui prefereixen altres llengües tenen el dret de conéixer-les. I això mateix passa amb el pla de les estacions, amb l’oferta d’una assegurança i amb qualsevol opció secundària de navegació. 

En anglés, en canvi, les preguntes freqüents sí que obtenen resposta. I això mateix passa amb el servei telefònic. Quan he demanat en valencià que em passaren amb alguna persona capacitada per atendre’m, no hi havia ningú disponible. En canvi, quan ho he demanat en anglés, m’ha atés una persona que es feia entendre acceptablement. És el mateix nivell que hauria acceptat de bon grat si alguna vegada s’hagueren dignat atendre’m en valencià. 

El servei de lloguer de bicicletes és una bona idea, que ja funciona en moltes altres ciutats, i que ha de seguir funcionant a València. No hauria de servir, en canvi, per al que ha estat un dels objectius centrals del govern anterior, de profunda inspiració pancastellanista: fer invisible el valencià.

No era, només, no usar-lo mai (o degradar-lo miserablement quan es decidien a fer-ho, probablement sota els efectes de substàncies estupefaents), era també invisibilitzar-lo. Ocultar-lo als terminals del servei de lloguer de bicicletes; amagar-lo a la web; impossibilitar-lo en les consultes telefòniques. ‘El valenciano no existe!’ ha estat, sens dubte, la seua màxima i principi suprem d’actuació. El seu ideal era que un turista que passara uns dies al cap i casal se’n poguera tornar a casa sense ni tan sols saber que ací existeix un idioma que no és el dels castellans.

La invisibilització, junt a la connotació política, la degradació i la divisió, figuren entre els mecanismes més comuns en qualsevol manual d’extermini lingüístic. 

És per això que una de les coses urgents que s’haurien fer, tan prompte com siga possible, és retornar al valencià la categoria de llengua visible, en tots els àmbits. La web del Valenbici, com totes les que depenen de l’ajuntament, hauria d’aparéixer directament en valencià, amb opcions ben visibles de canviar a altres idiomes, que siguen evidents en la primera pantalla i no obliguen l’internauta a fer un treball detectivesc per tal de trobar-les. Al telèfon hi ha d’haver sempre personal plenament capacitat, també en termes lingüístics. 

En un territori en què conviuen un idioma dominant i un de propi, que està en clar desventatge, tota política s’ha de fer amb perspectiva lingüística. Retornar al valencià, la dignitat que li han robat els esforçats castellanistes que han ocupat les poltrones durant més de dos dècades, hauria de ser un objectiu central del nou equip de govern. I no són precisament els diners, allò que resulta més urgent, sinó dignitat. Això sí, en dosis generoses. 

Amb gran encert, Escola Valenciana parla de la necessària capacitació bilingüe del professorat, en el document “L’escola que volem”. Els mestres estan per a desenvolupar les capacitats dels estudiants, i per a incorporar-ne de noves, sempre que siga possible. Seria inadmissible que qualsevol mestre fóra un factor limitant, en comptes d’un estímul per al creixement en habilitats que han d’experimentar els alumnes. I això és exactament el que passa si es permet l’accés al magisteri de persones que no estan capacitades en les dos llengües oficials.

La limitació és molt fàcil d’entendre si la traslladem a un àmbit acadèmic concret, com el de les matemàtiques. Algú consideraria capacitat per a impartir classes un mestre que sabera restar i dividir però no sumar i multiplicar? Seria la ignorància d’aquestes operacions, atribuïda si convé a raons familiars (“És que, malauradament, vinc d’una  família no sumatòria”), un eximent, que li permetria aprovar les oposicions?

En un sistema educatiu que s’insereix en un marc legal amb dos idiomes oficials, l’única manera de garantir l’equitat en el tracte i la igualtat d’oportunitats és que tots els mestres estiguen plenament capacitats en les dos llengües.

I si això val per als educadors, què en podem dir del representants polítics? Com és possible que algú que aspira a governar un territori es permeta ignorar el 50% dels idiomes oficials? Fer-ho així només pot indicar dos coses: (a) que no té capacitat intel·lectual suficient com per aprendre una llengua (per cert, molt pròxima a la que ja domina), o (b) no té cap interés, ni respecte per aquesta llengua (la que no domina) i només li importa l’altra i -per tant- els parlants de l’altra.

Qualsevol de les alternatives (i cal dir que hi ha la possibilitat que, en algun candidat, es donen les dos opcions al mateix temps) hauria de ser suficient per a desqualificar algú com a candidat electoral. No ens convenen ni persones amb escasses capacitats intel·lectuals, ni gent que menyspree i ignore olímpicament la llengua que molts dels ciutadans que aspira a governar, usen cada dia.

L’exercici realment útil per a saber què pensen els partits sobre la llengua dels valencians no és mirar què en diuen als respectius programes electorals. Ja sabem que el paper és molt sofert i ho aguanta tot. Propose, en canvi, que fem dos coses ben senzilles. La primera és mirar quin ús fan del valencià en les seues intervencions orals i escrites. L’ignoren tot el temps (castellanisme combatiu)?, el limiten a unes quantes paraules (folklorisme degradant), el camuflen, l’amaguen i el barregen amb el castellà (camaleonisme trampós), el col·loquen com fent un entrepà, només al principi i al final (nadar i guardar la roba)?…

La segona és comptar quants dels candidats de cada llista tenen la capacitació bilingüe, i quants són simples discapacitats lingüístics, que ignoren la meitat de les llengües oficials. Un partit no pot fer més que allò que facen les persones que el representen, i cap partit no pot actuar a favor d’una llengua que els seus líders menyspreen fins al punt d’ignorar-la.

Són coses ben fàcils de fer. Només cal que mirem, escoltem, i si ens en donen l’oportunitat, preguntem respectuosament als candidats si estan capacitats per a atendre’ns a tots, o si únicament els interessen els votants que prefereixen expressar-se en la llengua dels castellans. 

Les Trobades d’Escola Valenciana són, sense dubte, una de les millors troballes dels darrers anys. A més d’un temps i un lloc de trobada, són una forma excel·lent de fer visible una normalitat i un respecte pel valencià, que desgraciadament són difícils de trobar en altres àmbits de la vida social valenciana.

Fa molt de goig contemplar tanta gent de molt diverses filiacions ideològiques i de diversos orígens lingüístics, compartir espai, temps i activitats en les paradetes de cada escola. El fet que moltes famílies que usen el castellà com a llengua de comunicació acudisquen regularment a la cita és un èxit imprescindible, de què tots ens podem congratular. Una societat moderna no pot estar constituïda per cap reducte genealògic. No són els cognoms o els orígens els que importen. Mireu, si no, els cognoms indiscutiblement valencians que, en general, exhibeixen la majoria dels pancastellanistes radicals del partit que (encara) ocupa la Generalitat i els principals ajuntaments del País Valencià. No són cognoms valencians, ni orígens valencians, ni declaracions d’amor a la llengua, el que ens cal. Ens cal respecte, normalitat, ús.

En la Trobada de Godella, diumenge passat, vaig passar per davant d’una parada que venia camisetes amb un lema ‘Lluitem per la llengua’, que em va fer pensar. Què és exactament ‘lluitar per la llengua’? Cridar ben fort en les manifestacions? Signar manifestos per internet? Renegar en privat de les autoritats tan castellanistes que patim?

Ho dic perquè poc després vaig veure algú que vestia la camiseta en qüestió parlant en castellà amb una persona que, amb mi, parla en valencià sense cap dificultat aparent. Ho dic també, perquè moltes de les persones que veig lluint camisetes per l’estil el dia de les Trobades, me les trobe després parlant en castellà a la porta de l’escola, amb altres persones que duen els fills a la mateixa escola en valencià, i que estan perfectament capacitades per a entendre’ns quan els parlem en valencià.

Torne a preguntar-ho: què és exactament ‘lluitar per la llengua’?

De què val cridar ben fort, signar manifestos o renegar si després contribuïm a la castellanització tant com ho fan els castellanistes radicals que ens governen? Què és, si no castellanitzar, parlar en castellà a qui et pot i et vol entendre en valencià? Què necessitem per a parlar-li a algú en valencià? Que porte una camiseta de ‘lluitem per la llengua’?

No lluitem tant, per favor! En comptes del gran sacrifici de la lluita continua, propose una cosa molt més modesta i quotidiana: parlem en valencià. Esmentaré, només, tres coses molt senzilles que podem fer cada dia, sense posar en risc la nostra integritat física:

1. A la porta de l’escola, quan parlem amb altres pares i mares, no suposem que ningú està genèticament incapacitat per entendre la llengua en què s’eduquen els seus fills. Parlem en valencià amb tothom, i comprovarem que (a) molta gent també el sap parlar, i (b) els qui encara no en saben, agrairan l’oportunitat de practicar-lo, ja siga activament o passiva.

2. Dins i fora de l’ambient escolar, parlem en valencià amb tot aquell que no ens demane explícitament una altra cosa (i especialment amb els qui no sols ens entenen, sinó que també parlen valencià com nosaltres). Observareu que, bàsicament, no passa res. Només que deixeu de ser valencianocallants i passeu a la molt més noble categoria de valencianoparlants.

3. Quan lloguem un local per a celebrar aniversaris, demanem que ens posen la música en valencià, i una versió de la cançoneta ‘Aniversari feliç’, que no siga la mateixa que ensenyen en les escoles madrilenyes. Paguem el mateix preu que paguen els castellans, de manera que podem reclamar el mateix servei.

Ja sé que tot això no té la mística de la ‘lluita per la llengua’. Que no ens permet sentir-nos esforçats herois, quan fem l’increïble gest de valor consistent en lluir una camiseta d’atrevit eslògan durant tot un matí de diumenge, abans de tornar a disfressar-nos de castellans per a passar la setmana.

No ens calen molts herois. No són, principalment, lluitadors incansables i coratjosos el que necessitem. Més bé necessitem simples parlants. Gent normal, que d’una manera no gens heroica però sí constant, usa la seua llengua per a viure amb normalitat. Parlants que exerceixen de parlants i, per tant, lligen, pensen i parlen en la seua llengua. No cal que lluitem tant. Cal, això sí, que estenguem una miqueta l’exercici de la dignitat, i que la mantinguem més enllà de la cita anual amb les Trobades.

L’esport de competició ha tingut un gran predicament durant les darreres dècades. Bàsicament des de l’inici de la guerra freda, els jocs olímpics, restaurats sense pana ni glòria, ni a penes repercussió a principis del segle XX, han arribat a representar un conjunt de valors considerats desitjables, entre els quals destaca la idea de joc net.

Guanyar sense trampes en una lluita en què tothom parteix de posicions iguals es va convertir en un símbol del mèrit, en una mostra de com la voluntat podia triomfar sobre tota mena de circumstàncies adverses, gràcies a l’esforç constant i sacrificat, a còpia de força de voluntat. I així, les persones que destacaven en algun esport (en uns més que no en altres, no cal dir-ho!) es convertien en herois populars i en models per a milers de xiquets i joves, amb la inestimable ajuda dels mitjans de comunicació.

La societat va aprendre a valorar que algú fos molt ràpid, o capaç de córrer incansablement durant hores, o de saltar amb agilitat felina. I més encara, a atribuir unes altres qualitats (intel·ligència, bondat, integritat…) a aquells que ho aconseguien en graus extraordinaris. Al principi, potser era només la glòria (corona de llorer inclosa), l’objectiu pel qual competien. Els diners vingueren més tard. I amb ells, les trampes. La combinació de glòria i diners és massa irresistible. Sempre hi ha qui fa el que calga per assolir-los en dosis fenomenals.

És per això que començaren els controls anti-dopatge. Per evitar que algú puga guanyar fent trampes. Com tots els controls són imperfectes. Sempre hi ha qui se n’escapa. Això sí, quan malgrat totes les imperfeccions (incloent-hi les vares de mesurar diferents, segons qui sigues i d’on vingues), t’enxampen, te’n vas al carrer. Fora de la competició; et lleven les medalles i els rècords; et cancel·len contractes de publicitat. Mirem per exemple, com a mostra, el cas del ciclista americà Lance Armstrong: set títols de Tour de França li han estat retirats.

No és gens difícil fer el paral·lelisme amb la política electoral. Les eleccions se suposa que són curses netes, on totes les forces polítiques tenen accés a la població, que ha de triar quines vol que la representen. I la igualtat ve determinada precisament per això, pel lliure accés a l’opinió pública; per disposar d’oportunitats semblants de fer sentir la veu, d’oferir les propostes i de mostrar les cares dels candidats.

El finançament irregular (bonic eufemisme per a designar el robatori sistemàtic de diners públics per a utilitzar-los per a finalitats ben privades) és l’equivalent al dopatge. I hi ha un partit que ha donat positiu en totes les proves que li han fet. Caixes B, targetes ‘black’, cobrament de comissions per atorgar obra pública, despeses sumptuoses a càrrec de l’ajuntament… No hi ha una sola trampa en què no haja excel·lit en grau olímpic. Són els esportistes d’elit de la corrupció i el lladrocini.

Sorprenentment, però, poden seguir competint. Armstrong potser hauria guanyat encara un altre Tour si el deixaven competir dopat, com deixen el PP participar en la pròxima contesa electoral. No sols això, sinó que el deixen triar data i hora de les competicions: el drogat, el trampós, posat a organitzador de la cursa.

Hi ha, en canvi, una diferència important. En el cas dels esportistes, sempre hi ha la possibilitat de presentar el dopatge, el fet de fer trampa, com una decisió individual de l’esportista. Impossible fer això en el cas del PP. Es tracta d’una organització clarament orientada a robar diners públics. Que ho fa allà on assoleix un grau suficient de poder. Que ho fa d’una manera sistemàtica, planificada, eficaç, que s’ajusta perfectament al concepte d’organització criminal.

Si una banda així pot competir en les pròximes eleccions, per quins set sous es fa cap mena de control anti-dopatge? Amb la mateixa lògica, qualsevoil esportista hauria de poder competir drogat fins a les celles, i burlant-se dels seus rivals perquè no tenen allò que cal per a guanyar: pocs escrúpols i un menyspreu absolut de la més mínima mostra d’honestedat. 

El carril bici que conec més bé és el de l’Horta nord. Si un dia l’agafeu, ja siga en direcció a València o cap al nord, podreu comprovar un fet molt significatiu: cada vegada que hi ha qualsevol intersecció amb els vehicles a motor, qui s’ha d’aturar és la bicicleta. Tant se val si és una carretera principal com un simple camí que comunica poc més que dos alqueries. El senyal de STOP queda sempre al costat del vehicle que no contamina ni gasta gasolina.

Hom diria que un carril bici hauria de servir per a protegir els ciclistes i per a fomentar els desplaçaments sostenibles. Tothom sap que anar en bicicleta és una de les activitats més saludables que es poden fer: esforç aeròbic, d’intensitat entre baixa i moderada, sense impacte articular (sempre que no et passe per damunt un cotxe, clar), i es pot adaptar a pràcticament qualsevol edat i condició.

I què? A qui li importa això?

El carril bici serveix, precisament, per a tot el contrari: per a evitar que les bicicletes facen nosa als cotxes. És una manera de traure-les de la carretera, perquè no incomoden ni resten velocitat als automòbils. D’altra banda, els vianants també caminen pel carril bici (no es pot dir que siga culpa seua: la major part del temps no hi ha cap via alternativa), de manera que les bicicletes han d’anar frenant constantment per a evitar-los.

Exactament això ha estat l’objectiu de la política lingüística que han dut endavant tots els governs sucursalistes que han ocupat el Palau de la Generalitat. Una política que queda meridianament reflectida en les lleis vigents. En lloc de servir per a possibilitar i fer més fàcil viure en valencià, s’han utilitzat per a ‘protegir’ els discapacitats lingüístics que les successives dictadures havien aconseguit de produir. Persones que no sols han perdut la llengua familiar, sinó que han arribat, com la batlessa de València, a detestar-la profundament. Aquestes són les autèntiques destinatàries d’unes polítiques lingüístiques (i quina política no ho és?) que s’han concentrat en crear carrils on la llengua dels valencians poguera quedar convenientment apartada de les vies ràpides, reservades exclusivament a l’idioma dels castellans (d’altra banda, tan deliciós i respectable com qualsevol altre).

La idea és la mateixa que la del carril bici: una via estreta, escassament mantinguda i reparada, de baix cost, que servisca perquè els vehicles realment importants, els que usen només el castellà com a combustible, puguen viatjar còmodament allà on vulguen. Una via escassa, insuficient, on el valencià tampoc no té la prioritat, perquè el respecte lingüístic s’ha concebut, i predicat, d’una manera estrictament unidireccional. S’ha de respectar el castellà i els castellans en tota situació, moment i circumstància. I el valencià? I els valencians?… No cal. 

Vivim en un país en què un discapacitat lingüístic pot perfectament aspirar a presidir l’ajuntament de València o la Generalitat. Això sí, només si la seua discapacitat afecta exclusivament el valencià. Per contra, si és el castellà la llengua que ignora, no podria aspirar ni a treballar en una consergeria. Aquesta és la manera com el supremacisme s’ha articulat en una societat valenciana que, més que una transició, ha viscut la confirmació d’uns privilegis de casta que ningú no ha qüestionat amb fermesa i eficàcia.

Ja és hora de fer-ho. La via del respecte ha de transitar-se en les dos direccions. I això, ara com ara, significa estendre el respecte també al valencià; també a les persones que el parlen i que volen, legítimament, viure en la seua llengua. Això ja ho poden fer perfectament tots els qui identifiquen com a seua la llengua dels castellans. Ara cal que ho puguem fer també aquells que quan dien ‘la meua llengua’ ens referim al valencià. Ja és hora que quan es parla d’igualtat, s’hi incloga també la igualtat lingüística. 

I per arribar a això necessitem vies noves, d’una amplària suficient, on tothom puga trobar el seu lloc, qui vol caminar i qui vol pedalar. Unes vies que no prioritzen sistemàticament la mobilitat d’uns sobre la dels altres. Necessitem una nova llei que regule, amb supòsits democràtics en lloc dels actuals prejudicis supremacistes, el dret de tots els ciutadans a usar qualsevol de les llengües oficials, en igualtat de condicions. Ara com ara, estem molt lluny d’això. M’agradaria molt saber què en pensen tots els partits democràtics que concorreran a les pròximes eleccions: faran res perquè els ciutadans que preferim usar el valencià puguem assolir els mateixos drets que ja gaudeixen els qui prefereixen usar l’altre idioma oficial? O treballaran, com s’ha fet fins ara, per mantenir els privilegis lingüístics de la casta dominant? Impulsaran la igualtat lingüística o continuaran apostant pel supremacisme?

La carta de Francisco Caja, president de Convivencia Cívica de Cataluña (CCC), a Albert Rivera, líder del partit nacionalista espanyol Ciutadans, és un autèntic exercici de transparència, que exposa sincerament la intimitat del corrent de pensament que s’ha refugiat sota el paraigua del bilingüisme.

El bilingüisme és una condició individual que posseeixen les persones que han estat educades en dos idiomes. Molt sovint, això es produeix perquè cadascun dels progenitors en parla un, o perquè tots dos en parlen un, i la societat en què viuen, un altre. Milions de ciutadans de tot el món, que som parlants de llengües minoritzades, tenim aquesta condició que, individualment, és beneficiosa en molts aspectes, incloent-hi l’estructura i funcionament del cervell o el retard en l’aparició de malalties neurodegeneratives relacionades amb l’envelliment.

Com a condició social, en canvi, és simplement una gran mentida, i sobretot una trampa mortal. Els suposats defensors del bilingüisme social ho han estat només, allà on una mmengua minoritzada aconseguia traure una miqueta el cap, i recuperar alguns dels usos socials que l’altra, la llengua imposada, li havia robat. És en aquestes situacions que els ‘bilingüistes’ alcen la veu en favor de la combinació dels dos idiomes en la vida social. Allà on l’idioma imposat ha aconseguit el seu objectiu i ha esborrat l’altre de la faç de la terra, per contra, els bilingüistes callen com morts.

Cal reconéixer, però, que el seu discurs ha tingut una certa penetració. Afavorit per l’autoodi instil·lat en els parlants de llengües minoritzades, gràcies a l’aculturació que els poders de l’estat permeten, i que inclou escampar una visió negativa, deslegitimada i -a tot estirar- folclòrica de la llengua autòctona, el missatge de ‘liberalitat’ consistent en demanar que es parlen (i s’ensenyen) els dos idiomes, ha pogut arribar a molta gent. Sobretot, en la mesura en què es presentava disfressat de tolerància i pluralitat.

“Entre todos, devolveremos al catalán a su situación anterior a 1978. Es decir, matarlo de hambre y despojarlo del “prestigio” que ha obtenido a costa del castellano”. 

Aquesta és la pluralitat i la tolerància que hi ha en la base de l’aferrissada defensa del bilingüisme social. El seu campió considera que “es evidente que C’s debe ser el máximo beneficiario de la guerra de la lengua. Una guerra que ganaremos contra los que nos quieren imponer un idioma del pasado que por desgracia Franco no acabó de poner en su sitio”.

La nova cacicada del Ministeri d’Educació consisteix a imposar (com ja és habitual, per decret, que és la manera més antidemocràtica de governar) una nova reforma del sistema d’estudis universitaris, que es basa en tornar a l’antic 3+2.

I sí, he dit ‘tornar’, perquè, com explica molt bé el professor Vicent J. Martínez, és això el que es feia a les llicenciatures prèvies al pla actualment vigent, conegut com el Pla Bolonya, que estableix graus de quatre anys i especialitzacions (màsters) d’un any (4+1).

Ara bé, no és exactament un retorn al passat. Sobretot perquè, com tot el que fa aquest govern, no ens eixirà de bades, ni tan sols barat. Els tres anys comuns més dos d’especialitat de les antigues llicenciatures tenien tots el mateix cost de matrícula, mentre que el nou sistema implica tres cursos a preu de grau (que ja és molt més alt que abans), seguits de dos anys a preu de màster, és a dir, caríssim. Lleven un curs dels estudis menys cars, per afegir-lo als més cars, cosa que apartarà de la universitat, precisament, les famílies més perjudicades per la desigualtat econòmica.

Aquest decret s’aprova precisament ara, quan encara no hem pugut ni tan sols avaluar la implantació del sistema anterior (en moltes titulacions només hi ha hagut una promoció), i forçarà a una nova reforma dels plans d’estudis a una comunitat universitària ja fatigada de fer canvis a cost zero; un eufemisme que significa carregar tot el cost sobre els treballadors, sense cap compensació. I es presenta, amb l’acostumada demagògia, basada en insistir que és més barat (encara seria més barat 1+1 o 1+0!), i que accelerarà l’eixida al mercat de treball (quin mercat, amb un 52% d’atur entre els joves?), cosa que, a més és falsa, perquè l’anomenada ‘especialització’ (el +2) equival a la finalització dels estudis, i si la matemàtica elemental no falla,  3+2 = 4+1.

Les intencions del govern són meridianament clares. D’una banda, provocarà una nova reducció de les plantilles de les universitats, i serà excusa per a retallar-ne encara més els pressupostos, i deixar fora més gent sobradament preparada, titulada i carregada de mèrits investigadors i docents. De l’altra, avança un pas més en l’autèntica obsessió del govern, que és afavorir encara més els negocis privats de l’educació superior, que aposten clarament pels estudis de postgrau: el gran ‘beneficiat’ d’aquesta reforma a colp de decret. 

Que són negocis i que el seu àmbit de lucre és l’educació superior, no hi ha dubte. Que siguen privats, ja és més discutible. Si tenim en compte les facilitats, prebendes i fins i tot cessions de sòl públic de què són beneficiàries les universitats de l’esgléssia catòlica, més bé hauríem de dir que són els beneficis, els que són privats. 

Amb tot l’assetjament que han patit els darrers anys, les universitats públiques aporten més del 99% de la investigació que es fa al conjunt de les universitats. Això vol dir que les privades, amb tot el tracte de favor que han rebut, no arriben ni tan sols a un minso 1%. És això l’excel·lència de què tant s’omplin la boca el ministre Wert i els seus adlàters? 

Amb un rendiment així, no caldria tancar-les (per decret, faltaria més!) per manca de productivitat?

En comptes d’això, els governants, que com ha dit recentment un diputat valencià, potser haurien de tornar a la universitat, opten per deteriorar-la com a única forma d’afavorir els negocis dels seus ‘amiguitos del alma’.

No es tracta de discutir si 3+2 és millor o pitjor que 4+1: si els preus de les matrícules són assequibles per a tothom, els dos sistemes poden ser acceptables i donar bons resultats. Es tracta de deixar de fer ballar tot un sistema universitari al ritme de les obsessions malaltisses i els interessos econòmics d’uns quants (pocs i ben coneguts). Es tracta de deixar d’hipotecar el futur de la gent, jugant a fer i desfer des d’uns despatxos de Madrid que, més que a 350 km sembla que estan a milions de km de la realitat.

Es tractaria, per una vegada, de pensar i planificar la universitat en funció d’interessos socials legítims, que possibiliten el progrés sostenible i la rendibilització de les inversions en formació que tota societat moderna necessita fer, en comptes de fer-ho pensant exclusivament en la rendibilitat partidista a curt termini, i -diguem-ho ben clar- l’avarícia sense límits d’uns gestors que ja han mostrat la seua incapacitati la seua mala fé en tots els nivells de l’administració.

El cas valencià que se cita al títol fa referència al que podríem anomenar el ‘paradigma de la rabosa i el galliner’. Ras i curt: els valencians tenim a càrrec de vetlar per la salut i la simple supervivència de la nostra cultura (i per tant, de la nostra existència com a poble), precisament aquells que estan més decidits a exterminar-la (la rabosa). És així que cada nit descobrim que ens falta una gallina.

Cadascú pot posar uns o altres noms concrets a la rabosa, en termes partidistes. Sembla prou clar, però, que des de fa almenys tres segles, ningú dels que ens han governat no ha fet res per posar a estalvi el galliner, o per debilitar la voracitat de la rabosa. I això s’aplica des de Felip V fins a l’actual govern del PP, passant per tots els estadis que hem conegut entremig.

Una de les paradoxes més colpidores de la situació que vivim, ara que nominalment vivim en un estat de dret, és que les instàncies a què hauríem de dirigir les nostres queixes i preocupacions, i que haurien d’escoltar les nostres reivindicacions i dirimir sobre qui té la raó i qui l’erra, són jutge i part. Més encara, els tribunals i les forces d’ordre públic espanyoles són precisament les institucions que més freqüentment vulneren els nostres drets lingüístics. Fins i tot aquells que les (seues) lleis ens reconeixen, que ja de per si són prou minsos (vegeu el cas de l’empresa a què han rebutjat la inscripció perquè l’informe conté quatre paraules en català: http://ow.ly/I08J0).

És així que hauríem d’anar a queixar-nos dels abusos a aquells que han abusat de nosaltres, amb la qual cosa, a més de no traure’n l’aigua clara, ens estaríem exposant a més abusos i més burles. Una somera recerca per la xarxa us proporcionarà mostres suficients d’això que dic.

Entre les alternatives que tenim hi ha la de portar el nostre cas a instàncies internacionals que, si més no en teoria, no són jutge i part al mateix temps. Estem parlant bàsicament de les institucions europees i dels organismes internacionals com ara l’ONU. A ningú no li escapa que, ara com ara, la capacitat executiva d’aquestes instàncies és limitada, perquè vivim en un món d’estats-nació (ells són els autèntics nacionalistes, per molt que l’etiqueta s’aplique a qui s’esforça per, simplement, continuar existint), que blinden els seus poders amb la potent cuirassa de les fronteres. Tot i això, en el context de creixent interdependència entre els estats, el recurs a instàncies internacionals pot acabar donant alguns resultats positius.

Què necessitem per a internacionalitzar les nostres reivindicacions? Crec que una de les característiques fonamentals és la unitat d’acció. Hem de mostrar clarament que més enllà d’interessos particulars (de partits, organitzacions o grups específics), podem elevar una veu que represente la inquietud de la societat valenciana per seguir sent societat i valenciana. El nostre cas és semblant al de molts milions de ciutadans europeus, que viuen en territoris amb una llengua pròpia supeditada a una altra de dominant. No és, per tant, difícil trobar interlocutors capacitats per a entendre què ens passa, de què ens queixem i a què aspirem.

És per això que si som capaços de fer-nos visibles i projectar una imatge sòlida d’unió i col·laboració legítima, tenim l’oportunitat de fer-nos sentir i, encara més important, de ser escoltats. La col·laboració de què parle s’ha de fer a molts nivells. I el concurs d’especialistes en diversos àmbits (com ara, i de manera molt rellevant, en dret internacional) serà imprescindible.

La societat valenciana, malgrat la rabosa que ens governa, ha aconseguit mantenir un ric teixit associatiu. Això és (o més ben dit, pot ser) una gran fortalesa si som capaços de passar per damunt de les mesquineses pròpies de la precarietat en què ens han fet viure, i posar l’interés i el benefici del país, netament per davant del protagonisme individual o corporatiu.

Ho podem fer. I curiosament, és també una paradoxa la que ens ho pot facilitar. L’estratègia d’ofec a què ens ha sotmés el govern rabosot de les darreres dos dècades (“ni un euro per al valencià”, deu ser l’eslògan que circula pels cercles íntims dels delegats de Madrid que ocupen actualment la majoria de les institucions valencianes) ha fet que ‘el pastís’ siga tan minso que no hi ha lloc a baralles intestines per la quota que correspon a cadascú. No hi ha quota; no hi ha pastís. I això, que òbviament és, en principi, un perjudici (tots els governs subvencionen les seues cultures: vegeu si no l’Institut Cervantes) pot acabar esdevenint una fortalesa, en la mesura en què siguem capaços d’unir-nos per accedir no ja al pastís, sinó a la mateixa cuina on es fabrica.

La pilota no està parada, i li podem pegar fort. Només hem d’assegurar-nos que tothom fa força en la mateixa direcció.