Arxius de Uncategorized - Pàgina 2 de 4

Resposta de la Sindicatura de Greuges

He rebut resposta a la meua queixa, per part de la Sindicatura de Greuges de la UV. Resulta curiós que una universitat amb tant d’interés per la paritat, l’òrgan d’apel·lació no la tinga en compte, i estiga constituït per tres dones. Personalment, a mi no em molesta gens, això. Tinc la mateixa confiança en la imparcialitat i el recte procedir de les persones, amb completa independència del seu sexe. És així com jo he entés sempre la igualtat: el sexe no és important per a dur a terme una funció per a la qual s’està capacitat.

La resposta m’ha arribat en castellà, quan jo m’hi he adreçat en valencià, i això també és una qüestió de capacitació. No hi ha personal, a la Universitat de València, capacitat per a emetre una resposta en el mateix idioma en què han rebut la demanda. Les demandes formulades en castellà són sistemàticament contestades en la mateixa llengua. Per què la meua, no?

D’altra banda, el comunicat que he rebut insisteix a argumentar que el meu cessament és potestat de la Sra. Rectora, cosa què jo no he posat mai en dubte, i passa de puntetes sobre el fet que un compte fals, i una notícia de nul rigor i dubtosa ètica periodísitca puga motivar una actuació immediata de la màxima autoritat universitària, sense ni tan sols posar-se en contacte amb mi, ni revisar la fiabilitat de la informació.

Vull agrair a la Sindicatura de Greuges la resposta, i passe a considerar quina és la millor via per a obtindre una rectificació de les injúries publicades sobre mi.

Resposta de la Sindicatura de Greuges:

“El pasado 29 de junio tuvo entrada a través de la sede electrónica en Sindicatura Universitària de Greuges la queja remitida por el Prof. Ferran Suay Lerma en la que, tras la exposición de hechos y argumentos, se solicita:

“1. Que tinga per formulada la meua queixa, i que d’acord amb tots els arguments i fonaments normatius l’accepte i la tramite de la manera que legalment corresponga.

2. Que done trasllat de la meua queixa a tots els òrgans que legalment corresponga, molt especialment a la Sra. Rectora de la UV, i si escau, el Claustre.

3. Que demane a la Sra. Rectora que rectifique les declaracions fetes el dia 9 de juny mitjançant un comunicat de premsa en el termini més breu possible i que de la rectificació se’n done la mateixa difusió, extensió i impacte que ha assolit el contingut fals, difamatori i injuriós respecte la meua persona”.

En la conversación telefónica mantenida el pasado 5 de julio, la Síndica de Greuges informó al Sr. Suay de las actuaciones realizadas:

Recibida la queja, se procedió a abrir un expediente en Sindicatura, tal como se hace con todas las reclamaciones presentadas por sede electrónica, Registro General o registros auxiliares (art. 6 Reglamento de organización y funcionamiento de la Sindicatura Universitària de Greuges).

El lunes 4 de julio se dio traslado a la Sra. Rectora del contenido de la queja recibida, según la solicitud del reclamante. La Sra. Rectora sostuvo que el nombramiento del Sr. Suay como Director del Servei de Política Lingü.stica corresponde a un cargo de libre designación de la Rectora, sustentado en la confianza, de manera que la quiebra de dicha confianza justifica el cese en el cargo (arts. 79 y 94 h) Estatutos de la Universitat de València).

La Sindicatura de Greuges carece de poder ejecutivo y decisorio alguno, siendo su principal instrumento la recomendación dirigida al órgano o servicio al que se atribuye la causa de la queja.

En este sentido, en orden a analizar la posible vulneración de derechos del Sr. Suay cabedestacar que en la queja presentada por el Sr. Suay se afirma que la nota de prensa emitida por el Gabinete de la Sra. Rectora del 9 de junio en el que se comunica su cese “era conseqüència directa d’una notícia publicada por el diario Levante EMV i d’unes afirmacions de la Sra. Ana López Navajas, una professora d’IES, que es fa pasar per membre de la UV i s’erigeix en portaveu d’una comunitat universitària a què no pertany”. Dicha relación de causalidad directa no ha sido confirmada ni acreditada.

De otra parte, el hecho de que el Diario Levante EMV recogiera opiniones de una persona ajena a la comunidad universitaria es totalmente ajeno al ámbito de actuación de la Rectora, que cuenta entre sus funciones el ejercicio del gobierno y la dirección de la gestión de la Universitat. La causa del cese del Prof. Suay en un cargo de libre designación fue la pérdida de la confianza depositada por la Rectora, que tiene su origen en la difusión en una red social de la que participa el Prof. Suay de unos comentarios que transcienden de su dimensión exclusivamente privada o íntima, por la propia naturaleza del medio de difusión empleado.

Dichos comentarios, amparados por la libertad de expresión u opinión del Sr. Suay, fueron objeto de una valoración por parte de la Sra. Rectora, dada su transcendencia pública a tenor del contexto en que se produjeron, que determinó la calificación del comportamiento como “machista” e “inaceptable”. Dichas calificaciones constituyen, por tanto, una valoración subjetiva, sin que se pueda apreciar por esta Sindicatura que fueran encaminadas a menoscabar la dignidad de la persona del Sr. Suay.

En todo caso, la Sindicatura Universitària de Greuges no ejerce funciones jurisdiccionales, por lo que si el reclamante considera vulnerados sus derechos tiene expedita la vía judicial. Agradecemos la confianza depositada en esta Sindicatura de Greuges.

Atentamente,”

Queixa a la Sindicatura de Greuges de la UV

Ferran Suay Lerma, amb _______________, professor titular del Departament de Psicobiologia de la Universitat de València (UV), expose que:

1. En data 1r d’abril de 2022 vaig ser nomenat per la rectora de la Universitat de València (endavant la Sra. Rectora), director del Servei de Llengües i Política Lingüística (SLPL), en base, tal i com es va esmentar, a la meua trajectòria en defensa de la llengua.

2. En data 9 de juny, a les 15 h, el vicerector d’Internacionalització i Multilingüisme em va comunicar que havia estat cessat per la Sra. Rectora, per raó d’uns articles publicats al diari Levante EMV.

3. Efectivament, el 9 de juny a les 13.45 h, el diari Levante EMV (M.Brines), https://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2022/06/09/malestar-comentarios-machistas-nuevodirector-67085110.html), en donava la raó, segons expressà la redactora, d’alguns missatges publicats a Twitter. També s’indica a la notícia que “desde el ámbito académico, varias voces expresan sumalestar, tanto por el contenido de los mensajes lanzados por Suay como por el tono. Una de ellas es la de Ana López Navajas, profesora e investigadora en coeducación y todo un referente en el ámbito académico.” L’afirmació indueix a error sobre l’origen del malestar, ja que la Sra. López no és personal de la UV. Malgrat això, també afirmà que «Mucha gente en la universidad está asombrada por lo que dice y, sobre todo, cómo lo dice, de forma ofensiva y usando posiciones muy beligerantes».

4. Posteriorment, aquell mateix dia, des del Gabinet de la Sra. Rectora, i en el seu nom, es va trametre una nota de premsa a l’agència Europa Press (document annex 1), que deia literalment: «El cese se ha producido tras conocerse un comportamiento que la rectora ha calificado de ‘inaceptable’ y ‘machista’, que no debe producirse ‘en una universidad pública y democrática como la nuestra, que apuesta por la igualdad’. Suay ejercía hasta hoy la dirección del Servei de Llengües i Política Lingüística de la Universitat de València.» https://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2022/06/10/uv-destituye-director-politica-linguistica-67112724.html).

5. El comunicat a l’agència Europa Press va fer que la notícia es traslladara, com a mínim, als mitjans de comunicació de consten en el document annex núm. 2. La majoria dels mitjans van reproduir literalment un text en què se’m qualificava de «masclista», un adjectiu clarament injuriós i difamatori, emès amb una extensa publicitat, que és fals i absolutament mancat de fonament. Hom podria entendre que la nota de premsa emesa per la Sra. Rectora, tenia la intenció dolosa de perjudicar el meu honor i dignitat personal, ja que no hi ha —fins on jo sé— precedents d’altres càrrecs de la UV en què s’haja traslladat als mitjans de comunicació el cessament, o s’hagen expressat qualificatius vexatoris que lesionen la dignitat d’algú com a membre de la comunitat universitària.

6. Cal remarcar que la referida nota de premsa de la Sra. Rectora no es fonamentava en fets ocorreguts dins de l’àmbit universitari, ni tan sols relatats per persones amb solvència dins del món acadèmic, i ni tampoc en circumstàncies posades de relleu o identificades per la Unitat d’Igualtat (article 241 ter dels Estatuts de la UV), sinó que era conseqüència directa d’una notícia del diari Levante EMV i d’unes afirmacions de la Sra. Ana López Navajas, una professora d’IES, que es fa passar per membre de la UV, i s’erigeix en portaveu d’una comunitat universitària a què no pertany. Resulta difícil d’entendre com es pot donar credibilitat a unes afirmacions emeses de manera tan contrastablement fraudulenta.

7. El mateix dia, a les 16.31 h, el diari Levante EMV (Miriam Bouiali Brines, la mateixa periodista que en l’anterior notícia de les 13.45h s’identificava com a M.Brines), escriu “Mavi Mestre destituye al nuevo director de Política Lingüística de la UV por sus comentarios”, fent referència novament a un “malestar en algunos ámbitos académicos, tanto por el contenido como por el tono”, i torna a citar com a veu de l’àmbit acadèmic, la Sra. Ana López Navajas. https://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2022/06/09/cesado-ferran-suay-comentarios-machistas-politica-linguistica-67096174.html

8. El dia 9 de juny, unes hores abans de la decisió de la Sra. Rectora, concretament a les 8.00h, un compte anònim @HarrietTaylorM3, creat poques hores abans i que tenia zero seguidors, retuita uns tuits meus com a “ejemplo de horror (1, 2 i 3)” (document annex núm. 3). Eixos tuits i alguns altres del mateix compte etiqueten diverses entitats i persones, entre altres, el diari @LevanteEMV, diversos vicerectors de la UV i @mavi_mestre, rectora de la UV. Els tuits que esmenta no contenen cap opinió vexatòria per a les dones, ni per a qualsevol altre col·lectiu.

9. Afortunadament he rebut abundants mostres de suport per part de les persones amb qui he compartit temps i treball durant els últims 30 anys, incloent-hi PDI, PAS i estudiants o antics alumnes de la UV que, majoritàriament són dones. Durant la meua trajectòria acadèmica he demostrat que soc un decidit partidari de la igualtat. Seria molt fàcil recabar el testimoni d’estudiants i companys de la Universitat, per tal de comprovar si he manifestat algun comportament discriminatori cap a les dones, o si mai he defensat cap posició en favor d’una suposada i inexistent superioritat dels hòmens sobre les dones.

Com a PDI de la UV, sempre m’he estimat la professió, i he compartit i respectat rigorosament els principis i valors que propugnen els Estatuts de la nostra Universitat, alguns dels quals es destaquen a continuació, perquè són pertinents:

Article 3

.La Universitat de València facilita, estimula i acull les activitats intel·lectuals i crítiques en tots els camps de la cultura i del coneixement.

En el compliment de totes aquestes funcions, la Universitat de València tindrà present l’harmonia dels sabers, originats en el desenvolupament del pensament humà i destinats al perfeccionament de les persones i de la seua convivència en una societat plural i democràtica.

Article 4

La Universitat de València és al servei del desenvolupament intel·lectual i material dels pobles del progrés del coneixement, de la pau, de la igualtat entre les dones i els homes …

Les activitats universitàries no han de ser mediatitzades per cap classe de poder social, polític, econòmic o religiós.

Així mateix, en tant que membre de la comunitat universitària, els Estatuts em reconeixen el dret a no ser discriminat per raó de sexe, ètnia, naixement, llengua, creença religiosa, ideologia o opció sexual, i a l’exercici de la lliure expressió (article 10.1 dels Estatuts).

També soc coneixedor dels deures que tenim tots els membres que formem part de la comunitat universitària, entre els quals hi ha el compliment dels Estatuts i la potenciació del prestigi i la vinculació amb la societat de la UV.

Atès que, segons preveu l’article 234 del Estatuts, a la Sindicatura Universitària de Greuges, òrgan independent, li correspon vetlar pel respecte als drets i a les llibertats dels membres de la comunitat universitària davant de les actuacions dels diferents òrgans de la comunitat universitària, i a fi de preservar el prestigi de la institució; un objectiu que he manifestat des del primer moment (https://suay.eu/2022/06/12/sobre-la-meua-destitucio/),

Presente formalment la meua QUEIXA, en atenció als següents

FONAMENTS DE DRET

I.- Constitució:

Article 10

1. La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social.

2. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.

Article 14

Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

Article 18

1. Es garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge.

Article 20

1. Es reconeixen i es protegeixen els drets:

a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció.

b) A la producció i a la creació literària, artística, científica i tècnica.

c) A la llibertat de càtedra.

d) A comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats.

2. L’exercici d’aquests drets no pot ser restringit per mitjà de cap tipus de censura prèvia.

II.- Conveni per a la Salvaguarda dels Drets Humans i de les Llibertats fonamentals

ARTICLE 9

Llibertat de pensament, de consciència i de religió

1. Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret implica la llibertat de canviar de religió o de convicció, així com la llibertat de manifestar la seua religió o convicció individualment o col·lectivament, en públic o en privat, mitjançant el culte, l’ensenyament, les pràctiques i l’acompliment dels ritus.

2. La llibertat de manifestar la seua religió o les seves conviccions no pot ser objecte d’altres restriccions que aquelles que, previstes per la llei, constitueixen mesures necessàries, en una societat democràtica, per a la seguretat pública, la protecció de l’ordre, de la salut o de la moral públiques, o per a la protecció dels drets i les llibertats d’altri.

ARTICLE 10

Llibertat d’expressió

1. Tota persona té dret a la llibertat d’expressió. Aquest dret comprèn la llibertat d’opinió i la llibertat de rebre o de comunicar informacions o idees sense que pugui haver-hi ingerència d’autoritats públiques i sense consideració de fronteres. El present article no impedeix als Estats de sotmetre les empreses de radiodifusió, de cinema o de televisió a un règim d’autorització prèvia.

2. L’exercici d’aquestes llibertats, que comporten deures i responsabilitats, pot ser sotmès a determinades formalitats, condicions, restriccions o sancions, previstes per la llei, que constituïsquen mesures necessàries, en una societat democràtica, per a la seguretat nacional, la integritat territorial o la seguretat pública, per a la defensa de l’ordre i per a la prevenció del crim, la protecció de la salut o de la moral, la protecció de la reputació o dels drets d’altri, per impedir la divulgació d’informacions confidencials o per garantir l’autoritat i la imparcialitat del poder judicial.

III.- Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics

Article 17

1. Ningú no pot ésser objecte d’ingerències arbitràries o il·legals en la seua vida privada, en la seua família, en el seu domicili o en la seua correspondència, ni d’atacs il·legals contra el seu honor o la seua reputació.

2. Tothom té dret a la protecció de la llei contra aquestes ingerències o aquests atacs.

Article 18

1. Tothom té el dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió. Aquest dret inclou la llibertat de tenir o d’adoptar la religió i les creences de la seua tria i també la llibertat de manifestar-les, individualment o en comunitat amb altres, tant en públic com en privat, per mitjà del culte, I’observança, la pràctica i l’ensenyament.

2. Ningú no pot ser objecte de mesures coercitives que puguin menyscabar la llibertat de tenir o d’adoptar la religió o les creences de la seua elecció.

3. La llibertat de manifestar la pròpia religió o les pròpies creences, només pot estar subjecta a les limitacions prescrites per la llei que siguen necessàries per a protegir la seguretat, l’ordre, la salut o la moral públics, o els drets i les llibertats fonamentals dels altres.

Article 19

1. Tothom té dret a mantenir opinions sense ingerències.

2. Tothom té dret a la llibertat d’expressió; aquest dret comprèn la llibertat de cercar, rebre i difondre informacions i idees de tota índole, sense consideracions de fronteres, tant si és de forma oral o escrita, o de forma impresa o artística, o qualsevol altre procediment triat.

3. L’exercici del dret previst en el paràgraf 2 d’aquest article comporta deures i responsabilitats especials. Per tant, pot quedar subjecte a certes restriccions, però aquestes hauran d’estar fixades expressament per la llei i ser necessàries:

a. Per al respecte dels drets o de la reputació d’altri.

b. Per a la protecció de la seguretat nacional, I’ordre públic o la salut i la moral públiques.

Article 26

Tothom és igual davant la llei, i té el dret, sense cap discriminació, a igual protecció de la llei. En aquest respecte, la llei ha de prohibir totes les discriminacions i ha de garantir a tothom una protecció igual i efectiva contra qualsevol discriminació per motius de raça, de color, de sexe, d’idioma, de religió, d’opinió política o d’una altra índole, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició social.

IV.-. Estatuts de la Universitat de València :

Títol Preliminar :

● Articles 3, 4 i 10

● Article 10 dels Estatuts de la Universitat de València.

● Article 83 :

Són competències del Claustre :

a. Defensar la personalitat i els principis de la Universitat de València establerts en el títol preliminar d’aquests Estatuts.

k) Exigir responsabilitats als càrrecs o representants que elegeix, i si escau, revocar-los.

● Article 93:

El rector o la rectora és la màxima autoritat de la Universitat de València. N’ostenta la representació, n’exerceix el govern, en dirigeix la gestió i és responsable davant el Claustre, d’acord amb la llei i aquests Estatuts.

● Article 94 :

1. Corresponen al rector o la rectora les competències següents:

h) Designar, nomenar i destituir els vicerectors i les vicerectores, el secretari o la secretària general, els vicesecretaris i les vicesecretàries i els vicegerents i les vicegerentes, si n’hi ha, i en general tots els càrrecs de lliure designació.

● Articles 23, 236 i 237 sobre la Sindicatura Universitària de Greuges, i Article 241 bis (de la Igualtat):

Estic convençut el millor camí per a restituir el mal causat és acollir-me a l’empara de la Sindicatura de Greuges, per tal d’exhaurir internament, en el si de la nostra Universitat, la defensa dels meus drets, abans de valorar la possibilitat d’acudir a la via civil i/o penal.

Per tot això, sol·licite a la Sindicatura de Greuges:

1. Que tinga per formulada la meua queixa, i que d’acord amb tots els arguments i fonaments normatius l’accepte i la tramite de la manera que legalment corresponga.

2. Que done trasllat de la meua queixa a tots els òrgans que legalment corresponga, molt especialment a la Sra. Rectora de la UV, i si escau, el Claustre.

3. Que demane a la Sra, Rectora que rectifique les declaracions fetes el dia 9 de juny mitjançant una comunicat de premsa en el termini més breu possible i que de la rectificació se’n done la mateixa difusió, extensió i impacte que ha assolit el contingut fals, difamatori i injuriós respecte la meua persona.

Reste a la vostra disposició per a qualsevol aclariment o informació que se’m puga requerir.

Rebeu una respectuosa salutació,

Ni jo sóc masclista ni ho són els meus tuits

Recentment he estat destituït com a director del Servei de LLengües i Política Lingüística de la Universitat de València, després que dos articles del Levante, l’un signat per M.Brines, i l’altre per Miriam Bouiali (que són la mateixa persona: Miriam Bouiali Brines), cridara l’atenció sobre dos tuits, entre els més de 35000 que he escrit. Els tuits els havia denunciat un compte fantasma de Twitter (@HarrietTaylorM3), amb 0 seguidors, que ja ha desaparegut. La destitució es va produir sense cap explicació ni opció a donar el meu punt de vista.

Quan es tracta de perjudicar a algú, en cada època hi ha acusacions que asseguren el tir millor que altres. En el moment actual, segurament “masclista” és una de les que tenen garantida una probabilitat d’èxit més gran. No hi ha dubte que és un insult. El masclisme és la creença supremacista i sense cap base científica, que els mascles de l’espècie humana són superiors a les femelles. Convertit en ideari, retalla els drets de les dones a viure com a ciutadans normals, i és del tot execrable. En queden molts, de masclistes, al món. Jo ni ho he estat mai, ni ho soc ara.

En els últims dies molta gent ha fet córrer la brama, sense conéixer-me de res, que sóc un home masclista. L’indicador més fiable per a identificar un masclista hauria de ser la detecció d’un comportament masclista i, en el meu cas, això és molt fàcil d’investigar, com a mínim en l’àmbit professional. Si la universitat volguera obtenir dades fiables, només caldria anar a la Facultat de Psicologia i parlar amb les dones amb qui he treballat els últims trenta anys. Acusar els altres basant-se en especulacions sempre és trampós, però quan tens l’opció d’aconseguir dades (i saps perfectament com fer-ho), esdevé una opció clarament deshonesta. Com que ningú no m’ha acusat de cap conducta masclista, he d’entendre que se m’acusa i se’m cessa per expressar opinions qualificades de “masclistes” en uns tuits.

No estic gens convençut que el motiu real de la campanya de cancel·lació, orquestrada a partir d’un compte fantasma, tinga res a vore amb el masclisme. Té tot l’aspecte de ser un atac de falsa bandera, més relacionat amb la meua activitat en la política lingüística, que no amb el masclisme (a qui podria convindre la meua destitució?). I tanmateix, com que eixes són les acusacions explícites, estic disposat a discutir-les amb qui ho vulga, en persona, virtualment o per escrit. L’única substància que necessita un debat són els arguments. Jo exposaré succintament els meus. Per a analitzar-los en més profunditat, i per a i qüestionar-los si convé, un blog no és el mitjà adequat.

Respecte al contingut dels dos tuits de la discòrdia, que han estat titlats de masclistes, en cap cas em penedisc d’haver-los escrit. De fet, d’allò que em penedisc és d’haver-ne esborrat alguns. Ho vaig fer en un primer moment de desorientació, a petició d’una persona de la meua confiança. La responsabilitat és meua, ningú em va obligar a esborrar-los, i els adjunte a la capçalera de l’article, per si algú vol opinar lliurement sobre si són o no masclistes.

La meua intenció en Twitter és obrir el debat racional sobre les conseqüències que la difusió sistemàtica que alguns tòpics molt difosos des de les administracions públiques, està tenint sobre la societat. Sense rebutjar les contribucions que l’ideari autoanomenat progressista haja pogut fer al llarg de les darreres dècades, veig que s’ha escorat sensiblement cap a posicionaments obertament anticientífics. Per exemple, assumir que la violència és únicament una qüestió de gènere, a més d’invisibilitzar les víctimes de violència en parelles homosexuals, està desviant l’atenció i evitant que s’estudien a fons altres possibles factors causals i facilitadors. Identificar-los podria contribuir eficaçment a reduir el nombre de víctimes. Se suposa que són les víctimes, i no tindre tota la raó, allò que els interessa. Les víctimes es beneficiarien dels resultats d’un debat obert; el dogma oficial, no.

En la mateixa línia, desentendre’s del fet que el suïcidi mata 11 vegades més dones que la violència de parella, i no destinar fons i esforços —també— a la prevenció d’un fenomen tan letal, tampoc no sembla coherent amb una ideologia que afirma defensar el benestar de les dones. M’agradaria molt que, tal com ens hem qüestionat altres dogmes (els religiosos, principalment), forem capaços d’adoptar un punt de vista crític —i per tant, productiu—sobre tot allò que té a vore amb el gènere, un tema que –en estar subjecte a tabú—no pot beneficiar-se dels avanços que aportaria la diversitat d’opinió.

És de la discussió honesta, del lliure intercanvi d’idees, d’on ha florit el gran cabal de coneixements que, com espècie, posseïm els humans. L’obscurantisme basat en el castic a qualsevol desviació del dogma oficial ha existit sempre. Generalment el tenim associat a fonamentalismes religiosos. No tots ho són, però. L’autoritarisme és tan freqüent a un costat com a l’altre de l’espectre polític i sempre vol censura, silenci i submissió. Tindre arguments i saber exposar-los són les dos condicions que poden explicar l’èxit en un debat. Llançar la pedra i amagar la mà, tal com és costum en Twitter és molt més fàcil, i —per tant— s’entén perfectament que siga més freqüent. El món acadèmic, en canvi, hauria de ser una altra cosa, i sobretot, hauria de procedir d’una altra manera.

El tuit sobre la conveniència o no de les quotes de gènere per a enviar gent al front de batalla responia a unes declaracions de la ministra Montero en què faltant incomprensiblement a la veritat, afirmava que les dones són les principals víctimes de la guerra. Les dades mostren que el 90% de les baixes bèl·liques són hòmens, com es pot comprovar ací. El tuit plantejava la qüestió de si no seria més feminista, més igualitari, reclamar un 50% de dones en els fronts de batalla. De fet, jo no sóc partidari —tampoc— d’eixa quota, de manera que a la pregunta formulada, jo hauria respost que no. Quina part és “masclista”: la pregunta?, la resposta afirmativa?, la resposta negativa?

Al tuit en què preguntava si un home violat mereixia o no solidaritat, volia fer palés que la violació d’hòmens és molt més freqüent que no ens pensem, tal com explica aquest article científic. Ni com a pregunta ni com a afirmació, no hi ha cap implicació masclista en eixa opinió. Solidaritzar-se amb unes víctimes no implica no fer-ho amb unes altres. Està demostrat que la majoria dels humans, hòmens i dones, experimentem repugnància davant de la idea d’una violació. No crec que el sexe de la víctima (el de l’agressor sol ser sempre masculí) haja de suposar un obstacle per a l’empatia. Pots lamentar alhora les víctimes d’accidents de carretera i les de les malalties infeccioses, independentment de si unes són més freqüents que les altres.

Potser responent al fet que els citats tuits disten molt de ser un motiu legítim de destitució, un dels entusiastes de la censura s’ha pres la molèstia de fer un recull de tuits meus, que es veu que ell considera dignes de sanció i d’indignació. Probablement ho ha fet amb l’objectiu de deixar clar que les meues opinions són herètiques i s’aparten perillosament del dogma oficial. Sostinc el que dic en cadascun d’eixos tuits, i he proposat reiteradament que algú, en un debat obert, m’explique quins són els motius que porten a considerar que són “masclistes”, però de moment, cap de les persones que amb gran exhibició de valentia m’han atacat en Twitter (sovint, sense etiquetar-me) no s’ha fet avant. Sembla que és més fàcil llançar acusacions, i encetar campanyes de cancel·lació (ja n’he experimentat algun efecte), que no sostindre-les amb arguments.

L’opinió més fàcil de combatre és la que mai no arriba a ser expressada. Eixe és l’objectiu de l’anomenada ‘cultura de la cancel·lació’, com la que començà amb una denúncia de dubtós origen, continuà amb la meua destitució sense audiència, i ha continuat amb difamacions infundades en diversos mitjans de comunicació. I sobretot, eixe és l’objectiu d’alguns individus profundament mediocres que ocupen posicions de poder i que no poden tolerar que ningú discrepe dels seus posicionaments. Potser és perquè ni estan capacitats per a defensar-los amb rigor, ni estan disposats a posar-los en qüestió.

Sobre la meua destitució

Davant de la meua destitució com a director del Servei de Llengües i Política Lingüística de la Universitat de València, vull manifestar que:

Estic radicalment en contra de qualsevol discriminació, incloent-hi les que es practiquen per motius d’opinió. La Constitució espanyola ho recull en l’article 14, quan diu que tothom és igual davant de la llei “sense que puga prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.” Respecte a la discriminació per sexe, subscric sense reserves l’ideari del feminisme igualitari, tal com el vaig conéixer fa molts anys, precisament en entrar a la universitat, que advocava per la plena igualtat davant de la llei de dones i hòmens.
Les meues opinions sobre temes diversos són exclusivament personals, no tenen cap relació amb el càrrec, eren públiques abans que em nomenaren, en abril, no inclouen comentaris injuriosos ni vexatoris i estic obert a argumentar-les i discutir-les públicament amb qui estiga disposat a fer-ho.
Rebutge l’acusació de “masclistes” aplicada a cap dels meus comentaris i opinions. Mai no he considerat que els hòmens tinguen cap superioritat respecte a les dones, ni viceversa. Com a pare de dos filles m’interessa molt la seguretat de les dones i considere que l’estudi científic de la violència de parella és imprescindible per a poder trobar les solucions més efectives per a reduir l’impacte sobre les víctimes i, el més important, perquè cada vegada n’hi haja menys.
Soc conscient que l’exercici de la llibertat d’expressió està sent castigat de manera preocupant en tots els àmbits del debat social, i que el nou impuls censurador és especialment alarmant en el debat de gènere, on qualsevol que qüestione els dogmes políticament correctes pot ser catalogat de misogin i masclista, per defecte i des de la més absoluta lleugeresa; una estigmatització que no sols criminalitza la discrepància sinó que alhora banalitza el masclisme. Més enllà del preu personal i professional que em toca pagar a mi, este cas estableix un precedent perillós i alimenta un ambient que fomenta l’autocensura i l’homogeneïtzació de les idees.
Tant en la meua vida acadèmica com en la privada, soc partidari de la resistència al dogmatisme i de fomentar el debat obert i de base científica. M’agrada qüestionar les idees (les meues també), formular hipòtesis, buscar proves en contra de les que més m’atrauen, fer preguntes i centrar l’atenció en els fets, més que no en les creences. És això el que intente transmetre, tant a les meues filles com als estudiants.
Crec que la universitat ha de ser un espai de lliure intercanvi d’idees, on es puga discutir de tot, amb plena llibertat d’expressió. La universitat hauria d’estimular el pensament crític i oferir l’oportunitat de qüestionar les idees pròpies, de conéixer-ne unes altres i de modular les opinions personals d’acord amb el coneixement que hom va adquirint.
Considere que la manera com s’ha produït la decisió de cessar-me no és rigorosa ni responsable, ja que respon precipitadament a una denúncia feta per un compte fals de Twitter (@HarrietTaylorM3), creat fa uns dies, i que tenia 0 seguidors en el moment en què va llançar les acusacions contra mi. En cap moment no se m’ha demanat una explicació, i es va llançar directament un comunicat a la premsa que em dedica qualificatius que rebutge i que lesionen el meu dret a l’honor.
No m’interessa gens alimentar la polèmica, i sí preservar al màxim el prestigi d’una institució que sempre he respectat profundament i que considere que ha d’exercir un rol exemplar en la societat valenciana, com a model de solidesa intel·lectual i de democràcia en el funcionament. Això només ho pot fer si respecta i estimula internament el lliure pensament i la llibertat d’opinió i d’expressió. Pensar i debatre no deurien mai estar prohibits, especialment en una institució pública i democrática; en una universitat, deurien ser el fonament del progrés acadèmic i científic.
Vull expressar el meu agraïment, tant per les mostres de suport que he rebut com pels comentaris negatius que se m’han dedicat. En els dos casos, són mostres de llibertat d’expressió, que jo respecte plenament, i que em donen informació rellevant sobre les opinions d’altres persones. Tot i que —òbviament— les primeres m’agraden més, no voldria que els segons pogueren ser prohibits ni silenciats per ningú. Vull que puguen expressar-se lliurement també les opinions contràries a les meues, fins i tot les que em semblen infames, arbitràries o delirants.

Ha faltat Miquel Strubell i Trueta

Ho acabe de saber, i ni tan sols sabia que estava malalt. Recorde bé l’última vegada que ens vam trobar, a Barcelona, i sense cap assumpte específic a tractar. Quedarem a fer un café i vam estar passejant un parell d’hores, mentre conversavem amb la calma i el seny que eren habituals quan estava amb ell. Ni tan sols la decepció de constatar en què s’havia acabat convertint tota la força que s’expressà rotundament aquell primer d’octubre de 2017 no fou capaç d’arrancar-li una mala paraula. Ho constatavem els dos, jo com podia, i ell amb la seua flegma britànica, amb la fina ironia que el caracteritzava, que sempre li he admirat i envejat.

Durant anys hem coincidit en fòrums diversos, en grups de treball o de discussió, sempre relacionats amb temes lingüístics. No necessitava fer cap esforç per fer-se escoltar. La seua veu tranquil·la, la seua dicció impecable, tant en anglés com en català, sempre trobaven l’espai, i sempre aportaven solucions o convergències. Era difícil no estar d’acord amb ell, ni que només fóra per la manera amable i respectuosa com sempre l’he vist exposar els seus punts de vista. Amb una habilitat especial per a deixar en bon lloc, fins i tot les idees o propostes a què s’oposava.

Jo confiava que ens tornaríem a trobar prompte. Pensava convidar-lo a una escola d’estiu que farem, al juliol vinent, a Gandia, sobre drets lingüístics. Estic segur que hauria vingut, que hauria admirat l’elegància de la Casa de la Marquesa, que hauríem caminat els carrers de Gandia, conversant amablement sobre unes coses i altres, que hauria tornat a admirar la seua cavallerositat essencial i inmutable.

No sols ha faltat; ens ha faltat, i a mi em faltarà. Me l’estimava molt.

Comentatio non petita, acusatio manifesta

He llegit “Nivell Ç: Del català esporuguit al parlant empoderat”, de Pau Vidal, i per bé que ningú no m’ho ha demanat, vull fer-ne una ressenya ràpida.

Ràpida perquè es tracta d’un llibre breu, realment breu, que és segurament una característica imprescindible perquè puga ser tan incisiu, tan desacomplexat, i —cosa què em pareix més important— tan desacomplexador com és.

Desacomplexador perquè indica i explica com ens podem alliberar de complexos i manies respecte a la nostra parla, sense necessitat d’enfurfugir-nos en cap corsé artificiós i castrant, com proposa la legió de mestretites que —per terra, mar, aire i xarxes— s’entesten a pontificar cobre com es diuen les coses, que només vol dir com les diuen ells.

I no, no penseu que és una reivindicació de la parla acastellanada, dessubstanciada i fonèticament empobrida que sovint sentim (mitjans audiovisuals inclosos, ai!) i —fins i tot— llegim. Ben lluny d’això, l’autor demostra clarament tres qualitats que, al meu entendre, són condicions necessàries per a fer de ‘Nivell Ç’ un llibre realment útil:

1a. Sap de què parla: parla de llengua, i en sap un niu. Si llegiu el llibre, notareu que hi ha dedicat temps, esforç i matèria grisa a conéixer el seu objecte d’estudi.

2a. Sap com fer-ho: troba el codi, el to, la manera i i els modismes que calen per tal de fer arribar el missatge. Si voleu una experiència encara més gustosa, escolteu-lo parlar en alguna de les presentacions; xalareu!

3a. Conéix l’animal a qui s’adreça, que sou vosaltres i jo: els humans.

Qualsevol diria que la tercera condició hauria de ser més o menys comuna a tots els escriptors. Jo, tanmateix, no ho veig així. En quasi tots els gremis hi ha una considerable sobrevaloració de la consciència, que arriba al nivell de la hipertròfia. Ens han parlat tant de l’excepcionalitat humana (i sí que en som, d’excepcionals, però sabeu què?, cadascuna de les altres espècies que poblen el planeta també ho és), que pensem i parlem com si prendre consciència d’un problema equivalguera a saber resoldre’l.

En Pau Vidal, que és filòleg, ha escrit un llibre que podria signar qualsevol (bon) psicòleg. Clar que això seria plagi, que és un delicte, i es ací on cobra sentit el títol (el de la meua ressenya; no el del llibre!): m’acuse que jo mateix el signaria, i d’envejar el talent que l’ha fet possible.

És un llibre que posa el focus d’atenció sobre allò que realment compta: la conducta. Com parlem, com ens sentim mentre ho fem, què transmetem, i -clar!- en quin idioma parlem. Perquè sense conducta (sense parlar-les) les llengües no sobreviuen, per molta consciència que tots o alguns dels parlants acumulen, i per molt doctament que ho facen.

Totes eixes qüestions són centrals no sols per a la tan repetida supervivència de la llengua, sinó també per al benestar i la salut mental dels parlants. I és als parlants a qui s’adreça “Nivell Ç”, amb un conjunt de pensaments, pràctiques, indicacions, i fins i tot exercicis, que ens faran més fàcil i més divertida l’aventura qüotidiana de ser qui som, i parlar com parlem.

La insuportable pesadesa de l’ofensa permanent

L’últim eufemisme que m’ha arribat és la transformació de les AMPA (Associació de Mares i Pares d’Alumnes) en AFA (Associació de Famílies d’Alumnes). Recordem que inicialment eren APA (Associació de Pares d’Alumnes), i ja es va canviar per a ser més “inclusius”, assumint -erròniament- que el terme “pares” (en anglés seria “parents”) no incloia les mares). Es veu que, com que alguns dels tutors d’alumnes no són pares biològics, s’ha considerat imprescindible un nou canvi de nom.

No m’interessa el cas en particular. Personalment em fa igual com es diguen eixos i altres organismes. M’interessa la fonamentació de canviar el nom a les coses per tal d’evitar que algú puga sentir-se ofés. És senzillament impossible, si no és que algú dona faltes i bones en tema d’ofenses.

Si jo dic ara que em sent ofés per l’eliminació del mot “pare”, tornaran a canviar en nom a les AFA? O es que la meua subjetivitat ofesa és menys important que la dels qui se sentien ofesos per la presència de “mares i pares”?

També podria argumentar que el terme “família” em resulta ofensiu, per les connotacions patriarcals que comporta, i que “tutors” m’oféns perquè sona massa legalista, i -a més- només està en masculí, de manera que hauria de ser “tutors i tutores”. Però, un moment! No seria això inacceptablement binari? I si algú no se sent ni tutor ni tutora? Hauria de ser “Associació de Tutors, Tutores, Tutoris, Tutorxs… i un llarguíssim etcètera”?

Ben mirat, jo podria proposar la molt més inclusiva AAPHQCQLPQBE: Associació d’Aquelles Persones Humanes Que Conviuen Amb les Persones Que Venen a Escola. Clar que això també podria ofendre aquells individus que no s’identifiquen amb els humans, i es consideren membres d’alguna altra espècie… o de cap espècie. Si jo em declare “transespècie”, qui m’ho discutirà? No és la subjectivitat l’argument últim i indiscutible?

L’argument de l’ofensa és senzillament infinit. Qui s’haurà de constituir en l’autoritat moral en matèria de justificació de sentiments d’ofensa? Per què uns són més defensables que altres? I en quin punt pararem?

Tot plegat, em sembla que no és més que l’enèssima prova de la impotència d’uns dirigents polítics que, incapaços de produir canvis reals, que milloren de manera significativa les condicions de vida de la gent, es concentren en aspectes ridículament superficials i decididament irrellevants, com a forma de fer vore que fan alguna faena.

Matarranya silenciat

La bellesa del Matarranya és sòlida, contundent. Amplis espais poblats del verd acerat d’unes oliveres polides i endreçades, al costat de bosc espés i poblets menuts (que pots recórrer sense trobar-hi ningú), posseïdors orgullosos d’esglésies i castells monumentals, esplèndids.

El parlar de la gent recorda molt el dels Maestrats valencians o les terres de l’Ebre. El ‘lo‘ i el ‘natros‘ esguiten una parla genuïna i musical, que la meua oïda identifica fàcilment amb el paisatge honest, sense disfresses, que embolcalla les carreteres, sovint estretes i poc mantingudes.

Tant jóvens com vells es comuniquen així entre ells, com ho han fet durant tants segles. De moment, no els han fet callar. No serà, però, per manca d’esforç. La toponímia oficial sovint oculta el nom propi de les poblacions. La Sorollera esdevé ‘Cerollera’; la Vall del Tormo, ‘Valdetormo’, Bellmunt és ‘Belmonte de San José’, i costa trobar algun lloc secundari on la sonoritat rotunda de Vallderoures no s’haja transformat en ‘Valderrobles’.

Al paisatge urbà i de carretera, els noms propis han deixat pas a una toponímia bastarda, que es pretén única, que complementa els esforços del sistema escolar per cultivar el monolingüisme. A Bellmunt, per exemple, un cartell explicatiu ens informa que ‘Belmonte’ era “antíguamente, Bellomonte”. Es veu que mai no ha estat Bellmunt, que és com l’anomenen els habitants.

A Vallderoures, l’oficina de turisme ofereix visites guiades al’espectacular conjunt que formen l’església de Santa Maria Major i el castell-palau. En preguntar en quins idiomes està disponible l’àudio de la visita, ens responen que en castellà, anglés i francés. La meua cara de sorpresa no sembla inquietar ni poc ni molt la senyora que atén el taulell d’informació.

A la part de fora, una jove a qui he sentit parlar fa un moment en la meua llengua, i que té una identificació de guia turística penjada al coll, ens confirma que les visites guiades són exclusivament en castellà. I ho fa amb un argument que ens deixa gelats: “Estem en Aragó”— diu. Estic a punt de dir-li: “I per tant, ho fas en aragonés, no?”. En comptes d’això, li pregunte si en la llengua que estem parlant —la seua i la meua– no hi ha cap visita, i em repeteix — sense incomoditat visible— que som a l’Aragó.

En anglés i francés —en canvi— sí que n’hi ha, de visites. Deu ser que són també llengües aragoneses? Probablement ens hauria explicat que eixes llengües eren per als turistes. Que potser els turistes no podem parlar la llengua que ella mateixa parla? Serà que valencians, catalans i andorrans no mereixem la mateixa consideració com a turistes? Que potser ens fan algun descompte, atés que no ens donen el mateix servei que als altres?

Ens vam quedar sense visitar el castell. Ho podríem haver fet en castellà, o en anglés o en francés, però trobem que ens hauríem sentit incòmodes. En comptes d’això, vam passejar per la preciosa vila, vam escoltar la sonoritat amable del parlar dels seus habitants, i vàrem gaudir de la imatge en espill de les cases sobre la tensa superfície del riu. Tornarem a Vallderoures, i al Matarranya; una comarca molt recomanable, malgrat la rotunda invisibilització de la seua llengua.

Pseudodiagnòstic

Fa temps queem crida l’atenció la manera com proliferen termes d’aparent vocació diagnòstica. M’estic referint a coses com ara “ecoansietat” o qualsevol dels múltiples mots acabats en “fòbia”. (homofòbia, transfòbia, aporofòbia, gerontofòbia…).

Cal reconéixer que les categories diagnòstiques (les de veritat) també són etiquetes. Es justifiquen, però, en la mesura en què permeten la selecció i aplicació de distints tractaments. No es tracta d’etiquetar per a calmar alguna classe d’ànsia, sinó de fer-ho perquè el fet d’identificar un transtorn enquadrat en una categoria concreta, facilita als professionals una aproximació eficaç i eficient al tractament que convé aplicar.

És eixe el cas amb les etiquetes que he esmentat en el primer paràgraf?Algú considerat com a gerontofòbic té realment por dels vells, tal com suggereix el terme “fòbia”? (El diccionari el defineix com a “por patològica a determinats objectes, situacions o persones”). En cas afirmatiu, a partir de quina edat, els té por? És independent de l’aspecte i el grau de bona conservació de la persona? Tots els vells fan la mateixa por? Podem aplicar el mateix questionament a totes les “….fòbies” que han proliferat últimament.

La meua impressió és que totes eixes etiquetes no tenen ni valor, ni tan sols vocació diagnòstica. Ans al contrari, són termes nascuts per a desqualificar, en un context en què la solidesa dels arguments i la capacitat discursiva dels individus han estat substituïts per la consideració d’heretge de tot aquell que no se sotmet als dogmes dominants del grup de referència.

Així com “ateu” o “heretge” eren els arguments del fonamentalisme religiós que ha imperat durant molts segles, “homòfob”, “transfob” o “misògin” ho són de l’actual. Ja no cal entrar al contingut de què diu aquella persona. Si el seu discurs es desvia del recte procedir que deriva de qualsevol dels dogmes vigents, un bon adjectiu ens estalvia la faena d’haver d’escoltar i, si es pot, contradir els seus arguments.

Convindreu amb mi que és molt més econòmic! Ho pots fer fins i tot per Twitter. I no cal ni que conegues la persona, ni que entengues com pensa, ni que t’interesses pels fets o les raons que podrien sostindre els seus arguments. Fets? A qui li importen els fets? Si no estàs d’acord amb mi, ha de ser per la teua condició “qualsevolcosafòbic“, que -òbviament- et desqualifica per a opinar sobre el tema.

Això, tot i que pot paréixer que no, s’adiu perfectament amb una altra de les imbecil·litats de nova collita: no pots opinar d’un tema, si no formes part dels afectats directes. Així, només les dones poden opinar de feminisme, només els gais d’homosexualitat, i… supose que només els pacients de càncer (i no els investigadors o els metges) poden parlar de càncer. Es poden dir bajanades més grosses, però no sembla fàcil, la veritat.

El complement perfecte és que, fins i tot quan formes part del col·lectiu, si la teua opinió és dissident, no és perquè tu ho pugues vore honradament d’una manera distinta, o perquè la teua experiència t’ha conduit a pensar-ho així. En absolut! És perquè estàs alienat, perquè has interioritzar la ideologia patriarcal, o perquè estàs manipulat.

Eixa circularitat, que tanca amb pany i forrelat la possibilitat que tu i els teus no tingueu raó, no és un invent nou. Ho han fet totes les religions: si acceptes el dogma i t’hi sotmets gustosament, seràs dels nostres i t’acceptarem. Si no, et declararem heretge (dissident), ateu (descregut) o endimoniat (manipulat). En qualsevol dels casos, el tractament és la foguera.

Temps arrere era foc real, i ara és només virtual; cert. El fanatisme subjacent, tanmateix, té la mateixa intensitat, i es val dels mateixos mecanismes. I el pànic al debat és idèntic: ni els vells ni els nous inquisidors no suporten un debat obert i sincer sobre els seus catecismes. S’estimen infinitament més aplicar una bona etiqueta inapel·lable.

Educación emocional (II)

Aunque existe debate sobre cuál es el orden en que se producen, se acepta universalmente que las emociones se componen de tres partes: experiencia subjetiva, respuesta fisiológica y respuesta conductual.

La experiencia subjetiva puede provocar diversas emociones en una misma persona, y las emociones que cada uno experimenta pueden ser distintas. Por ejemplo, ante una pérdida o un desengaño, una persona puede sentir rabia y otra puede experimentar una intensa tristeza.

La respuesta fisiológica es el resultado de la reacción del sistema nervioso autónomo, que controla las respuestas corporales involuntarias y activa la conocida reacción de lucha o fuga (Fight or fly, que correctamente debería ser Fight, fly or freeze). Es fácil entender cómo esas respuestas fisiológicas inmediatas, asociadas a emociones básicas (como la sorpresa, el asco o el miedo) nos han ayudado a sobrevivir a lo largo de la historia.

El aspecto conductual es la expresión observable de la emoción. Puede incluir sonrisas, muecas, suspiros, y otras muchas reacciones, que dependen en parte de las normas sociales y de los rasgos de personalidad. Las respuestas conductuales son importantes para mostrar a los demás cómo nos sentimos, y se ha demostrado que también afectan al bienestar individual. La conclusión de varios estudios es que expresar las emociones en respuesta a estímulos es más saludable que reprimirlas.

Esto no quiere decir que sea legítimo (o recomendable) expresar siempre lo que sentimos. El aprendizaje del control de las emociones (la influencia del córtex orbitofrontal sobre la amígdala) tiene lugar a lo largo de nuestra crianza, y todos aprendemos cuándo nos conviene disimular, y cuándo podemos expresar lo que sentimos, sin ponernos en peligro .

Esto es lo que podríamos considerar que es la educación emocional, y se imparte en casa, en la escuela, en la calle, con la práctica de los deportes… No es necesaria ninguna asignatura específica porque toda la educación (formal e informal ) es educación emocional. No hay forma de separar las emociones (recordémoslo: unas respuestas complejas evolucionadas para interactuar eficazmente con el entorno) del aprendizaje, en cualquier ámbito.

¿Qué es lo que quieren decir con ‘educación emocional’? ¿Qué debe explicarse a los alumnos cómo deben reaccionar frente a todos los estímulos posibles? ¿Que se les deben enseñar cuáles son las “reacciones correctas” a unos determinados estímulos? ¿Qué es necesario asegurar respuestas “positivas” o “adecuadas” frente a los contenidos de las asignaturas? ¿Cuáles serían esas respuestas? ¿Y quién decidiría cuáles son las positivas o adecuadas?

La definición que he encontrado: “La educación emocional es una innovación
educativa que se justifica en las necesidades sociales. La finalidad es el desarrollo de competencias emocionales que contribuirán a un mejor bienestar personal y social” (Bisquerra, 2003), no proporciona respuestas claras a esas preguntas.

En mi opinión, el riesgo de que tal asignatura pueda convertirse en una herramienta más de adoctrinamiento ideológico, es elevado. A los humanos nos resulta difícil separar cualquier área de nuestra conducta de la ideología que profesamos. ¡De acuerdo! Pero al igual que el método científico se orienta a contrarrestar el sesgo básico de nuestro cerebro, que es darnos sistemáticamente la razón, la educación debería orientarse a transmitir conocimientos útiles (filosofía incluida: pensar bien es muy útil), de la forma más distanciada de la ideología (y más aproximada al conocimiento científico) que sea posible.