Si, com es veu en la imatge, anomenem ‘violència’ a uns consells mal donats, que a tot estirar podríem qualificar de paternalistes, o més acuradament d’estúpids, quin nom reservarem per a la violència real, com ara quan un grup d’extremistes apallissa algú amb instruments contundents? Ultraviolència? Hiperviolència?
Quan qualifiquem alegrement de ‘feixista’ qualsevol que sosté punts de vista conservadors o de dretes, quin nom reservem per als feixistes reals? Vull dir els que ataquen gent només perquè pensen de manera diferent, i són partidaris de la instauració d’una dictadura i de l’empresonament sistemàtic dels dissidents. Els anomenarem superfatxes? Megafeixistes?
Si d’una proposició sexual formulada més o menys maldestrament, i —sobretot— per part d’algú que no ens atrau, en diem ‘assetjament’, com anomenarem l’autèntic assetjament sexual? Vull dir la imposició de contacte físic, els tocaments indesitjats, o la coacció basada en una relació de poder, per a obtindre favors sexuals. Com en direm? Super-mega-assetjament?
En conjunt, em sembla que hi ha una clara tendència a aplicar la hipertròfia a paraules i expressions que usem per a descriure coses que passen o coses que volem o no volem que passen. Eixa inflació lingüística (passeu-me l’expressió) no ajuda gens a resoldre problemes reals. Ans al contrari, jo diria que ho dificulta. Definir amb precisió un fenomen és un pas imprescindible per poder entendre’l en tota la seua complexitat (o simplicitat). I la comprensió és —al seu torn— condició necessària per a identificar solucions efectives. La inflació lingüística perjudica especialment el primer pas, i amb això dificulta la resolució dels problemes.
En la meua opinió, el fenomen inflacionista es manté perquè proporciona al parlant una sensació de satisfacció, derivada de l’exhibició de virtuts com ara la puresa ideològica o la radicalitat. L’exhibició de virtut és omnipresent en totes les èpoques i circumstàncies. I s’adapta perfectament als distints ambients. Pot expressar-se per mitjà d’anar ben mudat a missa de diumenge, o vestint els pantalons més apedaçats del món mundial, perqiuè sempre s’adreça a aquells que sabran apreciar la virtut en qüestió.
Addicionalment, pot ser que també ajude a canalitzar la sensació d’impotència que deuen experimentar molts polítics, quan assoleixen càrrecs importants, i comproven que no estan capacitats per a oferir solucions reals als problemes que —quan estaven a l’oposició— denunciaven amb visible indignació.
La meua proposta seria la de retornar els noms que corresponen a les coses. Els mals consells són només això: instruccions desafortunades (i amb ben escasses probabilitats de ser dutes a terme). Els conservadors són conservadors o gent de dretes, que —per cert— tenen tant de dret a existir com els seus antònims, i les proposicions sexuals que no ens interessen es poden simplement rebutjar, sense necessitat de qualificar de criminal aquell que l’ha formulada.
I els governants, si volen exhibir virtut (no hi tinc res en contra) podrien partir d’analitzar bé les realitats que pretenen modificar (una nomenclatura correcta els facilitarà eixa faena), a fi de trobar quins són els factors causals, moduladors o facilitadors, per tal de poder posar fil a l’agulla, o implementar polítiques que tinguen alguna possibilitat de produir canvis. Mentre continuen limitant-se a fer exhibicions verbals de radicalitat, hi haurà molt d’enrenou, però de forment, ni un gra.