de l'horta estant

Divendres passat vaig estar a la jornada de “Llengua i adequació lingüística” que se celebrà a la seu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. D’entrada, sembla que les tres persones a qui em vaig adreçar dins del Monestir de Sant Miquel dels Reis, seu de la Biblioteca Valenciana (valenciana?) no estaven capacitades per a respondre’m en valencià. De fet, ni per a dir ‘bon dia’. El ‘buenos días‘ -en canvi- el pronunciaven perfectament. Hauria dit que acabava d’entrar a la Biblioteca Vallissoletana. Dins ja  de l’Acadèmia, institució oficialment dedicada a la llengua pròpia dels valencians, fins i tot el cartell que indica el bany diu “Aseo de caballeros“. És possible més valencianisme encara?

En aquest context, ens reunim una trentena de persones per a parlar de models de llengua. Mentre als despatxos del govern valencià tramen la destrucció del sistema educatiu públic, a fi d’assestar un colp definitiu al valencià, nosaltres compartim idees sobre com es pot millorar el model de llengua que utilitzem. Però, qui l’utilitza?, quan?, en quins contextos?.

A voltes somnie que forme part d’una cultura normal. Una d’eixes cultures que estan protegides per un estat, o per més d’un. Que no cal que em pregunte si les meues filles podran viure en la llengua en què s’estan formant. Que no m’ha d’entrar por de pensar que poden atacar-les pel fet que són catalanoparlants. Que podré llegir la premsa en el meu idioma, que elles podran entendre els dibuixos animats de la tele o l’espectacle infantil que hem pagat per entrar a veure, que podrem anar al cine i que entenguen la pel·lícula. Que no serà una odissea trobar una sessió de circ o de titelles en la seua llengua. Que cada vegada que em pregunten què diu un cartell no hauré d’explicar-los per què no està escrit en la llengua en què elles aprenen a llegir.

Cadascú és qui és i viu allà on li ha tocat, ja ho sé. Però em fa enveja la normalitat, la tranquil·litat. Poder dedicar l’energia a unes altres coses perquè les bàsiques, la supervivència (individual i també de grup, i -per tant- de la cultura) està garantida. No haver de preguntar-me si em diran que no m’entenen cada vegada que m’adrece a algú que no conec. No haver d’una reunió com la d’ahir  amb la clara sensació d’haver estat garbellant aigua. Disculpeu-me la tristesa.

Acaba d’entrar en vigor una llei que -en realitat- hauria de dir-se ‘llei de derogació de l’obligació de fumar en espais públics tancats’. Ja sé que el nom és massa llarg i que -de totes maneres- seria coneguda com a la llei del tabac. Però es veu que ara -i segons per a quins temes- el verb ‘prohibir’ té mala premsa.

Fa anys, abans de qualsevol llei antitabac, una senyora estava donant un biberó al seu fill en un bar,  a l’hora que sostenia una cigarreta encesa en l’altra mà, i venia a situar-la -pam amunt o avall- davant del meu nas. Quan li ho vaig fer notar, demanant-li que l’apartara, m’etzibà que no hi havia cap cartell que diguera ‘prohibit fumar’. Li vaig dir que tampoc no estava explícitament prohibit ficar-li el dit a l’ull, i jo no li ho estava fent. Vaig aconseguir que em llevara la cigarreta de la cara. Sospite que el seu fill no ho haurà tingut tan fàcil. 

El que fa aquesta llei no és prohibir sinó permetre. Ens permetrà a tots aquells a qui no ens agrada el fum del tabac entrar en establiments públics. La major part dels bars, pubs i locals d’actuacions han estat, per a mi, territori vedat durant molts anys. No puc suportar la ferum del fum, ni el fàstic que em provoca, i això m’ha dissuadit en centenars d’ocasions d’entrar a molts establiments. I per als fumadors  també estarà permés de seguir fumant, com els addictes a l’heroïna podran seguir punxant-se’n. Només que ho hauran de fer en un altre lloc.

No em sembla bona idea, en canvi, insistir en que és una llei que beneficiarà sobretot les persones fumadores. Em sembla un argument paternalista, i entenc que provoque rebuig. Estudis científics molt ben dissenyats han demostrat que el cervell addicte és ben capaç de generar tot tipus d’activitat justificatòria de l’addicció. Durant anys, van estar negant que el tabac fos perjudicial; després, negaven que ho fos per als fumadors passius. Fins i tot després que s’han identificat els mecanismes gènics pels quals el fum del tabac provoca diverses patologies incloent-hi el càncer, un oncle meu continuava afirmant que els metges li havien dit que -precisament a ell- el tabac no el perjudicava. Volen més demostració de la inesgotable capacitat del cervell humà per autoenganyar-se?

La llei ha de servir per a protegir el dret a respirar de qui no vol intoxicar-se amb fum de tabac. I ja sé que hi ha altres substàncies que ens enverinen. Seria desitjable que -en un futur pròxim- s’aprovaren lleis que deroguen l’obligació de respirar-les. Mentrestant, ja ho hem fet amb una, el fum del tabac, que era particularment desagradable perquè ens boicotejava precisament les estones d’oci. Serà un plaer poder anar a veure els partits del Barça al Café de l’Infern, sense haver d’ensumar la pudor dels veïns de taula, i sense haver de llançar la roba a la rentadora només tornar a casa. I després, en privat, que cadascú practique els vicis que més felicitat li proporcionen. Això sí, sense obligar ningú a compartir-los.

El 28 de desembre vam presentar el nostre llibre “Sortir de l’armari lingüístic”, a l’Espai Catalunya de Donostia. He de reconéixer que em va sorprendre trobar-hi més de 50 persones omplint la sala d’actes del Via Fora, disposades a escoltar-nos i a compartir les seues experiències. Un llibre escrit en català, un dia dels innocents, al País Basc: poca broma! Més enllà de la sorpresa, l’acte em va permetre d’aclarir definitivament alguns petits dubtes. Miraré d’explicar-ho.

Sovint dic que quan algú que coneix bé el castellà et diu que no t’entén si parles en català, generalment està mentint. Tot i això, sempre et quedes amb una certa recança, pensant que potser algú, sense mala intenció, realment no ens entén. Ja no el tornaré a tenir, aquest dubte. L’acte el va obrir Iñaki Arruti, en èuscar. Després, l’escriptor i diputat independentista Toni Strubell va fer una excel·lent introducció, en èuscar i en català, en què posà de manifest la necessitat d’un canvi polític profund que ens permeta d’agafar les regnes del nostre destí i restaurar la salut social de les nostres llengües. Jo vaig parlar tot el temps en català, i -finalment- la Gemma Sanginés va respondre en èuscar la major part de les preguntes, que els assistents havien formulat majoritàriament en eixa mateixa llengua. I tots ens vam entendre perfectament, tot el temps.

D’altra banda, es curiós constatar que el paisatge humà és ben semblant al que podem trobar en qualsevol presentació del llibre als territoris de parla catalana. Intervencions molt semblants, sovint marcades per un pessimisme que, si bé és comprensible, no resulta gens engrescador, i que és -precisament- allò que volem contribuir a superar. Hi ha -sempre- qui es queixa amargament de la gent que al seu ‘Egun on‘ respon amb un emfàtic ‘Buenos días‘ en què -qui intervé- vol llegir tota l’hostilitat de l’espanyolisme militant cap a les llengües no castellanes. Hi ha també qui, després d’afirmar que ell mateix era un ‘gudari‘ (un soldat, un lluitador) de jove, diu que això fatiga molt, i que -a més a més- cal reconéixer que  l’èuscar és una llengua difícil i que no és probable que la gent que ve de fora arribe a parlar-la.

No deu ser un idioma tan difícil quan els xiquets bascos de tres o quatre anys el parlen  correctament. Potser volia dir és que és difícil per als castellans, o per als catalans, perquè provenen de llengües romàniques amb estructures ben diferents. Doncs sí, això ho hem de reconéixer. Exactament igual de difícil com devia ser el castellà per als bascoparlants que es van veure obligats a aprendre’l quan els antecessors ideològics de l’actual govern d’Ajuria Enea, l’exèrcit franquista, guanyà la guerra civil. Si aquelles persones van poder aprendre l’espanyol, qualsevol altra pot aprendre l’èuscar. Més encara tenint en compte que ara mateix, en comptes d’etzibar colps de culata com feien els esforçats defensors de la  indissolubilitat de la pàtria espanyola,  l’estratègia que se segueix és la de posar cursos a disposició del personal.

I tal com passa ací, resulta curiós constatar com les persones que mantenen aquests tipus d’arguments, generalment ho fan per tal de justificar-se; per tal de dissimular les seues pròpies febleses i inconsistències. El mateix senyor que havia presumit de jove gudari (i que -en privat- ens havia assegurat que tot i el seu cansament, encara ara parlava en èuscar a tot arreu i amb tothom), cinc minuts més tard estava assegut a la barra del bar, conversant tranquil·lament en espanyol amb un altre senyor de la seua edat, que era perfectament euskaldun (bascòfon). Es veu que això del cansament només era una excusa per a tapar altres vergonyes: parlar en la seua llengua amb aquell altre home, que la compartia, no li hauria suposat cap esforç addicional.

Hem dit sovint que no cal exercir d’herois ni immolar-se en nom de la llengua; de cap llengua. Només cal que fem una cosa molt més senzilla: usar-la. Parlar  en la nostra llengua amb totes les persones que estiguen capacitades per a entendre’ns. Si en fa por, no cal que ho fem amb persones armades i perilloses (la majoria són fàcils d’identificar: porten uniforme). Si que cal, en canvi, fer-ho amb amics, coneguts i saludats, o amb desconeguts que no porten armes ni ens han demanat explícitament que els parlem en una altra llengua. No cal ser herois per a fer això; només cal un mínim de respecte pel nostre idioma i per nosaltres mateixos, i un cert grau d’autoestima i de dignitat personal. Esperem que l’any nou ens porte una bona epidèmia de dignitat, i que s’encomane a molta gent, tant als Països Catalans com a Euskalherria, i a tots els pobles que viuen amb una llengua imposada.

Diu el tòpic que a València no parla valencià ni Déu. Potser la frase ve del fet que -efectivament- l’església valenciana va abandonar fa anys i panys la llengua dels valencians, fent allò que tan magistralment ha fet la jerarquia catòlica al llarg dels segles: posar-se del costat dels forts i en contra dels febles. En tot cas, qui la diu no sol referir-se a les parròquies sinó a la gent pel carrer, i particularment als comerços.

“Tot és baixar del tren a l’estació del Nord i ja no sents parlar valencià a ningú!“. Segur que aquesta frase l’hem sentida un grapat de vegades. Proveu de preguntar a qui la diu: “I tu, en quina llengua parles quan vas a València?“. Si són sincers, la majoria et respondran que en castellà. I d’ací plora la criatura. Diuen que la vida és com un eco: allò que sents depén molt de què dius tu. I de com ho dius, hi afegiria jo.

Fa uns dies en vaig fer una prova. Era dissabte de vesprada i -amb la meua companya- vam anar  al carrer Colom, conegut centre comercial del Cap i Casal, amb la intenció de comprovar fins a quin punt la realitat s’ajustava o no al tòpic. Vàrem entrar en botigues i més botigues, sense descuidar-nos els coneguts grans magatzems. Ens adreçàvem a les dependentes (totes eren dones), preguntant per articles o demanant informació. En total ens atengueren dotze persones, de les quals onze ho van fer en valencià. Cal dir que la que ens atengué en castellà ens tractà amb la mateixa amabilitat que les altres.

Potser algú es preguntarà quin és el truc? L’explicaré amb molt de gust. El truc està en adreçar-te a les persones en valencià. Tant si et sembla que fan cara de ser valencianes com si no (per cert, com és concretament una cara de valencià?). I encara n’hi ha més: si et contesten en castellà, el truc consisteix a seguir parlant en valencià. No per obstinació, sinó per cortesia. Perquè probablement -d’entrada- no ha caigut en el compte que li estaves parlant en valencià, i ha seguit aplicant el vell automatisme de parlar als clients en espanyol. Quan tu continues en valencià, li dónes l’oportunitat de notar-ho i de poder passar tranquil·lament al valencià. Donar oportunitats a la gent és -sens dubte- un gest de cortesia i un acte de bona educació.

No sé quantes d’aquelles persones tenien el valencià com a llengua familiar, o quantes l’havien aprés a l’escola o al carrer. I no m’importa gens ni miqueta. Totes elles van fer, senzillament, una cosa ben normal, inequívocament professional i que té tota la lògica: es van adaptar a la llengua del client. Des d’una perspectiva comercial, es tracta -evidentment- d’una estratègia correcta. 

Quan entrem en un comerç, és molt probable que la persona que ens atén s’adapte a nosaltres. I això vol dir que la responsabilitat sobre quina llengua s’hi parlarà passa -d’entrada- per la nostra iniciativa. Si decidim fer-ho en valencià, hi ha moltes més probabilitats que ens contesten en la mateixa llengua, que no si optem per amagar la llengua i -treballant a favor de la confirmació del tòpic- parlem directament en castellà. 

Els tòpics, com els prejudicis, només s’estavellen contra l’experiència directa. Per això, quan anem a València, quan entrem als comerços o als grans magatzems, provem-ho i comprovem-ho. Provem -d’entrada- a parlar en valencià, i comprovem quanta gent ens respon parlant com nosaltres. I si us ha semblat que les meues xifres són exagerades, em sembla molt bé: feu la vostra pròpia estadística. Proveu i comproveu què passa quan -d’entrada- parleu en valencià.

L’expressió s’aplica a una pràctica comuna entre alguns científics (que no una pràctica científica), que consisteix a aplicar diversos tractaments estadístics a un conjunt de dades, fins que s’aconsegueix que proporcionen resultats favorables als seus punts de vista. No cal dir que no és una bona pràctica. Cal dir , però, que les revistes científiques més prestigioses són força reticents a acceptar articles elaborats mitjançant aquests procediments de dubtosa qualitat ètica i nul·la utilitat científica.

Afortunadament per a ells, el govern valencià no necessita publicar res en revistes científiques. Ja tenen a la seua disposició -i a la del seu partit- els mitjans públics que paguem entre tots els valencians, i una bona colla de mitjans privats però sobradament submisos i bavosament complaents. 

És així com afirmen que el 93.9% de la població entén el valencià, i que el 76.7% sap parlar-lo. És veritat que no els ha calgut torturar massa les dades (i això que alguns d’ells deuen tenir la capacitat torturadora profundament inscrita en el seu ADN familiar i polític). S’han limitat a ajuntar els resultats corresponents a les persones que han declarat que l’entenien ‘una mica’ amb els dels que deien entendre’l ‘bastant bé’ i ‘perfectament’, per a obtenir la magnífica xifra d’un 93.9%. 

Perquè ens en fem una idea, aplicant aquest procediment a les avaluacions acadèmiques, acabaríem amb el fracàs escolar, sense necessitat de costosos procediments com ara contractar més professors, traure els estudiants dels barracons eternament provisionals en què els han instal·lat, o invertir en formació del personal. Si ajuntem en un mateix sac tots els estudiants que suspenen amb una nota superior a 2, amb els que aproven, els que trauen notables i els excel·lents, podrem afirmar sense enrojolar-nos, que més del 90% dels estudiants triomfen al sistema educatiu. A l’altra banda, a la dels fracassats, només hi haurà aquells que no han estat capaços de superar una minsa nota de 2; probablement, menys d’un 10%. Ben mirat, és estrany que l’homenet que comanda la Conselleria d’Educació no haja pensat encara en aquesta possibilitat de maquillar els nefastos resultats de la seua gestió.

D’altra banda, si ens creiem les seues mentides, i sobretot si -com cal esperar- ells mateixos se les creuen, llavors és absolutament incomprensible que la Generalitat faça un ús tan escàs del valencià. Si més del 90% de la població l’entén, quin és el problema per a usar-lo? Per què els nostres representants públics parlen unes vegades en castellà i les altres en espanyol? Per quins set sous la publicitat institucional de la Generalitat utilitza majoritàriament el castellà? Per quins obscurs motius Canal 9 no emet ni una sola pel·lícula o sèrie en valencià? Si tothom l’entén!

Potser la resposta és que entre aquell 6.1% de persones que han declarat no entendre el valencià ni poc ni molt, s’hi compten molts dels membres del govern valencià i de les seues famílies. Són tots aquells que després de fer la preceptiva declaració d’amor etern i profund a la llengua dels valencians, parlen als seus fills en la dels castellans, i no se’ls escapa una paraula en valencià ni per casualitat. Potser és per això que inverteixen tants esforços i tants diners -dels nostres-  per aconseguir que la majoria de la població ens acabem convertint en això que ells ja són ara: una colla de discapacitats lingüístics.

Resulta fàcil fer la comparació entre una cosa i l’altra. Fonamentalment perquè són, en part, una mateixa cosa. Dopar-se en l’esport és fer trampa per a guanyar. És violar el principi d’igualtat (tot i que la natura mateixa ja el viola -d’entrada- concedint-nos tan distintes dotacions genètiques), i traure’n profit en perjudici d’altres. Dopar-se és -per posar un cas- fer com eixos alcaldes que empadronen una trentena de persones al seu domicili, i amb eixos vots guanyen l’ajuntament, i amb uns pocs ajuntaments així, guanyen la Diputació, des d’on estrangulen econòmicament els ajuntament que no els són afins…i així successivament.

Com ells, els esportistes tramposos també trauen pit quan guanyen, i s’emboliquen amb les banderes corresponents, a major glòria dels governs que els han permés de fer trampes, a canvi de més glòria, prestigi i presència internacional. I és que l’esport, des que -en temps de la guerra freda es va convertir en un fenomen de masses i en un negoci internacional de gran rendibilitat econòmica- sempre ha estat al servei de la política.

Concretament, al servei dels nacionalismes de veritat. dels nacionalismes autènticament perillosos, que són els que tenen al darrere un estat amb exèrcit; i al capdavant fanàtics capaços de penjar banderes quilomètriques i de somiar amb fileres de tancs entrant de nou per la Diagonal de Barcelona. Els mateixos fanàtics que fan els ulls grossos quan les trampes dels esportistes beneficien la seua nació, i -en canvi- s’indignen i clamen per la separació entre esport i política quan en un estadi, la gent xiula el seu himne i gira l’esquena al seu rei. Els mateixos fanàtics s’omplen la boca dient que això seu no és nacionalisme sinó patriotisme, o millor encara, patriotisme constitucional.

Com en la política, en l’esport també hi ha gent honesta, que s’esforça de valent i que no guanya sempre. Gent que treballa cada dia sense fer trampes, sense ajudes il·lícites, sense forçar les lleis perquè els beneficien sempre, i perquè perjudiquen els que ells consideren enemics. Gent que -quan guanyen- ho fan perquè són més bons, i no perquè il·legalitzen els rivals, compren els  àrbitres o prenen drogues a què els altres no tenen accés. Com en l’esport, en la política és més difícil de trobar gent així en les primeres files, entre els noms més coneguts de l’elit més exclusiva. Com en l’esport, tampoc en la política no és impossible. Com està passant amb la política, en l’esport s’està estenent el descrèdit, i acaba també per afectar aquells que són honestos. És una llàstima; la major part dels esportistes ho són. Com la majoria dels qui es dediquen a la política. Òbviament, ni en un cas ni en l’altre, ho són tots.

Sóc valencià i -per tant- no podré votar a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, malgrat que jo considere que Catalunya és part del meu país. Si no fos per aquest petit detall, hi votaria. I ho faria per una candidatura capaç de respondre a dos requisits fonamentals: (1) tenir com a prioritat la finalització -com més aviat millor- de l’espoliació fiscal que pateix Catalunya, mitjançant la declaració de la independència per mitjans democràtics i no violents, i (2) comprometre’s públicament a no pactar amb cap força política de caràcter regionalista, i a no donar -en cap cas- suport ni estabilitat a cap govern autonòmic.

No sóc -ni de bon tros- un especialista en teoria política, i  és per això que he de confiar en allò que expliquen algunes altres persones que sí que ho són. I sembla que -d’acord amb els experts- als països en què s’ha produït recentment (durant el darrer mig segle) un procés d’independència, mai no s’ha vist el cas d’un partit independentista donant estabilitat al govern subaltern, siga anomenat regional o autonòmic, o de qualsevol altra manera.

Donar estabilitat és una expressió que sona bé. Ens n’evoca unes altres de ben sonants com ara ‘sentit d’estat’ o fins i tot ‘responsabilitat’. I tanmateix, per tal d’entendre correctament aquestes expressions, cal atendre també als complements. Donar estabilitat a qui?; sentit de quin estat?; responsabilitat davant de qui?. Si mirem de contestar aquestes senzilles preguntes, ho entendrem més fàcilment. 

Donar estabilitat a un govern subaltern és una forma de contribuir al manteniment de l’estat que ens espolia, i significa -per tant- responsabilitzar-se del manteniment de la injustícia, de la subordinació i de la mateixa espoliació econòmica. És això el que ha de fer un partit que es declara partidari de la independència? Jo crec que no. Crec que un partit independentista ha d’intentar assolir una majoria que li permeta de declarar la independència. I que -mentre no la té- ha d’estar a l’oposició. I no precisament per tal de fer una oposició ‘responsable’ o ‘constructiva’, sinó per esperar i aprofitar les oportunitats d’avançar cap a l’únic canvi autèntic, que és l’assoliment de la plena sobirania. 

Fa 35 anys, quan va morir el dictador i es va perpetrar la continuïtat consensuada i més o menys disfressada del règim, el sentit d’estat i la responsabilitat dels partits que van participar en les negociacions continuistes van permetre -precisament- l’estabilitat i el manteniment del statu quo. És per això, per la noció de regionalisme que van contribuir a assentar, que jo que sóc valencià, no puc votar en les eleccions al Parlament de Catalunya. També és per això que -encara que em fos possible votar- no donaria suport a cap partit disposat a exercir -d’aquesta submisa manera- la seua responsabilitat i el seu sentit d’estat.

Al setembre de 2009, una senyora que viatjava de Girona a l’Alguer, després d’adreçar-se en català al guàrdia civil de la duana, fou -primer- invitada a expressar-se en castellà, després interrogada, i finalment, retinguda fins que va perdre el vol. Com a persona respectuosa de la llei,  l’Àngels Monera va interposar, posteriorment, una denúncia al jutjat. A resultes d’això, la condemnaren per insults a l’autoritat, i l’obligaren a pagar una indemnització al funcionari que no trobava correcte haver d’escoltar català a l’aeroport de Girona.  Podeu imaginar quines serien les conseqüències si un ciutadà castellanoparlant, en qualsevol aeroport, fos obligat a expressar-se en català?

Saïda Saadouki, la traductora que -l’agost de 2010- va gosar de saludar en català al guàrdia civil que custodiava l’entrada de la caserna de Palma, també fou insultada per això. “Mora catalanista” i algunes altres floretes, va haver d’escoltar de llavis del guàrdia en qüestió i del seu capità, que es veu que -a més a més- considerava que el català era una llengua que no existia. És curiós com una cosa sense existència pot exasperar tant segons quins individus: deuen ser misteris reservats a segons quines capacitats intel·lectuals. Finalment, la jutge -que no va admetre com a prova la gravació de la conversa (és lògic: podria haver desmentit la declaració del guàrdia)- l’ha condemnada a ella, que també ha perdut la feina de traductora,  a pagar una indemnització a l’oficial que la va insultar.

Això són només un parell de mostres de coses que passen, al nostre territori, ara i adés; no massa sovint. Només amb la freqüència justa perquè no arribem a oblidar qui som nosaltres, qui són ells, i qui mana. Al principi, fa ja uns segles, i de nou fa unes quantes dècades, calgué fer-ho ben palés i extensiu a tothom. Així, a uns i a altres els rentaven la boca amb sabó o els fotien un parell d’hòsties ben pegades perquè aprengueren a parlar en cristià. A les escoles es prohibia tota llengua que no fos el castellà, i era impossible trobar -fora de l’àmbit estrictament privat i familiar- espais de comunicació normal en català. Ara, però, estem en una altra fase. Això  tan groller seria contraproduent, i només cal algun recordatori de tant en tant, per tal que no ens arribem a creure que les coses han canviat del tot; perquè no perdem de vista qui és l’amo, i davant de qui ens hem d’agenollar, quan toca.

I toca sempre que una persona, independentment de la seua edat, condició, nivell de formació i competència, es troba davant d’un energumen amb pistola i uniforme, que -com a fidel representant de l’essència més profunda de l’estat que li paga el sou- detesta tota forma de cultura, i odia tota llengua que no siga l’única que ell coneix (és tan incongruent això en un estat en què fins i tot el president del govern és ridículament monolingüe?).

L’únic avantatge de tot això, ja ho he dit en altres ocasions, és que ens pot ajudar a traure’ns la bena dels ulls i acceptar d’una vegada que no tenim un estat de dret. O que el que tenim (i paguem) no és nostre. Necessitem dotar-nos d’un sistema judicial de protecció dels nostres drets civils, que l’estat espanyol no ens proporcionarà mai. L’estructura política i jurídica (no sé si és pertinent fer aquesta distinció en el cas que ens ocupa) de l’estat espanyol, hereva d’una dictadura ultranacionalista, no està dissenyada da per a protegir-nos sinó per a sacralitzar i eternitzar els privilegis d’uns altres. Les seues lleis i els seus jutges sempre els protegiran i defensaran a ells. I és evident que a nosaltres, no ens consideren dels seus.

Ferran Parada i Pere Palés són empresaris i són valencians. Són empresaris perquè han estat capaços de tenir un somni, de dissenyar-lo, d’abocar-hi hores, il·lusió, esforç i diners, i de fer-lo anar endavant en forma d’empresa. Una empresa que, com qualsevol altra, pot i vol generar riquesa. Riquesa per a ells, per descomptat. I també per als seus proveïdors, col·laboradors i treballadors. Riquesa també per a la societat, en la mesura en què podrà accedir a uns productes que -si més no- estaven molt més amagats, abans que ells dos es decidiren a mostrar-los.

També són valencians. I això, en el seu cas, no indica només un lloc de naixement, sinó també un compromís i una vocació. En lloc de fer com molts altres, que avergonyits de ser valencians ho oculten tant com poden, començant per amagar la llengua (la pròpia, que l’altra la fan servir a tort i dret), exerceixen de valencians. Creen una empresa de distribució, l’anomenen Terra Valenciana (www.terravalenciana.com), i es dediquen a comercialitzar productes valencians, del ram de l’alimentació.

És fama que els valencians tenim una certa tendència al menfotisme i a ignorar tot allò que és nostre i que ens hauria d’enorgullir legítimament. No m’agrada aquesta fama. Tampoc no m’agrada la tendència esmentada, quan la veig en molts dels nostres paisans. Encara em desagrada més quan la veig -amplificada fins a l’exageració- en les persones que ens governen o ens representen en les institucions públiques. És precisament per això que em complau especialment de trobar una gent que té el valor i la capacitat d’arriscar els seus diners i el seu treball per a traure avant un projecte ple de dignitat i d’autoestima.

Si autoodi és detestar característiques que ens són pròpies (color, origen, idioma, fonètica…), autoestima és -per contra- apreciar allò que és nostre. Sense menysprear res ni ningú només perquè vinga de fora, es tracta de respectar-nos i de voler allò que tenim i allò que podem oferir al món com a valencians. I, entre més coses, podem oferir productes d’una qualitat excel·lent, fets ací, a casa nostra, per gent nostra. Des dels torrons, el vi o les cerveses artesanals fins a la música, la literatura o la investigació científica. És això, exercir l’autoestima, el que fa Terra Valenciana en l’àmbit del comerç.

I si és veritat que també hi ha valencians que no s’apunten al menfotisme. Si n’hi ha que estimem  sense manies ni complexos allò que és nostre, una de les coses que podem fer és donar suport a iniciatives com aquesta. Donar suport també vol dir felicitar-los o expressar la nostra solidaritat i desitjar-los bona sort, però ells són -ja ho he dit al principi- empresaris; empresaris valencians. De manera que el millor suport que els podem oferir és comprar i recomanar els seus productes. Ara que s’acosten les festes de Nadal, regalem productes valencians. Perquè són bons i perquè són valencians. Perquè nosaltres som bons, i perquè som valencians.

Diu la número dos de la llista socialista al Parlament català  que està en contra de l’independentisme que no s’explica. La frase, cal reconèixer-ho, queda bé. Això d’explicar-se té bona premsa. El que passa és que -segons com- sembla que només s’ha d’explicar qui fa alguna proposta nova, mentre que -per contra- els qui mantenen propostes que fa anys i panys que fracassen estrepitosament, no cal que donen cap explicació.

Com a alternativa, la senyora Montserrat Tura diu que defensa el federalisme, “perquè si es produeix un estat realment federal a Catalunya se la deixarà ser tal com és”. Em sembla fantàstic. I també podem defensar l’igualitarisme planetari, perquè si es produeix, no hi haurà injustícies, la riquesa es distribuirà equitativament i ningú no morirà de fam. Aquest “si es produeix” deu voler dir si hi ha un miracle, i del cel baixa una llum encegadora que converteix els espanyols en federalistes, o millor encara, en federalistes de tota la vida.

I com explica la senyora Tura aquest federalisme que s’ha de produir? Si no s’ha produït en els darrers trenta anys, des que la dictadura es va transformar en la democràcia de fireta que patim actualment, per què s’hauria de produir ara? Si no s’ha produït en cap dels períodes en què el seu partit ha governat Espanya, per què ho hauria de fer ara?

Aplicant una vella dita, podríem afirmar que si un no ho vol, dos no es federen. I si alguna cosa ha quedat ben clara és que Espanya no vol ser un estat federal. Per tant, seguint les regles més bàsiques de la lògica, cal admetre que és molt més probable -i infinitament més viable- declarar la independència (que depén del parlament català), que no convertir Espanya en un estat federal, cosa que haurien de fer les corts espanyoles, posant-se d’acord per a reformar la constitució, i per majoria de dos terços. Hi ha res que siga més impossible que això?

Estic en contra del federalisme que no s’explica. I sobretot, estic en contra de la gent que diu les mateixes mentides una campanya darrere d’una altra, potser considerant que s’adrecen a un auditori imbècil, incapaç de raonar per si mateix. O ens expliquen com és que faran per convertir la massa social espanyola en una munió de federalistes convençuts, o abandonen la cançoneta estúpida del federalisme i admeten que -tal com deixen ben clar els socialistes catalans en cadascuna de les votacions compromeses a les corts espanyoles- tot el seu horitzó nacional és  trobar la manera més dissimulada possible de seguir mantenint la submissió abjecta a l’Espanya de sempre, l’Espanya que no ha estat mai, no és, i mai no serà federalista.