Agenollar-nos quan toca

Al setembre de 2009, una senyora que viatjava de Girona a l’Alguer, després d’adreçar-se en català al guàrdia civil de la duana, fou -primer- invitada a expressar-se en castellà, després interrogada, i finalment, retinguda fins que va perdre el vol. Com a persona respectuosa de la llei,  l’Àngels Monera va interposar, posteriorment, una denúncia al jutjat. A resultes d’això, la condemnaren per insults a l’autoritat, i l’obligaren a pagar una indemnització al funcionari que no trobava correcte haver d’escoltar català a l’aeroport de Girona.  Podeu imaginar quines serien les conseqüències si un ciutadà castellanoparlant, en qualsevol aeroport, fos obligat a expressar-se en català?

Saïda Saadouki, la traductora que -l’agost de 2010- va gosar de saludar en català al guàrdia civil que custodiava l’entrada de la caserna de Palma, també fou insultada per això. “Mora catalanista” i algunes altres floretes, va haver d’escoltar de llavis del guàrdia en qüestió i del seu capità, que es veu que -a més a més- considerava que el català era una llengua que no existia. És curiós com una cosa sense existència pot exasperar tant segons quins individus: deuen ser misteris reservats a segons quines capacitats intel·lectuals. Finalment, la jutge -que no va admetre com a prova la gravació de la conversa (és lògic: podria haver desmentit la declaració del guàrdia)- l’ha condemnada a ella, que també ha perdut la feina de traductora,  a pagar una indemnització a l’oficial que la va insultar.

Això són només un parell de mostres de coses que passen, al nostre territori, ara i adés; no massa sovint. Només amb la freqüència justa perquè no arribem a oblidar qui som nosaltres, qui són ells, i qui mana. Al principi, fa ja uns segles, i de nou fa unes quantes dècades, calgué fer-ho ben palés i extensiu a tothom. Així, a uns i a altres els rentaven la boca amb sabó o els fotien un parell d’hòsties ben pegades perquè aprengueren a parlar en cristià. A les escoles es prohibia tota llengua que no fos el castellà, i era impossible trobar -fora de l’àmbit estrictament privat i familiar- espais de comunicació normal en català. Ara, però, estem en una altra fase. Això  tan groller seria contraproduent, i només cal algun recordatori de tant en tant, per tal que no ens arribem a creure que les coses han canviat del tot; perquè no perdem de vista qui és l’amo, i davant de qui ens hem d’agenollar, quan toca.

I toca sempre que una persona, independentment de la seua edat, condició, nivell de formació i competència, es troba davant d’un energumen amb pistola i uniforme, que -com a fidel representant de l’essència més profunda de l’estat que li paga el sou- detesta tota forma de cultura, i odia tota llengua que no siga l’única que ell coneix (és tan incongruent això en un estat en què fins i tot el president del govern és ridículament monolingüe?).

L’únic avantatge de tot això, ja ho he dit en altres ocasions, és que ens pot ajudar a traure’ns la bena dels ulls i acceptar d’una vegada que no tenim un estat de dret. O que el que tenim (i paguem) no és nostre. Necessitem dotar-nos d’un sistema judicial de protecció dels nostres drets civils, que l’estat espanyol no ens proporcionarà mai. L’estructura política i jurídica (no sé si és pertinent fer aquesta distinció en el cas que ens ocupa) de l’estat espanyol, hereva d’una dictadura ultranacionalista, no està dissenyada da per a protegir-nos sinó per a sacralitzar i eternitzar els privilegis d’uns altres. Les seues lleis i els seus jutges sempre els protegiran i defensaran a ells. I és evident que a nosaltres, no ens consideren dels seus.