Ajudar els fills

Sense necessitat de prometre-ho per escrit, diria que molts pares (dels dos sexes, per descomptat) miren d’ajudar tant com poden amb les tasques escolars. Això mateix intentava hui, camí de l’escola, quan la filla em demanava què són els registres col·loquial i estàndard.

Com a exemple, li he dit que l’estàndard és el que usen els mitjans de comunicació, i per a il·lustrar-ho, he sintonitzat la ràdio d’Àpunt, en un moment en què el locutor explicava que s’havia arribat a un acord, i continuava dient que hi hauria un nou decret-llei.

El problema és que pronunciava ‘acord’ amb una o tancada, i que ‘decret-llei’ sonava exactament ‘decret-iei‘. Mala sort! No li he pogut donar un exemple d’ús de l’estàndard, perquè es veu que per a treballar com a locutor de ràdio en Àpunt, no cal tindre competència lingüística en la llengua de l’emissora. I sí, la competència fonètica és part de la competència lingüística. I no, no cal exigir-la als parlants individuals, que fan bé d’usar la llengua amb independència de quines siguen les seues habilitats de pronúncia. És als professionals als qui se’ls ha d’exigir competència professional. I si et guanyes la vida locutant per la ràdio, no sembla excessivament destarifat que se’ls demane que siguen capaços de parlar un valencià normatiu i fonèticament correcte.

No m’ha servit per a explicar les diferències entre estàndard i col·loquial, però sí les que hi ha entre una llengua normal(itzada) i una ben anormal(itzada), com el valencià, i també quines són les coses que es podrien fer (i no es fan) si hi haguera una intenció real de contribuir a retornar-li la normalitat.

Què pot aportar la psicologia evolucionista a la comprensió del comportament lingüístic?

El passat dijous 31 de gener, vaig fer una conferència titulada «Res a dir? Què pot aportar la psicologia evolucionista a la comprensió del comportament lingüístic», a la Sala de Professors de la Facultat de Filologia de la UB. L’organitzava el CUSC (https://cuscub.wordpress.com), que celebrava els primers 20 anys d’existència.

El diàleg posterior va ser especialment interessant. Sobretot, la part que tingué lloc al voltant d’unes cerveses alemanyes molt ben aconseguides, que vaig compartir amb els professors Xavier Vila i Amadeu Viana.

Si voleu, la podeu trobar a: https://youtu.be/tmoNnTpJFvo

Esquerres, dretes i autoritarisme

Un comentari sentit fa poc, en directe, (“És inconcebible que una persona siga d’esquerres i no estiga a favor de l’autodeterminació de les persones i dels pobles”), m’ha fet pensar en una de les trampes més comuns que ens fem, fins i tot quan juguem al solitari.

Convé recordar que el cervell humà no ha evolucionat tant per a trobar la veritat com per a tindre raó. A algú li semblarà que és el mateix, però no, no ho és.

Si cada vegada que un element englobat en una categoria fa una cosa mal feta, el traem fora de la categoria, la categoria semblarà sempre perfecta i impol·luta. Ara bé, això no deixa de ser una burda trampa per a mantindre neta la categoria.

En posaré un exemple. Si després d’haver pres el poder com a conseqüència d’una revolució comunista, un governant actua tirànicament i es converteix en uin dictador, i llavors deixem de considerar que és d’esquerres, podrem continuar dient que no hi ha tirans d’esquerres, o que l’esquerra no pot ser tirànica. Supose que si l’objectiu és conservar una consciència neta, l’estratègia pot ser individualment efectiva. També és, però, d’una deshonestedat intel·lectual evident.

Durant molt de temps, la psicologia social ha utilitzat una escala d’autoritarisme que només considerava l’autoritarisme de dretes. Les puntuacions  altes de l’escala únicament s’assolien si qui la responia es mostrava d’acord amb afirmacions de caràcter marcadament conservador. Tanmateix, en el moment en què s’ha dissenyat una escala d’autoritarisme que també s’ajusta a ideologies esquerranes, els resultats han mostrat clarament que l’eix esquerra-dreta (progressisme-conservadorisme) i l’eix autoritarisme-democràcia, són ortogonals. És a dir que es pot ser molt o poc autoritari, alhora que puntúes alt o baix en l’escala de progressisme.

Dit d’una altra manera, i per si queda més clar, hi ha dictadors (si més no, en potència) tant a la dreta com a l’esquerra de l’espectre polític. Per si la història no ho havia demostrat a bastament, ara ho confirmen els instruments que usem per a investigar la conducta social, i les actituds subjacents.

Per tant, la frase que enceta l’article, s’hauria de reescriure, en la meua opinió, així:  “És inconcebible que una persona siga demòcrata i no estiga a favor de l’autodeterminació de les persones i dels pobles”

Antievolucionisme modern (2)

Explicar cada any com  els mecanismes de l’evolució ens ajuden a entendre la conducta humana m’ha proporcionat una excel·lent oportunitat per a observar les dificultats que els humans experimentem a l’hora de copsar plenament l’abast de les hipòtesis evolucionistes. Generalment, faig classes amb grups de bons estudiants; persones joves, intel·lectualment ben capacitades i inquietes, amb ganes de saber. Les preguntes i els arguments solen repetir-se en cada curs, i tinc la impressió les discussions que se’n deriven -com sempre que hi ha un debat honest- m’han resultat tan profitoses a mi com a ells. Efectivament, l’ensenyament és un procés de caràcter bidireccional, en què el benefici no es limita al fet que els estudiants aprenen del professor.

La primera dificultat que podem identificar deriva precisament de la naturalesa del nostre cervell, que ha evolucionat per a resoldre eficaçment problemes que tenen lloc en seqüències temporals relativament curtes. Som molt hàbils per a trobar solucions a fenòmens que ocorren en segons, minuts, hores, dies… i fins i tot al llarg d’uns quants anys. Des de predir la reacció immediata d’un animal o persona a un estímul concret fins a entendre com progressa una plantació fins al moment de la collita, mesos després, els cervells humans han evolucionat per a comprendre i ser capaços d’actuar sobre situacions temporalment limitades a períodes relativament curts. Les coses que s’esdevenen en períodes molt més llargs, en canvi,  ja no ens resulten tan intuïtivament senzilles, i l’evolució ocorre gradualment, al llarg de milers de generacions, i ho fa mitjançant la producció de canvis pràcticament imperceptibles. Els mecanismes perceptius i cognitius que hem desenvolupat al llarg de milions d’anys d’evolució estan perfectament adaptats a terminis temporals relativament curts i, en canvi, no ens ajuden precisament a entendre allò que s’esdevé en períodes llarguíssims.  Dit d’una altra manera, la immensa major part dels humans que han viscut, des de l’inici dels temps fins ara, no han necessitat entendre un procés tan complex com l’evolució. Ans al contrari, han pogut sobreviure i reproduir-se sense que la capacitat de manejar-se amb la complexitat suposara cap inconvenient, o els perjudicara l’èxit reproductiu. Així, podem dir que la primera barrera per a entendre l’impacte de l’evolució sobre el cervell humà és, precisament, el tipus de problemes que el nostre cervell ha evolucionat per a resoldre.

La segona barrera és, en la meua experiència, la gran prevalència d’una fal·làcia lògica, ja esmentada pel filòsof E.G. Moore en 1903. La fal·làcia naturalista es pot descriure com una confusió entre ‘deure’ i ‘ser’, i sol resumir-se en la frase: “allò que és natural, és bo”. És a dir, confon la descripció científica d’una conducta humana, amb la prescripció de la mateixa conducta. La fal·làcia és fàcil d’entendre i de rebutjar teòricament, i tanmateix, un curs darrere d’un altre, veig estudiants que, després de conéixer-la i ser capaços d’identificar-la , l’apliquen inadvertidament en els raonaments que fan mentre discutim d’evolució. Si tot allò que és natural fóra bo, hauríem de deixar immediatament d’investigar la curació de malalties (són perfectament naturals), i hauríem d’assumir que és correcte que els forts abusen dels dèbils (passa constantment, en la naturalesa), entre moltes altres coses. És obvi, i fàcil d’entendre, que descriure un fenomen no implica afirmar que hem de renunciar a qualsevol possibilitat de modificar-lo, veritat? Així, per exemple, identificar l’impuls agressiu que els humans experimentem, no equival a proposar que la violència ha de ser legalment acceptada. Observar com, sistemàticament, les xiquetes obtenen millors resultats en habilitats relacionades amb la lecto-escriptura que els xiquets, no implica assumir que no hem de millorar les capacitats masculines en eixa àrea… i així successivament.

També hi sol aparéixer una barrera de caràcter ideològic. És cert que els postulats evolucionistes han estat històricament tergiversats per tal de sustentar suposades superioritats racials o de sexe. L’anomenat Darwinisme social tenia com a objectiu la justificació pseudocientífica d’unes certes desigualtats. Això no justifica, però, que confonguem la descripció científica d’un fernomen amb l’inent il·legítim d’usar la ciència per a propòsits polítics concrets. Menys encara, pot justificar la resistència a usar les hipòtesis que deriven de la teoria de l’evolució per a mirar d’entendre la conducta humana. Només una comprensió profunda del funcionament del cervell humà ens pot permetre d’arbitrar les mesures necessàries per a modificar efectivament aquells comportaments que considerem que cal canviar.

En la mateixa línia, he observat que molts estudiants es resisteixen a identificar les bases biològiques del comportament humà perquè assumeixen, equivocadament, que la biologia és immodificable. És un error curiós, perquè si això fóra cert, com podria haver-se produït l’evolució? Que una conducta tinga una base biològica (totes en tenen), o genètica (el mateix comentari s’hi aplica), no significa que siga impossible modificar-la. Per a entendre que totes les nostres conductes estan basades en processos biològics, hi ha un exercici que m’agrada proposar als estudiants, i que propose ara als lectors: penseu en una o dos conductes que, ara com ara, considereu que no tenen cap base biològica.

Ja les teniu? Doncs, ara penseu quantes d’eixes conductes podríen ser dutes a terme per un cadàver. Cap? Llavors, totes són conductes biològiques. Biologia significa l’estudi de la vida. Els humans, fins on jo sé, som éssers vius. I, per tant, totes les nostres conductes depenen de la vida; és a dir: són biològiques.

Si alguna vegada, algú ha estat capaç de modificar un comportament (deixar de fumar, menjar més verdura, començar a fer exercici, estudiar per a un examen…), això vol dir que diversos processos biològics, que estaven a càrrec de la conducta anterior, han experimentat canvis. Neurones que disparaven amb una determinada freqüència han passat a fer-ho amb una altra; hormones que estimulaven uns receptors, potser han deixat de fer-ho; proteïnes que se sintetitzaven en una proporció, ho fan ara en una altra… Tot això són fenòmens biològics, que afecten en diverses mesures la conducta de l’organisme en què es produïxen.

En conjunt, trobe que eixes tres barreres: la perceptivo-cognitiva, la fal·làcia naturalista, i la ideològica són els obstacles principals que dificulten la comprensió dels efectes de l’evolució sobre la conducta humana. No són, he de dir, barreres infranquejables. La meua impressió és que els estudiants més capacitats les superen ràpidament, i que tots ho poden fer, amb informació i formació apropiades.

Si parlem, més genèricament, de dificultats per a entendre el comportament dels humans, n’hi ha una que a mi em sembla crucial: la tendència a exagerar el rol que hi juga la consciència. Això, però, és massa extens com per a dedicar-li un simple paràgraf. Necessitaria, com a mínim, un article sencer, si no un llibre complet.

Antievolucionisme modern (1)

La idea d’oposar-se a la teoria de l’evolució sol evocar referents religiosos, sostinguts des de perspectives socialment conservadores. És difícil trobar un exemple més clar d’aquesta mena d’oposició, que la frase atribuïda a Lady Ashley, després de saber que Darwin havia proposat la idea que els humans descendim d’altres primats: “Esperem que no siga cert; i si és cert, esperem que la gent no ho arribe a saber”.

Molts progressistes somriuen sarcàsticament davant de manifestacions antievolucionistes d’aquest l’estil. I tanmateix, tinc la impressió que, actualment, la major part de l’oposició real a l’evolucionisme no prové de les files del conservadorisme, sinó que està fortament arrelada en el determinisme social o cultural, molt més característic de posicions escorades a l’esquerra en l’espectre polític.

No és, com en el cas de Lady Ashley, una oposició conceptual a la idea que provenim d’altres espècies, o un qüestionament frontal de l’evolucionisme en sí mateix. Ans al contrari, generalment es declaren decidits partidaris de la teoria de l’evolució i de la ciència en general. El problema ve a l’hora d’aplicar els principis científics i evolucionistes a l’estudi de l’espècie humana. És com si acceptaren l’evolució fins a l’alçada del coll. Ara bé, si parlem de la conducta, i per tant -tot i que no en exclusiva- del cervell, s’ha acabat el bròquil!: les causes de la conducta humana s’han de trobar exclusivament en les influències socials i culturals a què estem sotmesos.

Les coses que han passat, les pressions evolutives que hem experimentat al llarg dels milions d’anys que ens han dut a ser com som ara, no tenen cap importància, al costat de l’efecte de modelatge d’una sèrie de televisió, o del poder immens de les instruccions que rebem a l’escola o en família. Les preferències distintes que hòmens i dones expressen en múltiples àrees no tenen res a vore amb que l’evolució ha primat característiques distintes en un i l’altre sexe, tal com ho ha fet en la resta d’espècies que recorren a la reproducció sexual. Ans al contrari, han de ser producte d’una malintencionada conspiració que malda per inculcar diferències en uns cervells que, violant tots els postulats evolucionistes, resulta que són indiferenciats, i que no contenen característiques essencialment diferents, que modifiquen la probabilitat de conductes vinculades a aspectes com ara la reproducció.

El determinisme cultural considera, per exemple, que el fet que les cries femella de ximpanzé agombolen branques com si foren criatures, mentre les cries mascle es dediquen a lluitar i acaçar-se, s’explica perquè amb això estan practicant destreses que els serviran en el futur. Tanmateix, quan passem a l’espècie humana, si les xiquetes solen preferir els jocs amb nines, i els xiquets es fabriquen pistoles amb qualsevol estri que troben, això s’explica perquè estan sotmesos a models socials que els forcen a fer eixes tries.

Què ha passat perquè un model explicatiu deixe de ser vàlid quan canvien d’espècie? És sabut que compartim més d’un 98% del genoma amb els ximpanzés. I tanmateix, a l’hora d’explicar una conducta, cal abandonar els postulats de la ciència, si hem passat a interessar-nos per l’espècie humana?

Quan era estudiant, sovint vaig sentir a dir que els humans ens havíem alliberat de les pressions selectives de l’evolució, gràcies al gran desenvolupament del nostre cervell. Mai no em van respondre, però, la pregunta (que vaig repetir unes quantes vegades, a professors diferents) de com ho havíem fet, això. Quin és el mecanisme que permet que una espècie salte a una categoria diferent? Què fa que un cervell, òrgan tan tan biològic com un fetge, un renyó o una cama, deixe d’estar sotmés a les pressions evolutives que l’han fet precisament com és? En quin moment deixem d’estar sotmesos a les mateixes lleis de la naturalesa que afecten tots els altres éssers vius? El misteri, per a mi, és com dimonis s’explica tot això, sense negar palmàriament la ciència? Perquè és això el que fan, una adscripció explícita a la ciència, al mateix temps que invoquen, només per a l’espècie humana, excepcionalitats completament inexplicables científicament.

Fa temps que em crida l’atenció aquesta inconsistència, que és molt habitual en el terreny de les ciències socials, i que, paradoxalment, fa molt difícil d’entendre la conducta social dels humans, i del tot impossible analitzar-la científicament. Crec que la dificultat per a entendre com s’aplica l’evolucionisme a la comprensió de la conducta humana (i per tant, de la conducta social, que n’és una part d’extraordinària importància) es recolza en tres tipus de barreres, que miraré d’explicar en el pròxim article.

Discurs al Consell d’Europa (Estrasburg)

Dicurs pronunciat en ocasió del XX aniversari de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries

The European Language Equality Network, proposals for better implementation of the ECRML

Ladies and Gentlemen, 

Thanks to the ECRML Secretariat for this kind invitation to speak here, in in front of all of you. I’m deeply honoured to be the voice of our civil society organisation.

The European Language Equality Network (ELEN) works to promote and protect minoritised languages. It was founded after the closure of EBLUL in 2011, and has grown to become the only Europe-wide civil society organization to represent European lesser-used languages. Today, ELEN represents 44 languages with 150 member organisations in 24 European States.

If we are to address a review of the Charter and its implementation, it is right and fitting to acknowledge the achievements and benefits which have emerged as a result of the implementation of its provisions.

It is widely acknowledged that the Charter has assisted many minoritised language groups throughout Europe to institute language policy and planning measures to enhance the social and formal status of Europe’s minority languages and cultures. This has been achieved, in no small measure, by the cooperative dynamic which the Charter sought to engender and by the emphasis it placed on the importance of cultural diversity in Europe.

The main benefits of the charter are twofold:
It established a standardised, and therefore comparative framework, for the development of language policy across Europe by which minority language concerns could be formally addressed,
And also, It created a sectoral approach to language planning for the provision of services and delivery of initiatives in support of minority language groups.

There are also, though, some Overarching Problems, which I’ll summarize in just four points, that we consider to be worth of prioritary attention:

  1. As is often the case with public policy initiatives, the strengths of the Charter also create the conditions for its critique. Other contributors to this debate have previously commented on the lack of executive function associated with the mechanisms envisaged in the charter in that its workings are based on a code-of-conduct model. While some of this critique is both valid and well-rehearsed, its relevance is also constrained by the reliance of the Charter mechanism on the good will and capacity of national governments to implement the sectoral provisions of the charter. 
  2. Some states have learned that just paying lip service to the Charter is more than enough to keep going; to appear as signatories and ratifiers of the Charter (and so, as officially respectful of linguistic diversity) while they do nothing in favour of their own minoritised languages, or even persist in their attempts to reduce their vitality. A mechanism allowing for punitive action against states that consistently ignore their obligations should be implemented, as a necessary feature of the Charter.
  3. Late reporting, which is a very common practice for the member states, has a chilling effect and acts to reduce the beneficial effect of monitoring especially when certain events happened years before. This acts to further disillusion the language community regarding the effectiveness of the Charter.
  4. Without some degree of officiality, many MLs simply don’t exist for institutions and authorities. Moreover, the decision on which languages is the Charter be applied to, should not be in the hands of the state but of the language communities themselves, under the supervision of the Secretariat and the COMEX and with the support of the EU. In this same line, it is incredible to see that in 2018, several founder EU states are yet to adopt and ratify the Charter. 

As a brief summary of the problems mentioned, we might say that the overall disillusionment of the civil society and the language community caused by the  combination of late reporting and poor implementation, acts to further alienate ML speakers, especially those whose languages are not officially recognised, from involvement in Charter monitoring.

After pointing out the problems, although just the most relevant ones in our opinion, the turn comes for proposals. 

Ladies and Gentlemen, our proposals for a better implementation of the Charter are based on two pillars: top down European–level measures and grass-roots community based improvements.

 For the European level, we have four specific proposals:

  • First, for the Charter and the Framework Convention for the Protection of National Minorities (FCNM) to be formally linked to the infringement proceedings mechanism of the European Union so that when they are violated it acts to trigger an infringement proceeding against a State. We aim to ensure that the EU is both empowered and motivated to take infringement proceedings against states in cases of language discrimination, and the precedent has been set already of using Article 21 of the Charter of Fundamental Rights, and Race Equality Directive.
  • Second, to establish a European Language Commissioner or Ombudsman with a similar function to the Canadian Languages Commissioner who acts to uphold minority speakers’ rights and the provisions derived from the Charter.
  • Third, ELEN is campaigning for a European Languages Directive that would act to protect and promote MLs, and to ensure that the Charter is properly implemented.
  • Our fourth and last proposal concerns the name of the Charter. “Minoritised” would be a better term, since it correctly includes languages with many speakers, which are neither ‘minority’ nor dominant languages in their own territories. It wouldn’t alter the acronym of the charter and might promote an easier allegiance from some groups of speakers.

For the Grass-roots proposals, we have summarised our contribution in, again, four additional points:

  1. It’s important to make the monitoring process more transparent and to focus more on NGO and shadow report involvement. This will have the beneficial effect of fully engaging the language community. Here, civil society could be allowed to support the monitoring process by formalizing the shadow reporting from NGOs as part of the monitoring process. Hopefully it would incentivize state parties to speed up their own monitoring and thus, contribute to partially tackle one of the problems we just mentioned.
  2. We would like to see how the Committee of Experts selects who it will meet at the ‘on the spot visits.’ It should ensure that NGOs and independent experts are fully consulted as a priority, rather than state parties, official state institutions and political parties. Currently, there is a discrepancy between the objective of involving NGOs in the reporting process and the actual practice, with state institutions and political parties dominating the process at the local level.
  3. Regarding its implementation, the Charter could be better adapted to each different language community. Therefore, we would like to address the awareness gap of the different language communities via a joint ELEN/ Council of Europe training course and consultation that would aim to train stakeholders in each different language community. ELEN is well placed to deliver on this as it is made up of the leading Regional and Minoritised Languages’ civil society organisations. 
  4. Lastly, we would like to establish a formal synergy between the functioning of the Charter and the Donostia Protocol. The Protocol was developed with the full involvement of European civil society language organisations and represents the standards and guidelines in language protection and development that our members wish to see upheld today, based on their own experiences in best practices for the 21st century. 

I’d like to finish my intervention by clearly stating that we deeply apreciate the efforts of the Cttee of Experts and the dynamism of the Secretariat and that we would like to continue to have the Secretariat’s insight and input into ELEN meetings, as well as having more opportunities to interact with the Cttee of Experts, as a way to collaborate as much as we can in the reporting cycle and in shared problem solving.

Thank you very much for your kind attention,

“El País Valencià, un país obert”

Discurs als Vivers, 21 d’abril de 2018.

Bona nit

Vull donar-vos la benvinguda en nom d’Acció Cultural, el dia en què celebrem la llibertat nacional del País Valencià; la llibertat que volem recuperar. 

Benvinguts sigueu Josep de Luís i Marcel Maurí, que hui representeu l’Obra Cultural Balear i Òmniun Cultural de Catalunya, les nostres organitzacions germanes, amb qui formem la Federació Llull. I un record molt especial per al nostre amic, el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, tancat des de fa més de sis mesos a una presó espanyola. 

El volem lliure, a ell i a tots els presos polítics!

Diuen que el mal que ve d’Almansa, a tots alcança, però hui hem vingut ací, no a queixar-nos d’un mal sinó a celebrar un èxit. És un èxit compartit, que la memòria de Guillem Agulló, que representa també la de totes les víctimes de la intolerància i del fanatisme totalitari, siga reconeguda, des d’ara mateix, amb el nom d’un passeig, als emblemàtics jardins valencians dels Vivers. 

Com ho ha estat en altres pobles, i com sembla que ho serà prompte, amb el nom un carrer de la ciutat de Barcelona.

Això només ha estat possible gràcies al treball incansable de tota la gent de

Calcsicova, el Centre Cultural Islàmic, el Comité d’Ajuda al Refugiat, la Comunitat Israelita de València, la Federació Maranatha d’Associacions Gitanes, Lambda, el Moviment contra la Intolerància, la Plataforma Ciutadana contra la Islamofòbia, i Ververipén Rroms per la Diversitat

Gràcies a tots vosaltres, i gràcies també a l’Ajuntament de València, que per fi, hui present ací amb l’alcalde Joan Ribó, la primera tintent d’alcalda, Sandra Gómez i la regidora Pilar Soriano, al capdavant, ha fet un gest que honora la ciutat, i la fa digna del títol històric de cap i casal del país.

Nosaltres, els valencians, volem continuar formant part d’un país obert, d’una terra d’acollida. Des de la identitat que compartim, des d’una història de segles (600 anys fa ara de la nostra primera Generalitat), expressem la nostra voluntat de fer un país modern, lliure i democràtic, on tothom siga benvingut, si ve en pau i amb la intenció de contribuir a la convivència.

Ací no sobra ningú que estiga disposat a treballar, no sobra ningú que vulga aportar allò que li és propi: cultura, idioma, capacitat, voluntat o alegria de viure. 

Això, per molt bé que sone, no serà fàcil. A l’altra banda, a la contra, tenim qui utilitza precisament els nostres diners, els que s’emporten d’ací i mai no tornen, per a tot el contrari, per a aplanar el camí de retorn a un estat quasi medieval, i profundament al·lèrgic al progrés i a la llibertat, que ens està arrastrant a temps de foscor que ens pensavem que no tornaríen mai.

Ens mantindrem tossudament alçats i en peu de pau (perquè no som gent de guerra) contra els vents de l’obscurantisme que bufen des de Madrid.

Per a fer avançar el País Valencià del segle XXI, cal que sumem al valencianisme tota la gent que vol un futur viu per al nostre poble. Vos necessitem a tots. Si veniu d’ací com si veniu d’allà; si sou creients, ateus o agnòstics; progressistes o conservadors, de terra endins o de mar enllà… El País Valencià és la casa de tots… si és que hi han cases d’algú.

Visca el País Valencià!

Crim i càstic

Després que, durant anys i panys, els partits espanyols del règim s’havien omplit les butxaques i els comptes corrents a Suïssa, de diners robats als contribuents, vingueren les lleis i normatives de « transparència ».

Essencialment, vol dir que tothom ha de ser considerat com un lladre potencial, i que, per tant, s’han de prendre totes les mesures preventives per evitar que la potència es puga convetir en acte, i algú puga distraure cent euros del pressupost d’un departament universitari per a articles de papereria, o d’una minsa subvenció, rebuda per alguna associació cívica.

Mentretant, els que ja havien robat (i mai no han tornat el botí) poden seguir pagant la millor enginyeria financera,  i amb l’ajuda inestimable d’una separació de poders tendent a zero, continuar robant, i contemplant beatíficament com els seus delictes prescriuen, o se’ls aplica alguna altra fórmula per a ganrantir-ne la impunitat.

Ara ha esclatat l’escàndol d’uns títols universitaris venuts o regalats, per una universitat del règim, a persones que no els mereixien ni per capacitat intel·lectual ni per esforç (no cal ni que esmentem l’assistència a classe).

La primera mesura ha estat posar en qüestió les universitats. Així, en plural. Probablement algun administratiu, i ves a saber si fins i tot un càrrec acadèmic menor, pagaran els plats trencats, i els responsabilitzaran d’una mangarrufa que prové exclusivament dels cercles del poder polític.

I després, elaboraran una normativa que considerarà que tot estudiant és un estafador en potència, que està mirant d’aconseguir un postgrau de la Universitat de Harvard, pel senzill procediment d’anar un parell de vesprades a Aravaca (o de signar la llista d’assistents), o intentant obtenir un Màster sense estudiar ni un miserable paràgraf. Assumiran que tot professor té la voluntat d’atorgar un títol a qualsevol mafiós convenientment col·locat en una presidència, una secretaria o alguna altra canongia seglar ben remunerada.

Haurem d’adoptar més mesures preventives, emplenar més formularis. Potser fins i tot haurem d’enregistrar les defenses dels treballs de fi de grau, de fi de màster o de tesi doctoral. I conservar, com or en pany, els enregistraments, per tal de garantir que això que han fet ells, no ho puga fer, mai més, ningú… que no siguen ells.

Ells seguiran ocupant els seus càrrecs, cobrant els seus salaris, hipertrofiats en relació als mèrits que han fet per aconseguir-los, i somriuran amb condescendència quan protestem perquè continuen saturant de burocràcia la vida dels docents: « És que viuen molt bé, i no volen treballar »

En això quedarà tot l’enrenou que ara sona en relació a la Universidad Rey Juan Carlos I. Un nom extraordinàriament ben posat, per a una institució perfectament representativa del règim corrupte d’eixa democràcia de fireta que és el Reino de España, que si alguna cosa no és, és una república bananera. No per ‘bananera’, sinó per ‘república’.

No molestem

Mentre l’objectiu de la política lingüística continue sent el de no molestar els parlants de la llengua dominant, estarem contribuint a exterminar una llengua: la nostra.

No és que molestar siga, en si mateix, un objectiu desitjable: no ho és. D’una banda, la promoció real de l’idioma propi d’un poble no s’ha de fer per a molestar ningú. De l’altra, cal ser molt ‘especial’ (diguem-ho així), per a sentir-se incomodat per la presència d’una llengua. Particularment, si és la que ja hi havia, abans que s’hi imposara la teua.

Els intents reals de recuperar els espais d’ús del valencià, no passen per fer que ningú deixe d’usar ni el castellà ni cap altre idioma. Han de passar, això sí, per fer del valencià una llengua necessària, o com a mínim, molt convenient. I això no es pot aconseguir si tot l’esforç es concentra a garantir que tot allò que estiga escrit i siga dit en valencià, estiga també disponible en castellà, mentre que això mateix no funciona en l’altre sentit: hi ha milers de missatges que només ens arriben en espanyol. Amb això, no hi ha cap incentiu real per a aprendre i usar el valencià.

Em sembla molt correcte que les informacions essencials estiguen disponibles en diversos idiomes (i no, exclusivament en dos, com és habitual). Avisos urgents o importants, indicacions de seguretat, entre altres assumptes, és molt beneficiós que puguen ser entesos per tota mena de persones, siguen o no residents a casa nostra. Això és una cosa; i una altra, de ben distinta, és fer per manera que ningú no necessite ni tan sols fer l’esforç mínim que demana, per a un hispanoparlant, entendre un rètol en un altre idioma romànic, ben semblant al seu.

En la meua opinió, hi ha dos coses que cal fer (i que reclamen una certa urgència, si tenim en compte el caràcter provisional dels resultats electorals) per a aconseguir algun efecte positiu en la recuperació social del valencià.

La primera és deixar de practicar el bilingüisme imbècil (http://www.elpuntavui.cat/article/5-cultura/19-cultura/147145-bilingueisme-imbecil.html), que implica, a més, considerar que els ciutadans hispanòfons no estan capacitats per a entendre el valencià, cosa que és clarament falsa. Si al Metro, per posar un cas, trobem tots els cartells repetits en les dos llengües romàniques i extraordinàriament pròximes, quina falta fa fer ni el mínim esforç d’habituació al valencià? Usar únicament el castellà, com a idioma complementari, és d’un provincianisme vassall i vergonyós. Són precisament els estrangers que ens visiten, a qui més convindrien missatges en altres idiomes, com fan en els metros de moltes ciutats europees.

La segona és evitar les incoherències flagrants. No es pot fer una campanya en favor de la llengua pròpia, al mateix temps que la institució que la impulsa deserta de l’ús normal del valencià en tota mena de senyalitzacions, missatges i altres tipus de comunicació ciutadana. Quin missatge estem enviant si fem això? Que ‘això de la llengua’ és purament una pantalla, un motiu per a gastar uns diners que podrien anar a altres objectius més prioritaris? És això, exactament, el que diuen els enemics declarats de la diversitat lingüística.

No dic que les campanyes no puguen ser útils. Imagine que, com en tots els altres àmbits, n’hi haurà que sí que ho són, i que no. Afirme, en canvi, que una campanya costosa, acompanyada d’un comportament lingüístic erràtic i incoherent, produirà uns resultats molt menors que fer un ús consistent del valencià, fins i tot en absència de campanya. Probablement, la combinació de les dos accions, serà la millor alternativa.

Les polítiques de recuperació d’un idioma històricament subjugat i perjudicat no han de fer-se per a incomodar ningú. Tampoc, aquells que familiarment han sucumbit a la pressió i han deixat de transmetre la llengua pròpia a les següents generacions. Ja sabem que solen ser els més agressius contra aquells que, o bé no han claudicat, o bé han recuperat la llengua familiar en algun moment. Ara bé, no serviran de res, mentre l’objectiu central, per motius electoralistes o per altres tipus de pusil·lanimitat, siga el de no incomodar ningú.