de l'horta estant

Mirem d’ordenar amb una certa lògica les següents afirmacions? No estic segur de quin seria l’ordre correcte, que permetria de construir un discurs coherent, sense grans contradiccions internes.

– No hi ha diferències biològiques entre hòmens i dones, que justifiquen el fet que, en termes generals, mostren distintes preferències (activitats, professions, productes de consum, …).

– Les diferències observables es deuen a factors enterament culturals i, per tant, dependents de la societat. Fonamentalment, a que som educats de distinta manera: les dones són discriminades i no tenen els mateixos privilegis que els hòmens.

– Cal incorporar dones a tots els àmbits de predomini masculí, peqruè les dones aporten una perspectiva i una manera de fer, que són diferents. S’han de reservar quotes per a dones, per tal de facilitar-ne la incorporació, i beneficiar-se de les aportacions diferencials que fan, pel fet de ser dones.

– Els àmbits laborals amb més predomini masculí són la mineria (80.2 hòmens per cada dona), i la construcció (64.8 hòmens per cada dona). També hi ha diferències enormes a les presons (entre 1,9 i 8.2% de dones, als països europeus*) i entre la gent sense sostre (71% d’hòmens).

– La violència contra les dones (“de gènere”) és un producte d’eixa educació diferencial (patriarcal, masclista, discriminadora, sexista), i s’ha de combatre (a) amb estratègies centrades en modificar la manera en què eduquem les noves generacions d’humans, i (b) amb lleis elaborades amb perspectiva de gènere.

– El sistema educatiu més admirat d’Europa és el de Finlàndia, i els estats amb més lleis feministes, i més govern amb perspectiva de gènere són els dels països escandinaus (Suècia, Noruega, Dinamarca, Finlàndia).

– Els dos països europeus  amb més incidència de violència contra les dones són Dinamarca i Finlàndia (https://fra.europa.eu/sites/default/files/fra-2014-vaw-survey-at-a-glance-oct14_en.pdf), i la ‘bretxa salarial’ (diferència entra entre les mitjanes dels salaris d’hòmens vs dones) és més alta en els països escandinaus (això es deu, fonamentalment, a que hi ha més dones que trien quedar-se a casa a criar fills, en comptes de buscar treball en el mercat laboral).

– Entre els estats amb menys incidència de violència contra les dones hi ha Espanya, Itàlia, Polònia i Portugal, que són també els estats més catòlics d’Europa, i figuren entre els més sospitosos de transmetre valors patriarcals i de ser més tolerants amb el masclisme.

* Una curiositat: els valors més baixos (San Marino: 0%), i els més alts (Andorra: 21%) es troben als països més menuts d’Europa (els citats + Mónaco i Lichestein).

Totes les distribucions distintes de 1/1 (50%/50%) entre hòmens i dones NO són causades per una pòlítica activa de discriminació contra un o l’altre sexe.
A les presons, la ratio és 15/1 (15 hòmens per cada dona). Entre la gent sense sostre (homeless), el 84% són hòmens, per citar només dos exemples.
No és raonable afirmar que algú està discriminant activament les dones perquè no ingressen a la presó o perquè no es queden sense casa. Ningú demanarà una quota mínima de dones a les presons o dormint al carrer.
En uns altres àmbits s’ha d’aplicar la mateixa lògica; assumir que els fenómens socials no tenen una única causa, i que per a entendre’ls cal fer anàlisis multivariants, que prenguen en consideració, a més del sexe de les persones, les altres variables que poden contribuir a una explicació correcta.
Només amb un bon diagnòstic de la realitat és possible dissenyar i aplicar mesures correctores effectives.

La simplificació maniquea segons la qual tot allò que feien les dones era d’inferior qualitat i/o indigne de respecte i atenció, era absurda i insostenible.

La simplificació contrària també ho és. ‘Masculí’ no és sinònim de rebutjable o indesitjable. Esta bé ser un home, com està bé ser una dona. ‘Testosterònic’ no pot ser un insult, com no ho és ‘estrogènic’*.

Les característiques típiques de la masculinitat no són anacronismes a extingir o pecats a extirpar de la humanitat, que no existiria sense la complementarietat de mascles i femelles.

* L’ús derogatori de la expressió ‘testosterònic’, d’altra banda, està basat en la ignorància de la fisiologia endocrina. L’hormona que exerceix els efectes masculinitzadors sonre el cervell és l’estradiol, una de les més conegudes hormones ‘femenines’. Estrictament, si voleu insultar algú perquè el seu comportament és molt masculí (i sou prou maniquístes com per a considerar que això és un insult), n’hauríeu de dir ‘estradiòlic’.

La història de la humanitat no ha estat «Hòmens contra dones».
Ha estat « humans contra el món».
Cada sexe hi ha tingut els seus privilegis i les seues malediccions.
En conjunt, hem tingut un èxit considerable.

El procediment consistent a:
1. Pensar com t’agradaria que foren i es comportaren els humans,
2. Decidir que és així com són «per naturalesa», i que, si ara no es comporten com cal és per alguna malèvola influència social, perfectament prescindible, i
3. Assumir que amb una educació diferent hom pot fer que tornen al comportament desitjable,

senzillament, no funciona.

Qualsevol intent de canvi que no es base en un coneixement profund de la naturalesa de l’espècie animal que coneixem com Homo Sapiens, està condemnat al fracàs, i desemboca en règims totalitaris.

No cal deduir-ho o imaginar-ho. Ja s’ha experimentat.

NO funciona.

Ha passat hui mateix, durant un col·loqui entre profes de Psicologia, que acabàvem de vore l’entrevista que Cathy Newman va fer al psicòleg canadenc Jordan B. Peterson.
Algú ha comentat que l’estil de la periodista li semblava agressiu; que més que no una entrevista, havia conduït un debat encobert en què ella atacava els punts de vista de l’entrevistat. Llavors, una altra professora ha dit que a ella li semblava que qui era agressiu era Peterson.
Li he fet notar que ell (a) no l’interrompia en cap moment, (b) no alçava la veu, i (c) mantenia un to i una conducta no verbal excepcionalment calmats durant tota l’entrevista. La resta dels assistents han confirmat això mateix, i quan ja pensava que passaríem a un altre tema, ella ha tornat a prendre la paraula per a dir que sí, que tot això era cert, però que Peterson estava sent passiu-agressiu.
He esperat (de bades) una rialleta o algun altre signe d’estar fent broma. No en feia. De manera que la cosa va així:
”Jo dic que algú és agressiu. Si actua agressivament, és evident que tinc raó. Si, pel contrari, es comporta amb una calma excepcional, també tinc raó, perquè el que està fent és ser passiu-agressiu”.
Com a mètode per a guanyar discusions, no té rival; és com la tòmbola de les fires: sempre toca!.
Em pregunte si l’única manera de no ser considerat agressiu serà deixar que et guanyen els debats, fins i tot si has de fer un esforç per a perdre’ls.

Ho he sentit centenars de vegades: «El País Valencià serà d’esquerres, o no serà»; o bé «… serà ecologista/feminista/animalista…, o no serà». Dit i escrit així, sense un ‘ho’ («o no ho serà»), que en canviaria completament el significat, i atorgaria a la frase un toc d’higiènic escepticisme i un saludable sentit de l’humor que l’original no té. Recorde haver pensat sovint: «això vol dir que no serà», perquè, evidentment, tots els països, els normals, vull dir, són d’esquerres i de dretes, tenen gent ecologista i una altra que no ho és, i s’adscriuen a tots els credos amb una inevitable diversitat.
Així que, creure que només un costat de l’espectre polític pot construir un país, és sinònim de no creure que el país pot existir amb normalitat. En totes les societats humanes hi ha perfils conservadors i progressistes perquè, com ha dit Francis Fukuyama, entre molts altres, ”...hi ha fonaments evolucionistes per a les nostres actituds polítiques, i ser progressista o conservador pot reflectir tendències molt més profundes…“. Tant és així que això queda reflectit en els trets de personalitat que tots els humans posseïm en distintes mesures i proporcions. I és això, les proporcions, el que ens fa diferents.
Els perfils es manifesten en totes les societats, més bé en un continu, que no com a variables dicotòmiques, precisament perquè es tracta, en ambdós casos, de perfils plenament adaptatius. Dit d’una altra manera, les societats humanes, des de les tribals fins als estats moderns, han sobreviscut gràcies a la combinació entre trets progressistes i conservadors. Una combinació que es dóna simultàniament (en qualsevol moment hi ha persones de les dos tendències, que modulen el ritme d’avanç de la societat), i també alternant-se en el temps (períodes dominats per una tendència, seguits d’uns altres dominats per l’altra).
Molt probablement és això, l’equilibri entre tendències, el que ha permés que els grups humans hagen sobreviscut i prosperat de la manera en què ho han fet, evitant el risc excessiu (d’extinció) que suposaria un monopoli de la tendència a la innovació i el canvi constant que caracteritza el progressisme, i també l’anquilosament que es derivaria d’un absolut predomini conservador, que hi hauria molts dels canvis socials que ens han permés, com a espècie, assolir les actuals condicions de vida. No veig per quin motiu, la societat valenciana hauria de ser-ne una excepció.
Com tot grup humà, els valencians necessitem opcions polítiques per a les dos bandes de l’espectre polític, que (per bé que a mi no m’acaben de convéncer els noms) s’han acabat identificant amb els termes dreta i esquerra. Molt resumidament, podem dir que la gent que s’identifica amb un perfil conservador mai no votarà opcions polítiques d’esquerra, mentre que els progressistes mai no votaran opcions de dreta. Si volem un país normal (amb el nom que siga, però normal), per tant, necessitem opcions valencianistes als dos costats.
Si només es pot optar pel valencianisme votant partits d’esquerres, hi ha un ampli sector de la societat valenciana que no ho farà mai. L’única manera de captar el seu vot és l’existència de partits polítics que no s’identifiquen amb l’esquerra, ni en les propostes ni en les formes. Això els pot situar al centre o al centredreta, a l’hora que, metodològicament, s’adscriuen a un estil pragmàtic que, si va acompanyat d’un perfil dialogant, els convertirà en una opció de caràcter moderat. Si, en canvi, opten per un to més autoritari, seran percebuts com a opcions més conservadores, que també tenen el seu públic.
Un altre tema és que, en la societat valenciana, l’eix valencianisme-espanyolisme és omnipresent, i les opcions de dretes s’han identificat, fins ara, amb una clara orientació que podríem anomenar ‘d’extrema Espanya’, mentre que a l’esquerra podem trobar més varietat, amb opcions que van des de l’espanyolisme més o menys camuflat fins al valencianisme declarat.
És precisament per això que ara calen opcions de centre o centredreta, que tinguen com a referent el poble valencià, i com a objectiu la millora de les nostres condicions de vida, que ara com ara, estan molt perjudicades per l’esmentada adscripció d’extrema Espanya dels governs que hem tingut des de la dècada dels 80 del segle passat. En la meua opinió, això és un dels reptes pendents que la societat valenciana haurà d’afrontar en el futur pròxim. Perquè podem dir, sense por d’enganyar-nos, que el poble valencià serà divers, i per tant normal, o no serà. (O si voleu, hi afegim el saludable ‘ho‘).

Durant l’operació de maquillatge que s’ha acabat coneixent com la ‘transició democràtica’, els partits nacionalistes espanyols que obtenien les majories al País Valencià, van estar molt d’acord amb la idea que calia desactivar el sentiment autonomista dels valencians. Ahir, com hui mateix, s’hi referien com a ‘contagi’ d’allò que estava passant, sobretot, a Catalunya.
Entre altres coses, van insistir a descafeïnar la via d’accés a l’autonomia, van instaurar l’antidemocràtica barrera electoral del 5%, es van inventar un nom indigne, que ens rebaixava a la mera categoria de ‘comunitat’, i van atiar el conflicte respecte als símbols (senyera, himne…) i l’onomàstica (nom de la llengua que parlem, toponímia…).
Ho van fer bé.
És cert que comptaven amb molts mitjans, econòmics i de propaganda, però igualment cal reconéixer que ho van fer bé. I que, a l’altra banda, els valencianistes no vam estar prou llestos per a desactivar les seues estratègies de divisió, i consolidar una unitat que ens hauria fet molt de favor, en anys a venir.
També feren, però, una altra cosa, sobre la qual poca incidència podríem haver exercit. Van tolerar i alimentar els grups d’extrema dreta que, sobretot, eren grups d’extrema Espanya, amb l’objectiu d’atemorir-nos i de deixar-los el camí lliure d’obstacles.
També ho van fer bé.
Aquella gent, entre la qual hi ha assassins confessos, ha progressat adequadament en la vida social. Sense abandonar el seu fanatisme, han guanyat respectabilitat, en una societat volgudament amnèsica, gràcies a un poder polític que, a canvi de no organitzar-se com a força electoral competitiva, els ha garantit immunitat total per als seus delictes. Això demana un grau de connivència entre poder polític, judicatura i forces policíaques, que només està a l’abast de les dictadures. En una democràcia, per imperfecte que siga, és molt difícil assolir un grau de coordinació com el requerit per assegurar la impunitat d’un grup nombrós de criminals.
De nou, ho han fet molt bé.
Ara els activaran de nou. Tornen a parlar d’evitar el contagi. Tornen a voler beneficiar-se de l’estratègia de la por. Faríem bé de no repetir errors passats, i treballar per la unitat dels demòcrates. No és una agressió contra l’esquerra o contra els ‘catalanistes’. És una agressió contra la societat valenciana, contra tots els demòcrates, contra tota la gent (molta) que no es beneficia directament de la corrupció. No és moment per a voler rendibilitzar partidàriament la resistència al feixisme.
Hui, com ho era ahir, és moment per a buscar la unitat democràtica de tots els valencians. Voldran passar-nos per damunt. I només els ho podrem impedir si estem units.