Victimisme dels botxins

És com una moda o una tendència (ben duradora, per cert) que s’aplica a quasi tots els aspectes de la vida social dels humans, des de l’economia a la política, passant pel futbol. 
Els multimilionaris mobilitzen els seus titelles, ben situats als governs, per tal que no prospere cap reforma que faça pagar més contribucions aquells que tenen més riqueses. Només faltaria! És molt millor retallar els sous als funcionaris, desballestar l’educació o la sanitat públiques, o retirar subvencions a les persones dependents que -com l’adjectiu indica- en depenen per a subsistir. 
Els mateixos imperialistes lingüístics que fa més de tres segles que intenten acabar amb el català (i amb l’èuscar i amb el gallec), es queixen amargament de persecució, a poc que la presència de l’espanyol baixa del 100% en tots els àmbits. I tres famílies que demanen que els seus fills puguen ser uns ignorants de per vida, desconeixedors de la llengua del lloc on viuen, tenen més audiència que desenes de milers de criatures valencianes, que no poden escolaritzar-se en la seua llengua, perquè la Generalitat (potser caldria dir-ne ‘Generalitat castellana’, per tal de parlar amb propietat) elimina línies en valencià, i boicoteja les que n’hi ha, enviant-hi discapacitats lingüístics a fer de mestres.
I l’entrenador de l’equip de futbol més car del món, com no podria ser de cap altra manera, sempre perd per culpa d’algú que no és ell mateix. Si no és l’àrbitre són els rivals, que es dopen o que fan trampes. I si no, el culpable serà la UEFA, el calendari esportiu, el sorteig o el sumsum corda. Tant se val! Serà per manca de culpables? El cas és que si no es deixen guanyar, és una injustícia intolerable, per la qual algú haurà de respondre.
En tots els casos, la dinàmica és la mateixa. Un abusador que, quan no aconsegueix els seus objectius impositius amb completa impunitat i èxit llampant (convenientment aplaudit pels llepa-culs de torn, de dins i de fora), eleva el crit al cel. Aprofita que els seus altaveus són més potents que els dels altres per a queixar-se amargament de persecució i discriminació. I -per això mateix, per la potència dels altaveus, sempre hi ha algú que l’escolta i s’ho creu. 
El món ideal dels abusadors és aquell en què les víctimes callen, es resignen mansament a patir i a pagar. I millor encara si es mostren contentes i els fan el gara-gara sempre que hi ha l’ocasió. Potser és per això que històricament han cercat -i trobat- l’empara de les religions, sempre tan amatents a justificar els abusos i alinear-se decididament al costat dels poderosos. A canvi, ells seguiran abusant i gaudint dels beneficis de ser més rics, més poderosos i més famosos. 
Aquest és el món que ells volen. Ens toca a nosaltres dir que no; que nosaltres no som d’eixe món. I que poden estacar-se el seu victimisme fariseu per allà on els càpiga.

Deixa un comentari