Diu el Sr Bauzá, president del govern de les Illes, que “el castellano es nuestro idioma y el catalán es una lengua cooficial“. Es tracta d’una fal·làcia -de manual- consistent a esmunyir una mentida descomunal, pel procediment de col·locar-la al costat d’una veritat formal. És veritat que el català té caràcter de llengua cooficial, en la major part dels territoris sota sobirania espanyola, en què és la llengua original (no així a la Franja o al Carxe).
Cooficial significa -en principi- que també és oficial. En boca d’en José Ramón Bauzá, però, cooficial significa que no és tan oficial com l’altra, que és la que té darrere, un estat que la imposa i la defensa -per terra, mar i aire- fins i tot quan no li fa ni punyetera falta.
També resulta evident -fins i tots per a cervells radicalment subordinats com el del Sr Bauzá- que -com el seu nom indica- el castellà és la llengua dels castellans. Diria que no cal ser una eminència de la lingüística per a entendre això.
Tampoc no cal ser un geni de la història per a entendre que no hi ha cap poble que abandone la seua llengua per voluntat pròpia. Cap poble no s’alça un bon dia amb el ferm propòsit de parlar la llengua dels veïns perquè fa més fi o més cosmopolita. La llengua s’abandona -inicialment- a punta de pistola i a cops de culata, sovint administrats per sàdics que ocupen el lloc de professors, i que es dediquen a torturar infants a les aules.
Després, quan les armes i els botxins han fet la seua feina d’instal·lar la por als cervells del personal, la llengua subordinada es destrueix a colps de premsa, ràdio i televisió, tot ben recolzat en les destralades immisericordes de la legislació vigent que -quan convé- es retoca per tal d’incrementar la seua eficàcia exterminadora. Tot plegat, aquesta estratègia resulta molt més presentable que els colps de culata, en els temps que vivim.
I ara vindrà un individu com el tal Bauzá, que no en té prou de castellanitzar-se nom i llinatges (no sé si ha pensat que potser la forma ‘Bauzano’ encara faria més contents els seus amos), i ens vol explicar que el castellà és el nostre idioma.
Parleu -si voleu- en singular, senyor Bauzá. No tinc dubte que el castellà deu ser la vostra llengua. En tot poble sotmés hi ha famílies que, l’endemà mateix de la derrota, passen joioses a l’enemic amb tot el que tenen, i contribueixen gustoses a l’extermini dels seus.
No ens vulgueu, però, fer passar bou per bèstia grossa. El que és cooficial a casa nostra, per dret de conquesta, és l’idioma dels castellans. No deixeu que el vostre desig profund d’afalagar els amos amb la mateixa canina lleialtat que tan bons resultats ha donat el darrer mig segle us emboire la visió: la nostra llengua és l’altra; la que sentiu pels carrers en boca de gent que -a diferència de vos- no s’han venut la dignitat i l’ànima per un plat de llentilles o per una ridícula parcel·la de poder delegat pels amos.
La nostra llengua, senyor Bauzá, li diguem mallorquí, menorquí, eivissenc o valencià, és el català. I com que no hi ha cap imperi etern, temps vindran en què ni les armes no podran sostenir la imposició burda del castellà que a gent com vos us agrada d’anomenar ‘cooficialitat’ i ‘respecte de la llei’.