Que el llenguatge és arma d’actuació massiva és cosa que ja hauria d’estar fora de qualsevol mena de dubte. Ho pot ser també de destrucció, però això depén dels objectius de qui l’usa, i de la seua capacitat d’imposar els termes que més li interessen.
En èpoques difícils, quan trobar solucions no és senzill, els poders s’especialitzen en etiquetar els problemes de tal manera que (a) no queda clar que són ells qui els provoquen, i (b) l’etiqueta mateixa suggereix solucions que els afavoreixen.
Un bon exemple és el terme ‘retallades’ que tothom s’ha empassat com un ham enverinat. Protestem contra les retallades i inventem eslògans i logos ben imaginatius, amb tot de tisores i símbols diversos. Però el cas és que la paraula ‘retallar’ evoca el fet d’eliminar allò que és sobrer. Retallem els camals d’un pantaló quan són massa llargs. En les aules, les criatures retallen els contorns d’un dibuix, i en eliminar el sobrant de paper, la silueta emergeix diàfana. La mestra, llavors, somriu i els diu que ho han fet molt bé. Retallar és una cosa que està bé.
I el cas és que el que fa cada dia el govern espanyol no és retallar sinó espoliar. No eliminen despeses supèrflues i innecessàries, com ara tot els pressupost dels ministeris de Sanitat i Educació, que tenen el 100% de les competències transferides; que això seria retallar. No eliminen les partides assignades a que una colla de vividors, instal·lats en un luxe palatí (mireu si no els palaus arquebisbals) es dediquen a escampar la superstició i a apoderar-se de terres, propietats i edificis amb el vist-i-plau emocionat dels qui manen.
El que fa el govern espanyol és furtar els diners públics que calen per a educar, atendre, sanar i tenir cura de les persones. El que fan és dedicar-los a tapar els forats que la incompetència i l’avarícia dels seus acòlits han provocat en el sistema financer. Això és espoliació. Això és robar, desviar recursos, apropiar-se indegudament dels diners de la gent. I, de passada (tot i que -probablement- és el seu objectiu principal), propicien un retorn al passat en què els drets i les conquestes dels darrers segles de lluita es transformen en lletra morta, i les desigualtats socials creixen brutalment per tal d’afavorir -encara més- aquells que van obtingut els privilegis per la força il·legítima de les armes. No són retallades; són estafes.
Quan acceptem i usem els seus termes; fins i tot quan ho fem per oposar-nos-hi i combatre’ls, els estem servint la victòria en safata. La lluita contra aquests explotadors salvatges comença pel llenguatge. Comença per fer servir els nostres termes i no els seus. Qui imposa les seues paraules té moltes opcions de guanyar la batalla. Si parlem amb propietat, haurem de dir que cada divendres el consell de ministres aprova noves mesures per a estafar la gent.