L’11 de setembre, mentre tornava cap a casa després de la Diada de Catalunya, escoltava la ràdio. Representants dels partits del parlament català explicaven les seues valoracions de la manifestació més gran -i més intensa- que ha recorregut mai els carrers de Barcelona.
Em va resultar curiosa -tot i que no inesperada- la insistència dels portaveus de partits espanyols (PP, PSOE i Ciudadanos) que seria un error fer només una interpretació de la manifestació. Em venia al cap aquella citació, que no sé a qui atribuir, que diu que la capacitat més desenvolupada de l’ésser humà és -sense cap mena de dubte- la d’autoenganyar-se.
Deia el representant del PP que cal tenir en compte totes les persones que no han anat a la manifestació, i que -per tant- ell considera com a no partidàries de la independència. Magnífic argument, d’acord amb el qual,
quan es convoca una manifestació contra el terrorisme i hi van -posem
per cas- cent mil persones, haurem de pensar que totes les altres estan a favor del terrorisme.
quan es convoca una manifestació contra el terrorisme i hi van -posem
per cas- cent mil persones, haurem de pensar que totes les altres estan a favor del terrorisme.
No sé quina manifestació veurien ells. En la que jo vaig estar se sentia pràcticament un sol crit. Un crit proferit de manera sincopada. Amb un quequeig (in-inde-independència) que potser reflecteix les vacil·lacions i la indiecisió històrica que hem patit en creure’ns patranyes com la transició, sopars de duro com l’estat de les autonomies, o enganyifes barates com la reforma de l’estatut.
Potser és això, aquesta història d’ingenuïtat, tots aquests anys de voler creure que seria possible sobreviure dins d’Espanya, el que ens ha fet quequejar. També ha estat, però, una manera d’agafar embranzida per acabar cridant -tot d’una i tots a una- l’única paraula que ens ajunta i ens empeny; la que no volen sentir aquells polítics que s’inventen arguments impossibles, i miren d’engalipar-nos amb la mena de tripijocs que justifiquen la idea -tan estesa- que no són més que una colla de ganàpies i vividors sense escrúpols.
La paraula és INDEPENDÈNCIA. I no sé si cal escriure-la en majúscules. El que sí que sé és que, després de l’última A, cal posar-hi un punt i apart. Perquè d’ara endavant, ja ningú no podrà seguir jugant amb les regles anteriors. Poden fer-ne tantes interpretacions com els vinga de gust. Inventar-les, si convé. Tant se val. Ells també han sentit el clam; com l’ha sentit tothom.
El President Mas, el Govern de Catalunya, i tots els representants electes el Parlament tenen -des d’ara mateix- la responsabilitat històrica de decidir quina serà la primera frase, després d’aquest punt. I després de la primera, en vindran moltes més. Totes les que calen per a escriure la història d’un poble que ha decidit -pacíficament- abandonar la subordinació a què l’havien condemnat les armes durant tres segles.