Lògica espanyola (I)

El diccionari podria definir la lògica espanyola com l’aplicació de la llei de l’embut a l’anàlisi de la realitat social i a la intervenció sobre aquesta mateixa realitat. Es tracta d’una metodologia peculiar, que facilita la interpretació d’esdeveniments socials futurs o passats, sempre d’acord amb els propis interessos, sense fer perillar -en cap moment- la construcció de la realitat que més agrada a l’analista en qüestió.
Vegem-ne un exemple, centrant-nos en l’anàlisi d’esdeveniments ja ocorreguts. Posem per cas que hi ha hagut una manifestació esborronadorament majoritària, que clamava d’una manera tan unitària que resulta innegable, per una consigna -la independència de Catalunya- que no ens acaba d’agradar, o que -fins i tot- atempta frontalment contra els nostres interessos i principis més sagrats (per exemple, els econòmics). 
A l’hora de fer-ne una interpretació cabal, allò que realment compta i que cal prendre en consideració -en aquest cas- és la quantitat de gent que no hi ha anat. Els que han fet l’esforç d’anar-hi, viatjant durant hores en molts casos, i assumint-ne el cost econòmic i personal, aquests no compten. Els qui realment han fet un gest decidit, valent i significatiu són els que no hi han anat.
El següent pas -perfectament coherent i lògic- serà donar per fet que totes aquelles persones que no hi han anat, ho han fet perquè dissenteixen frontalment dels objectius de la manifestació, i -en canvi- combreguen amb robusta vehemència- amb el sacrosant principi de la unitat indissoluble de l’eterna pàtria espanyola.
Un altre exemple ens ajudarà a copsar la profunditat analítica de la lògica espanyola, quan els esdeveniments tenen un caire ben diferent. Imaginem ara que es convoca una manifestació contra ETA i el terrorisme, a la que assisteixen -en autobusos fletats des de nombroses localitats de la geografia espanyola- unes cent-mil persones (una gentada), que en les xifres oficials es transformen ràpidament en un milió pel senzill procediment de multiplicar per deu.
Diríem -en estricta aplicació dels principis il·lustrats més amunt- que caldria pensar que -per tant- hi ha uns 39 milions de persones (les que no hi han anat) que estan a favor d’ETA i són decididament partidàries del terrorisme, no?. Evidentment que no! La manera lògica de procedir en aquest cas és -en primer lloc- deduir (científicament) que qui no hi ha anat és perquè li ha estat físicament impossible per malaltia, impediment  greu o dificultats insalvables de conciliació familiar.
A més a més, caldrà prestar especial atenció al fet que milions i milions de persones poden haver seguit l’esdeveniment a través de la televisió, la ràdio o -fins i tot (no cal descartar res) senyals de fum solidàriament enviats pels assistents al patriòtic esdeveniment.Tot pegat, ens permet d’afirmar sense complexos que la immensa majoria de la població ha assistit (físicament i/o en esperit) a la nostra manifestació.
De magnífics exemples de la impagable lògica espanyola, n’hi ha més, molts més. La premsa espanyola i els venerables liders polítics del país veí ens n’ofereixen a manta. En el següent epidodi analitzarem l’aplicació de la lògica espanyola a la intervenció sobre la realitat social. Entretant, si algú s’anima a aportar nous exemples d’aquesta eina imprescindible del pensament contemporani, ho pot fer amb l’etiqueta #lògicaEspanyola del Twitter.

Una resposta a “Lògica espanyola (I)”

Deixa un comentari