Durant l’última setmana, molta gent hem fet bromes sobre la capacitat matemàtica d’alguns dirigents del PP, del mateix partit, i de molts mitjans afins al règim. Allò que es coneix com la caverna espanyolista, en general, s’ha dedicat a encapçalar portades de diaris amb títols que suggerien que l’independentisme havia resultat derrotat a les eleccions catalanes.
És evident que uns comptes que podria fer qualsevol escolar d’ensenyament primari deixen ben clar que hi ha una aclaparadora majoria d’escons de caràcter sobiranista (87 front a 48), al Parlament català sorgit de les eleccions del 25N. I tanmateix, els partits espanyolistes han fet un clar exercici de traure pit, que pot interpretar-se -com a mínim- d’acord amb dos hipòtesis diferents.
La primera -de caràcter psicopatològic- és que -efectivament- s’han begut l’enteniment. Que alguna mena de col·lapse neuronal d’ampli abast ha atacat, a la manera d’una epidèmia, els cervells de quantitats considerables d’espanyolistes radicals. La patologia hauria afectat tant les estructures més involucrades amb la percepció i interpretació de l’entorn (capacitat de diferenciar molts/pocs; majoria/minoria…), com l’expressió de les emocions (triomf, orgull, vergonya), o la simple capacitat de càlcul (sumar i restar, fonamentalment, ja que la capacitat de dividir la mantenen intacta).
La segona hipòtesi és, en canvi, de caràcter estratègic. Es basaria en acceptar que les capacitats intel·lectuals dels espanyolistes continuen intactes. Així, la seua conducta haurà de ser interpretada en una altra clau. A diferència del PSOE, el PP no basa els seus triomfs electorals a Espanya, en grans resultats a Catalunya. Probablement això explica que la senyora Camacho haja optat, en tot moment, per abraçar la caspa rància de l’espanyolisme tradicional (fins i tot l’espavilat Rivera ha fet mans i mànigues per distanciar-se’n, per bé que això és -probablement- una missió impossible), probablement amb la vista posada, no sols en els comicis catalans, sinó en la batalla electoral a Espanya.
Per contra, el PSOE (especialment la sucursal a Catalunya) ha fet un exercici de funambulisme, en ressuscitar la peregrina idea d’un federalisme que ni ells mateixos no es poden creure, perquè ells sí que necessiten uns resultats bons a Catalunya per arribar de nou a ocupar la Moncloa, i -per tant- no es poden permetre el luxe d’abandonar completament un cert ‘catalanisme’ per tebi i irreal que siga.
Així doncs, les explicacions delirants de la caverna no s’haurien d’entendre com a deliris psicòtics, per molt que la brutal desconnexió amb la realitat que reflecteixen ho puga suggerir. Es tractaria més bé d’una conducta perfectament instrumental, orientada a guanyar adhesions en Espanya, per tal de contrarestar la inevitable davallada de la popularitat a què els aboca que la política econòmica suïcida i genuflexa amb el poder financer, que porten a terme el senyor Rajoy i els seus sequaços.
És de manual que trobar un enemic exterior i vendre la idea que l’estem derrotant, és una tàctica que -per absurda que puga semblar vista des de fora (mireu la premsa internacional si voleu saber com es poden interpretar els resultats electorals)- pot arribar proporcionar un rèdits no gens descartables. La paradoxa implícita en el fet que usen Catalunya com a ‘enemic exterior’ al mateix temps que proclamen que és una part indestriable de la seua nació, i que -a més a més- l’estimen profundament, potser sí que caldrà abordar-la des de l’àmbit de la psicopatologia.