País ineficient

Generalment tendim a pensar en la corrupció en termes ètics, com un fenomen
d’injustícia social, en la mesura en què es proporcionen recursos a unes
persones (“amiguitos del alma“) en detriment
d’unes altres (les que no combreguen amb les pràctiques del partit en el
poder), fins i tot quan aquestes últimes els mereixen molt més. 

També hi ha, però,
un altre punt de vista, des del qual cal analitzar la corrupció política,
particularment quan és una pràctica tan prevalent com ho és al País Valencià (i
ja sé que no en tenim l’exclusiva). Es tracta del punt de vista de
l’eficiència, que és especialment rellevant quan es tracta d’eixir d’una
situació de crisi econòmica (acceptem -de moment- aquesta denominació oficial
de la gran estafa que ha fet els rics molt més rics, i els altres molt més
pobres).
En les
administracions públiques profundament corrompudes -com la valenciana- els
càrrecs i llocs de decisió, no s’atorguen en funció de las capacitats i mèrits
de les persones, sinó de la seua vinculació als individus en el poder, als
quals es recompensa per favors que han fet, o bé per favors que hauran de fer,
en el futur, a qui els ha nomenat. Això fa que l’objectiu de la persona
nomenada no tinga res a vore amb la gestió eficaç del sector que li correspon,
sinó amb la retribució del favor al seu benefactor. 
Els favors es
retribueixen estalviant problemes al teu superior
jeràrquic, cosa que -sovint- significa ocultar-li l’existència dels problemes,
pel procediment de fer recaure les conseqüències negatives sobre l’organització
en conjunt, i sobre els subordinats en particular. Òbviament, l’estratègia no
es pot mantenir eternament, i arriba un moment en què tot peta. I què? Potser,
en aquell moment, el benefactor i el beneficiat (el col·locat, n’hauria dit el
meu avi) ja han passat a un altre lloc, segurament de més categoria, com
 a recompensa a la seua fidelitat, que és l’única qualitat que es pren en
consideració a l’hora de nomenar càrrecs. 
Això, evidentment,
converteix l’administració pública en una maquinària rovellada, defectuosa i de
difícil reactivació, fins i tot quan reactivar-la, seria beneficiós per
als mateixos corruptes, ja que els podria permetre de maquillar una miqueta els
resultats desastrosos de la seua gestió. 
El nepotisme (que
ve de la paraula llatina per a ‘nebot’) és molt comú en l’espècie humana, i el
podem trobar en totes les cultures. De fet, podem dir sense enrojolar-nos, que
forma part de la naturalesa humana actuar en benefici d’aquells amb qui
compartim càrrega genètica i -per extensió- dels qui ens són afins. 
Les
societats democràtiques, però, se suposa que han d’establir límits normatius a aquesta
pràctica. En tota societat és normal que qui està en el poder, si ha de designar
algú per a un càrrec en què són importants els coneixements de -posem per cas-
economia, seleccione, d’entre els millors economistes del país, aquell que li
és més pròxim. En el cas del País Valencià, senzillament s’ha obviat la primera
condició: quan han d’elegir algú per a un càrrec, trien el més amic, amb
independència de si té o no la menor idea d’economia. 
I això, a banda de
ser immoral i injust, és sobretot absolutament ineficient, i impossibilita la
producció efectiva dels canvis que són imprescindibles per a
reactivar econòmicament un sistema que ha tocat fons, perquè, com es diu popularment,
no hi ha pa per a tants xoriços. 

Una resposta a “País ineficient”

Deixa un comentari