Per si no n’hi havia prou amb els afanys inquisitorials de la casta franquista que governa el País Valencià, que després d’haver guanyat les eleccions gràcies al dopatge del finançament il·legal, l’enganyifa legal d’un sistema dissenyat per ells i per a ells, i la connivència tramposa dels qui haurien d’aplicar la llei, ara el Levante EMT també s’ha sumat a l’orgia de prohibicions i silenciaments.
Es veu que no els sembla prou que no puguem vore ni una sola TV en la nostra llengua, que puguem escoltar tota classe d’emissores de ràdio en rus, búlgar, àrab o romanés (m’agrada que ho poguem fer), però cap ni una en valencià. No cal dir que per a aquells éssers superiors i privilegiat que prefereixen fer-ho en castellà, l’oferta s’eleva a centenars d’opcions.
Ara el Levante, aquell diari que durant anys ha passat per ser l’opció més progressista de la premsa escrita valenciana, ha decidit censurar el poeta Manel Rodriguez Castelló, que hi publicava una deliciosa columna des de fa 16 anys. No és la primera mostra de submissió abjecta i llepaculisme manifest que ofereix aquesta empresa subvencionada, que no gosa alçar la veu per si l’amo s’enfada i li lleva el caramelet de la publicitat institucional pagada amb fons públics, que mantenen viva una empresa privada -una més- dedicada a desinformar es valencians.
Reproduiré, sense més, el missatge que m’ha enviat Manel Rodríguez-Castelló, i la columna que li han censurat.
“Amigues i amics, per si és del vostre interès us envie la columna que Levante-EMV no va voler publicar la setmana passada al·legant que era un tema personal (!). Jo n’he dit censura, amb el precedent d’un altre de dedicat a Alfonso Rus que tampoc no em van publicar. Quan ja havia enviat la columna de demà, en homenatge a Montse Anfruns, l’encarregat de la secció m’ha fet saber que havien decidit prescindir de les meues col·laboracions per la “deslleialtat” d’haver fet pública la censura al meu bloc. Després de setze anys dol una miqueta haver de dir adéu en tals circumstàncies, de manera que preferesc dir-vos gràcies per la vostra atenció i fins ara. Salu”t.
Onoris causa
Manel Rodríguez-Castelló
Em pregunte si l’opacitat i arbitrarietat que solem atribuir al món de la política i les seues institucions no necessita com l’aire que es respira l’opacitat i arbitrarietat simultànies de l’economia, no ja a gran escala, per descomptat, sinó en la de les petites transaccions diàries. Causa i efecte? Ou i gallina? O complementarietat que ens fa la vida més difícil i en trau bon profit, que d’això es tracta. Els reportaré un cas kafkià, real i personal, que m’ha passat amb ONO, com els passa a tants veïns en els seus contactes amb la cara oculta de la publicitat, l’economia pura i dura i les empreses dites de serveis. La qüestió és la següent: ONO em cobra per uns serveis que no he sol·licitat ni rebut per valor d’uns 70 euros. Com que es tracta d’un error, confie que ho solucionarem amb trellat en un tres i no res. Després de múltiples peripècies (els estalvie la part lingüística de l’abús de poder) i de no sé quantes estúpides sintonies d’espera, una veu de senyora que habita en algun lloc de la galàxia invisible i el nom de la qual ignore, em diu que la meua reclamació és desestimada perquè a ella li consta la comanda i l’entrega (ignore també de quina manera li consta tot això en el seu més enllà) i que no em tornaran els diners de cap manera. Em preguntar-li amb intenció si la sol·licitud havia estat realitzada des del telèfon de casa que en aquell moment fèiem servir, em respon que es pot tramitar des de qualsevol lloc i que només has de dir nom i DNI.
–Però això ho pot fer una criatura! Són coses de domini públic. Com és que no verifiquen la identitat del client quan fa una comanda, rep l’article i se li passa la
factura?
–Em tem que algú ha suplantat la seua identitat.
–I això és molt greu? Aquest matí m’he mirat a l’espill i no he notat res.
–Jo de vostè aniria a la policia. Bon dia.
Una empresa de comunicació incomunicada, amagada sota veus impertorbables i anònimes; especialistes en fibra òptica incapaços de veure la falsa comanda d’un
client fantasmagòric, o simplement un robatori que es pepetra cada dia i que
alimenta l’opacitat del sistema i la indefensió del ciutadà. Els sona? A mi m’han
volat els diners, el telèfon fix i internet (comprendran que després del desgavell,
me n’havia de donar de baixa), però ONO perd molt més. Temps al temps.