Hui -si encara visquera- faria 87 anys Vicent Andrés Estellés. Si haguera escrit en espanyol, el govern valencià declararia el seu aniversari festa oficial. No ho va fer, però. Va escriure en valencià. Fou un home de poble i del poble, i escrigué en la seua llengua com fan tots aquells que no s’avergonyeixen de ser qui són; tots aquells que no reneguen de son pare i sa mare, ni senten una buidor infinita dins del cor quan pensen en el seu poble.
Va escriure en valencià com no ho fa ningú dels que manen a la Generalitat o a les Diputacions d’un País Valencià que ells volen ‘comunidaz’, i tan castellana com qualsevol poblet de la Manxa. Va escriure en la llengua del seu poble i la va dignificar portant als llibres – amb incontestable elegància- la manera de parlar de la gent normal; de les dones i els hòmens del carrer que no han abjurat del seu idioma ni han girat l’esquena a la seua tradició cultural.
Segurament és això el que no poden suportar els sipais que ens governen. En qualsevol país normal es celebraria oficialment una data com aquesta. En qualsevol cultura normal, els governants estarien cofois de recordar un poeta dels grans, dels que fan història. No en la nostra. Els nostres governants estan disposats -fins i tot- a recordar i commemorar Miguel Hernández (que també fou un gran poeta) perquè -tot i ser comunista- al menys escrivia en espanyol. Colla de fatxes com són, toleren millor un roig que un valencià. Potser serà perquè el roig no els recorda de cap manera d’on venen, mentre que un valencià que exerceix com a tal posa en cada moment de manifest qui són ells, o més ben dit, qui eren, abans de renegar dels seus orígens.
No seran les institucions les que commemoren el naixement del nostre gran poeta. D’alguna manera està bé que siga així, perquè el celebrarem nosaltres, la gent del poble, els que no tenim vergonya de ser valencians i de parlar la nostra llengua; la mateixa en què pensava, parlava i escrivia Estellés; la que un altre homenot de qui les institucions també reneguen, Enric Valor, definia com ‘el català de tots’.
Omplirem places i carrers de molts pobles i ciutats amb gent de bé recitant amb respecte les seues paraules. I això, si ell poguera vore-ho, li semblaria -sens dubte- un gran homenatge.
Quanta raó tens, Ferran!De moment, sembla que els sopars estellesians arrelen entre nosaltres. Un motiu per reunir-nos i acomboiar-nos per fer front a les ofensives contra la nostra llengua.
Besos
Certament, no som un país normal. Però malgrat tot, no falta il.lusió, no ens falla -de moment- la memòria, i continuarem treballant perquè així siga. I continurem fent festa, i recitant i llegint i escrivint i fent homenatges. Salut, Ferran. I gràcies.
Els nostres governants cada vegada són més lluny de nosaltres. I la veu del poble s'acabarà fent sentir, segur.
Amb les institucions o sense, serem un poble alegre i combatiu. Estellés ens invita, i nosaltres anem. Gràcies per participar a l'homenatge.
Ara nosaltres, amb el poder de la xarxa que és fer xarxa, commemorem i festegem, creem, construïm, gaudim, aprenem, parlem, opinem, dialoguem, compartim… Això ja no ho para ningú! Visca la poesia i visca Estellés!
Estellés, amb el seu llenguatge popular i culte alhora, ens demostra el seu compromís cívic, i amb una gran plasticitat recorre la nostra terra i evoca un paisatge d’una enorme riquesa humana. Ens parla de les tradicions que l’han mantingut viu com a poble durant els anys de foscor, i ho fa amb vitalitat i confiança, refusant, com deia ell mateix “tota mena de retòrica”. A través dels versos ens regala tota l’esplendor de la terra tant de dia com de nit, i quan la contempla se’n sent orgullós. Un orgull, el de ser valencià i catalanoparlant, el qual el mantigué ferm contra les escomeses colonitzadores. Sense cap mena de dubte, el poeta de Burjassot ens ha deixat un pòsit, un llegat on cal que ens emmirallem per suportar i combatre la pressió ofegadora desacomplexada que determinades polítiques dirigents exerceixen contra la nostra identitat com bé apuntes, Ferran. Hi serem per homenatjar aquesta figura d’indefugible referència.